Canvi climàtic i agricultura: un futur incert

El canvi climàtic és una realitat: les temperatures estan augmentant, la distribució de les precipitacions s’està modificant, les glaceres i la neu s’estan fonent i el nivell mitjà del mar està incrementant.

Ens enfrontem amb una de les amenaces ambientals, socials i econòmiques més grans de la història. L’escalfament global és degut majoritàriament a l’augment observat en les concentracions atmosfèriques de gasos d’efecte hivernacle derivats de les emissions procedents de les activitats humanes.

Segons l’últim informe d’avaluació del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), els nivells d’emissions antropogèniques de gasos d’efecte hivernacle (GEH) es troben en el seu nivell més alt de la història. La producció agrícola i ramadera i el seu efecte en l’ús del sòl són les fonts principals d’aquestes emissions, que han anat incrementant des dels inicis de la Revolució Industrial de mitjans del segle XIX, principalment per l’ús intensiu de combustibles fòssils.

El canvi climàtic afecta desproporcionadament regions amb inseguretat alimentària, i posa en perill la producció agrícola i ramadera, les poblacions de peixos i la salut animal.

Què són els gasos efecte hivernacle? D’on provenen?

L’efecte hivernacle és un fenomen natural de l’atmosfera. A l’atmosfera que embolcalla el nostre planeta, hi ha una sèrie de gasos naturals (sobretot el vapor d’aigua i el diòxid de carboni) que tenen un efecte hivernacle, és a dir, absorbeixen i reemeten la radiació infraroja. D’aquesta manera, contribueixen a fer que la temperatura mitjana de l’aire superficial del planeta sigui d’uns 15 ºC, una temperatura apta per a la vida.

El problema actual és que la quantitat d’aquests gasos naturals amb efecte hivernacle ha augmentat i que, a més, s’hi han abocat gasos amb efecte hivernacle no presents de forma natural a l’atmosfera. Aquest fet amplifica l’efecte hivernacle i l’escalfament global de la Terra.

Les fonts principals de gasos d’efecte hivernacle antropogènics són les següents:

• La combustió de carburants fòssils (carbó, petroli i gas) per a la generació d’electricitat, el transport, la indústria i les llars (CO2 i N2O).
• L’agricultura (CH4) i canvis de l’ús del sòl com la desforestació (CO2).
• Els abocaments de residus (CH4).
• La utilització de gasos fluorats industrials, com ara el perfluorocarbur, els hidrofluorocarburs o l’hexoflorur de sofre.

Els boscos,però, ajuden a mitigar el canvi climàtic perquè eliminen els gasos efecte hivernacle de l’atmosfera a través del creixement de la biomassa (aproximadament un 20%). La mala notícia és que l’eliminació dels GEH a través dels boscos ha disminuït de 2,8 gigatones (Gt) anuals en la dècada dels noranta a, aproximadament, 1,8 Gt l’any 2014. Es creu que aquesta disminució està relacionada amb la creixent variabilitat del clima i la composició atmosfèrica. Un estudi del 2016 sobre la dinàmica de la biomassa a la selva amazònica durant tres dècades va trobar que la regió està perdent capacitat de segrestar diòxid de carboni a causa d’una taxa creixent de mortalitat per biomassa.

L’impacte de l’agricultura en el canvi climàtic

El 2010, les emissions provinents del sector de l’agricultura s’estimaven unes 10,6 Gt equivalents en diòxid de carboni, principalment per l’ús del sòl, la producció ramadera i la gestió del sòl i dels nutrients. Però en aquesta classificació feta per l’IPCC no hi ha incloses les emissions produïdes per l’ús d’energia en l’agricultura primària, com el combustible pels tractors, ni les emissions de GEH resultants de l’ús d’energia en l’elaboració, el comerç i el consum dels aliments. Si tenim en compte tots aquests factors el total d’emissions netes de GEH ascendiria a 12,3 Gt; és dir, el sector agroalimentari produeix aproximadament el 26% de les emissions globals totals de gasos d’efecte hivernacle.

Abans que els aliments que consumim arribin a taula, han estat produïts, emmagatzemats, processats, envasats, transportats, preparats i servits. En cada fase s’alliberen GEH a l’atmosfera. L’agricultura en particular allibera quantitats importants de metà (CH4) i òxid nitrós (N2O), dos potents gasos d’efecte hivernacle. El metà principalment és produït pel bestiar durant la digestió a causa de la fermentació entèrica i també pel conreu d’arròs. Les emissions d’òxid nitrós són un producte indirecte dels fertilitzants nitrogenats orgànics i minerals, i també del maneig dels fems animals.

La mitigació del canvi climàtic en l’agricultura implica passar a pràctiques agrícoles que produeixen menys emissions de GEH per unitat d’aliment. Algunes d’aquestes pràctiques són, per exemple, millorar l’alimentació del bestiar perquè produeixi menys emissions en la fermentació entèrica o intensificar la producció perquè es pugui produir més aliment a partir de menys animals. El mullat i assecat alterns és una pràctica d’estalvi d’aigua que pot reduir l’ús d’aigua en el conreu d’arròs en un 15-25% sense afectar el rendiment i també reduir les emissions de metà en un 30-70%.

A més de millorar l’eficiència, canviar algunes pautes de consum podria contribuir a reduir encara més les emissions de gasos d’efecte hivernacle vinculades als aliments. En general, els productes carnis i lactis tenen més petjada global de carboni, ús de matèries primeres i d’aigua per quilogram que qualsevol altre aliment. Si produïm menys residus alimentaris i reduïm el consum dels aliments que generen més emissions, contribuirem a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle que provenen de l’agricultura.

Com afectarà el canvi climàtic a l’agricultura en els propers anys?

L’agricultura contribueix al canvi climàtic, però també es veu afectada per l’escalfament global.

La variabilitat creixent de les precipitacions i els augments en la freqüència de sequeres i inundacions probablement tindran un impacte negatiu en els rendiments dels conreus en general. L’escalfament global atmosfèric ja ha alterat el període de creixement en moltes parts d’Europa. Les èpoques de floració i collita de cereals ja s’avancen diversos dies.

En general, la productivitat agrària del nord d’Europa podria incrementar en prolongar-se l’estació de creixement i el període sense gelades. Aquestes condicions, juntament amb l’augment de les temperatures, podrien facilitar la producció de nous conreus en aquestes regions.

Al sud d’Europa, però, cal preveure que les onades de calor extrema i la reducció de les precipitacions i de l’aigua disponible limitin la productivitat agrària. També és previsible que el rendiment interanual de les collites variï cada vegada més a causa dels episodis meteorològics extrems i a altres factors com poden ser les plagues i les malalties. En algunes zones del Mediterrani, l’estrès hídric i tèrmic extrem dels mesos d’estiu podria obligar a desplaçar la producció d’alguns cultius estivals a l’hivern.

El canvi climàtic, juntament amb la desforestació i la desertificació, poden fer que les plantes i els animals siguin més vulnerables a plagues i malalties.

Les variacions de les temperatures i de les estacions de creixement també podrien afectar la proliferació i propagació d’algunes espècies, com insectes, males herbes invasores, o malalties, i afectar de rebot a les collites. Part d’aquestes possibles pèrdues es podrien compensar amb pràctiques agràries com la rotació de cultius per adaptar-los a la disponibilitat d’aigua, ajustar les èpoques de sembra a les noves pautes de temperatura i precipitació i fer servir varietats de cultius més adequades a les noves condicions (per exemple, cultius resistents a la calor i la sequera).

Alguns dels efectes més dramàtics del canvi climàtic sobre les malalties transfrontereres dels animals són susceptibles de ser vistos entre els insectes vectors, com ara mosquits, mosques, paparres, puces i mosques de sorra, i els virus que transporten. Amb els canvis en les temperatures i els nivells d’humitat, les poblacions d’aquests insectes poden expandir-se més enllà del seu rang geogràfic present, i exposar els animals i els éssers humans a malalties contra les quals no tenen immunitat natural.

I el sector pesquer? També resultarà afectat per l’escalfament global?

Hi ha alguna evidència que l’escalfament global ja ha afectat la distribució d’algunes espècies de peixos marins, i que hi ha espècies d’aigua calenta que s’han desplaçat cap als pols. Un exercici de modelització ha projectat que el potencial de captura en els països tropicals podria disminuir un 40%, mentre que, en aigües d’alta latitud, aquest potencial podria augmentar entre un 30- 70%.

Tant l’escalfament atmosfèric gradual com els canvis físics associats (temperatura de la superfície del mar, circulació oceànica, ones i tempestes) i els canvis químics (contingut de salinitat, concentració d’oxigen i acidificació) tenen impactes en els mitjans aquàtics. L’increment gradual del nivell del mar amenaçarà la producció aqüícola costanera en deltes i estuaris.

Un 25% de les emissions de CO2 són absorbides per l’oceà, que s’acidifica, i es redueix la capacitat d’importants espècies marines (com, per exemple, musclos, cloïsses i ostres) per formar i mantenir el creixement dels esculls de coral, un hàbitat molt important per als peixos. Aquests canvis poden tenir un gran impacte en els pescadors a petita escala que fan servir mètodes tradicionals, amb el conseqüent impacte en la seguretat alimentària. A més, els fenòmens meteorològics extrems i l’augment del nivell del mar afectaran les infraestructures pesqueres, com els ports i les flotes, ja que augmentaran encara més els costos de la pesca, la transformació i la distribució.

Canvi climàtic i seguretat alimentària

L’impacte del canvi climàtic sobre la seguretat alimentària mundial es relaciona no només amb el subministrament suficient d’aliments, sinó també amb la qualitat dels aliments, el seu valor nutricional, l’accés i la seva utilització i estabilitat.

Alguns estudis han demostrat que, sota condicions de nivells elevats de diòxid de carboni, les concentracions de minerals en alguns cultius (com blat, arròs i soja) poden ser fins a un 8% més baixos del normal. Les concentracions de proteïnes també poden ser més baixes, mentre que la proporció de carbohidrats augmenta.

També s’espera que, amb el canvi climàtic, augmenti la incidència de malalties, particularment les transmeses per l’aigua, com la diarrea, que contribueixen a soscavar la capacitat del cos per absorbir els nutrients dels aliments. Temperatures més altes i menys pluges faran que l’aigua potable estigui menys disponible en moltes àrees, i comprometran la higiene i facilitaran la propagació de patògens transmesos per l’aigua. Una avaluació de l’Organització Mundial de la Salut estima que, en el futur (2030-2050), el canvi climàtic causarà 48.000 morts anuals addicionals per diarrea.

L’IPCC, en el seu informe de 2014, va examinar diversos models que estimaven l’impacte del canvi climàtic en la desnutrició i va concloure amb alta confiança que el canvi climàtic tindrà un impacte negatiu substancial en la disponibilitat calòrica per càpita i la desnutrició infantil. Algunes previsions estimen que, el 2050, un addicional de 120 milions de persones estaran en risc de desnutrició, 24 milions dels quals seran nens; gairebé la meitat d’aquest increment es concentraria a l’Àfrica subsahariana.

També és important destacar que els augments en la freqüència i severitat dels fenòmens climàtics extrems, com les onades de calor, sequeres, inundacions, tempestes tropicals i els incendis forestals, tindran més conseqüències negatives en la producció agrícola i la inseguretat alimentària que temperatures més altes i precipitacions més irregulars.

Conclusió

Mantenir la capacitat dels recursos naturals del planeta per alimentar la creixent població mundial, alhora que es redueix l’impacte mediambiental i climàtic de l’agricultura, és clau per assegurar el benestar de les generacions actuals i futures.

Davant el canvi climàtic i la competència per recursos escassos, tot el sistema alimentari haurà de transformar-se i ser molt més eficient. Necessitem augmentar els rendiments i disminuir alhora la dependència pels productes agroquímics, i també reduir els residus alimentaris i el consum d’aliments intensius en l’explotació de recursos i en l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, com la carn i els lactis.

Però tot i que les polítiques adoptades i els esforços fets per reduir les emissions siguin eficaces, és inevitable que es produeixin alguns canvis en el clima. En conseqüència, hem de desenvolupar també estratègies i accions per adaptar-nos als efectes del canvi climàtic a Europa i, especialment, en altres llocs del món. Els països menys desenvolupats són una de les parts més vulnerables, perquè tenen una capacitat tècnica i financera limitada per adaptar-s’hi.

L’Oficina Catalana del Canvi Climàtic ens facilita unes pautes de comportament i consells que podem fer cadascun de nosaltres perquè, de manera decisiva, reduïm les emissions de gasos amb efecte hivernacle. En aquest enllaç podeu consultar també totes les actuacions i polítiques que s’han dut a terme fins a l’actualitat per mitigar el canvi climàtic, tan a escala internacional com estatal i local.

A continuació, teniu una taula-resum amb algunes accions que podem emprendre a títol individual i familiar per mitigar el canvi climàtic i reduir les emissions de GEH:

“El repte del canvi climàtic i com hi responguem ens definirà a nosaltres, a la nostra era i, en última instància, al nostre llegat al món.” Ban Ki-moon, Secretari General de les Nacions Unides, 2007

Fonts consultades:

• EEA (European Environment Agency) https://www.eea.europa.eu
• FAO (Food and Agriculture Organization) http://www.fao.org/home/en/
• IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change) https://www.ipcc.ch
• OCCC (Oficina Catalana del Canvi Climàtic) http://canviclimatic.gencat.cat/
• UNFCCC (United Nations Framework Convention on Climate Change) http://unfccc.int/2860.php

Pili Gonzalvo