Un aspecte que moltes vegades obviem quan parlem d’alimentació és el malbaratament alimentari. Es tracta d’una realitat sovint ignorada, que ens costa reconèixer, i darrere de la qual s’amaguen xifres vergonyoses. L’ONU calcula que afecta un terç del menjar que es produeix al món. A Catalunya, segons estudis recents de la Generalitat, cada català és responsable que 35 kg de menjar acabin a les escombraries. I no parlem de les deixalles inevitables (closques, ossos, pells de fruita no comestibles, etc.), parlem de la fruita que s’espatlla abans d’arribar al consumidor o que es llença perquè no té la forma o color adequats, del pa del dia o altres productes que no s’arriben a vendre i caduquen, del menjar que es torna ranci a casa o que llencem perquè ens ha sobrat al plat. La imatge a tot Catalunya és poc menys que esfereïdora, penseu que cada any 260.000 tones de menjar van als contenidors i que cadascun de nosaltres podria menjar durant unes tres setmanes amb el que llença al llarg d’un any.
Aquest malbaratament és en realitat la suma de pèrdues i desajustos en la llarga cadena que va del camp al consumidor. Hi ha una dada, però, que sorprèn: sis de cada deu quilograms de menjar malbaratat es troba a les escombraries domèstiques.
Tant els motius com la quantitat de menjar que llença cada família seran diferents, però és necessari fer una reflexió sobre els nostres hàbits a l’hora d’alimentar-nos o anar a comprar, sovint tan marcats pels horaris i el ritme de vida, i com afecten la quantitat de menjar que podem arribar a llençar. Si ens considerem consumidors responsables, reduir el malbaratament hauria de ser tan important com l’origen dels aliments.
El menjar que llencem a casa
Bona part del menjar que acaba a les escombraries se’ns ha fet malbé a casa. Això evidencia, en primer lloc, la falta de planificació: per manca de temps sovint no tenim eines tan bàsiques com un menú setmanal o una llista d’anar a comprar. Si no es planifica, quedem en mans de les estratègies comercials que ens fan comprar coses que potser no necessitem, o simplement de la improvisació.
La planificació ens permet també fer un seguiment acurat de la nostra dieta i introduir prou varietat d’aliments i, especialment, productes de temporada, que a més de ser més econòmics, més nutritius i saborosos, ens duraran més que els que s’han conservat o han fet molts quilòmetres en cambres.
En segon lloc, s’evidencia també una certa pèrdua de coneixement. Segurament les generacions més joves no tenen tantes habilitats a l’hora de conservar el menjar (tant cru com ja cuinat) o per aprofitar, diguem, les restes de fer un brou o uns tomàquets massa madurs.
Per últim, la confusió entre caducitat i consum preferent és també el motiu pel qual descartem molt de menjar. Cal recordar que, a diferència de la data de caducitat, la data de consum preferent és orientativa: indica una data a partir de la qual el producte pot començar a perdre olor, textura o sabor. Però en tot cas, continua sent un producte comestible sense cap risc per a nosaltres. No hi ha motiu, per tant, per llençar-lo.
La resta de menjar que acaba als nostres cubells són aliments en un estat perfecte. La convenció social que relaciona bon menjar amb quantitat i varietat ens porta segurament a cuinar i servir racions excessives. Amb hàbits tan senzills com calcular correctament les quantitats a cuinar (especialment quan ho fem per a molta gent) i servir la cassola a taula (per permetre que cada persona se serveixi la quantitat desitjada) es poden reduir les restes del plat i, en tot cas, si ha sobrat menjar, aprofitar-lo per a un àpat posterior.
Aprofitar, de fet, constitueix en si un tipus de cuina (la cuina d’aprofitament), l’art de la qual rau a fer receptes apetitoses aprofitant excedents o menjar que d’una altra manera es llençaria. És, de fet, l’origen de moltes receptes tradicionals (canalons, croquetes, etc.).
Es tracta, doncs, d’educar en el valor del menjar. La coneguda frase “el menjar no es llença” seria la nostra màxima. En termes ecològics hauríem de tenir present que l’impacte positiu de prendre aliments ecològics pot arribar a veure’s eclipsat si en som uns malbaratadors: el menjar es cultiva, s’envasa i es transporta. Es consumeixen molts recursos naturals perquè tinguem menjar a taula. No és trist que acabi a les escombraries?
La campanya “De menjar no en llencem ni mica!” la desenvolupa l’associació Espai Ambiental i vol conscienciar i donar eines per reduir el malbaratament d’aliments mitjançant activitats educatives, tallers, xerrades i les xarxes socials.
Facebook: www.facebook.com/nollencemnimica
Twitter: @nollencemnimica
Web: nollencemnimica.wordpress.com
