Càncer

Inici / Càncer 27 d'abril 2015

El càncer i la paraula

Com ha de ser la relació i la comunicació entre un metge i un pacient afectat de càncer? Com n'és d'important la comunicació no verbal, parlar el llenguatge del pacient, fer-ho en positiu i evitar les autoprofecies?

“La primera mesura que cal prendre per ordenar l’Estat: la primera cosa que fa falta és rectificar els noms. Si els noms no són correctes, les paraules no s’ajustaran al que representen, i si les paraules no s’ajusten al que representen, les tasques no es duran a terme… i el poble no sabrà com actuar…” (Confuci)

metge i pacients-730

Com ja s’ha comentat algun cop és molt sorprenent la poca importància que es dóna en medicina als temes que fan referència a la comunicació entre metge i pacient. I és sorprenent perquè resulta que d’aquesta relació, sense anar més lluny, depèn moltíssim que el pacient faci el que el metge li prescriu sobre medicaments, estil de vida, etc.

Efectivament, diversos estudis mostren com l’incompliment terapèutic ronda un 50%, i també com la relació entre el pacient i el personal sanitari és clau a l’hora de seguir el tractament. Però és que a més, per als pacients, la relació que estableixen amb el metge és un dels aspectes que més valoren en una visita mèdica. Esperen ser acollits, compresos i acceptats. Res especialment estrany, ja que són éssers humans en situació vulnerable. I, més encara, els metges també donem molta importància a aquesta bona relació amb el pacient, perquè això ens fa sentir-nos útils i gratificats amb la feina que fem. Els metges tots, en realitat, volem tractar persones i no anàlisis, radiografies, pulmons o laringes. Sabem que darrere d’aquestes proves o aquests òrgans hi ha una persona, a la qual volem ajudar. O sigui, que si volem que aquesta relació sigui tan humana i terapèutica com sigui possible li hem de donar la importància que es mereix.

Com que el material amb el qual tractem és, en general, “altament sensible”, què podem dir dels pacients oncològics o amb malalties greus? Són encara més vulnerables i en aquesta situació els metges també ens enfrontem amb les nostres pròpies malalties, pors i angoixes.

Atesa l’experiència en l’atenció i teràpia a aquests pacients en el nostre centre Institut Khuab de Barcelona ens atrevim a assenyalar alguns punts importants:

  • La comunicació no verbal
  • Parlar el llenguatge del pacient
  • Parlar en positiu
  • Les autoprofecies que es compleixen

La comunicació no verbal

Tornem a llegir la cita que encapçala aquest text: les paraules conserven un poder màgic, com deia Freud; i com a metges mai hauríem de menystenir aquest valor. Així doncs, siguem molt conscients del que diem i més encara (i mai acabarem de subratllar-ho prou) de com ho diem. En contra del que pugui semblar, els gestos, to de veu, actitud. etc. és sempre més important que el contingut de la conversa. I això no es pot impostar, com a màxim només es pot aprendre practicant.

Com li direm a algú que té càncer? Primer hauríem de conèixer aquesta persona

Així que cal vigilar com diem el que diem. Com li direm a algú que té càncer? Primer hauríem de conèixer aquesta persona. Hauríem de mirar-la, observar-la, saber-ne coses. Avui dia es parla molt de personalitzar el tractament del càncer; de gens i tot això. I es van fent passos en aquesta direcció. Però potser passem per alt el petit detall que primer, a qui cal personalitzar, és al pacient: individualitzar-lo. I alhora mirar-lo en conjunt: emocions, sentiments, circumstàncies vitals. L’homeopatia ens pot ensenyar molt sobre aquest tipus d’entrevista perquè fa més de 200 anys que la practica.

Parlar el llenguatge del pacient

Un cop coneguda i valorada tota aquesta informació, és el moment d’explicar la situació. Hem visitat molts pacients que ens han confessat la seva impotència, ràbia, tristesa, etc. per com els van donar el diagnòstic. Molts van sentir pànic i no es van treure la por i l’angoixa (si ho van fer) fins al cap de molts dies o mesos. El que volem aconseguir és just el contrari, o sigui, que aquesta persona mobilitzi tots els seus recursos per millorar la salut. Així doncs, donar un diagnòstic de manera adequada no només és un acte d’humanitat, sinó un acte profundament terapèutic.

Donar un diagnòstic de manera adequada no només és un acte d’humanitat, sinó un acte profundament terapèutic

Per això, com molts altres cops, torna a ser fonamental saber amb qui parlem. Parlar el llenguatge del pacient vol dir no només fer servir termes comprensibles al seu nivell sociocultural sinó entrar en la seva estructura de pensament i emocions i establir el contacte des d’aquí. Així és més que probable que el pacient se senti comprès i acceptat i estigui motivat per seguir les nostres indicacions.

metge i pacient

Parlar en positiu

Parlar en positiu és summament difícil. Observem com, per comunicar-nos amb l’entorn (i amb nosaltres mateixos), fem servir molt sovint el “no”. “No facis això; no hauries d’haver fet allò”… Així, en comptes d’afirmar el que cal fer o dir, diem el contrari. Però és que els enunciats negatius no existeixen en el món no verbal. Per fer cas a una ordre negativa primer hem de visualitzar-nos fent allò i després anteposar-hi un no. Això és el que fan els nens i el que fa el nostre cervell adult, una mica de manera inconscient, però amb repercussions clares en la vida quotidiana, perquè visualitzar-nos fent el que no hauríem de fer o dir ja ens hi dirigeix. Per exemple, és molt més efectiu dir a un nen que “recordi una cosa” que no pas que “no s’oblidi d’una cosa”… La diferència sembla molt subtil però és demolidora a efectes comunicacionals. En el segon cas estem induint el nen a oblidar el que volem que recordi.

És molt important davant una persona amb una malaltia greu parlar del que ha de fer i no tant del que no perquè sempre hi ha esperança, del tipus que sigui

En el món de la comunicació i de la hipnosi, el “no” no té gaire valor en si mateix. Tant es pot fer una inducció hipnòtica dient “tanca els ulls” com “no tanquis els ulls”. En tots dos casos l’efecte és el mateix: tancar els ulls. I aquest és l’ensenyament que n’hem de treure. Per això és tan important davant una persona amb una malaltia greu parlar del que ha de fer i no tant del que no. I recordar que sempre hi ha esperança, del tipus que sigui, per a aquesta persona.

Un altre aspecte diferent i que també ens agradaria esmentar, és aquesta moda d’haver de ser positius a tota costa durant una malaltia greu. Hi ha una dita oriental que diu que “amb la ment no pots enganyar la ment”. I això és el que molts cops passa. Tothom, metges, infermeres, familiars corren a dir al pacient, amb la millor voluntat, que ha de “ser positiu”; i ell s’esforça a somriure i a fer el cor fort… Però la ment funciona d’una altra manera i com més esforç a apartar una cosa (la tristesa o la por, per exemple) més pensaments tristos i desgraciats vénen al cap. Per això no sembla gens útil aquesta positivitat forçada. Cal deixar un espai, determinat i concret segons la nostra experiència, a aquests pensaments (reals) de tristesa, por i incertesa. Així, ben encaminats, ens faran molt menys mal i ens donaran l’oportunitat, un cop exhaurits, de dirigir les nostres minvades forces cap a aspectes molt més positius i fructífers.

Autoprofecies que es compleixen

Un altre aspecte que apareix amb certa freqüència és el que s’anomena “autoprofecia que es compleix”, estudiada per Watzlawick i col·laboradors de l’Escola de Palo Alto. Es tracta d’un fenomen en què, en fer una predicció sobre una qüestió, tant qui la prediu com qui la sent tendeix a fer-la realitat. D’aquesta manera construïm el que després patim.

En fer una predicció sobre una qüestió, tant qui la prediu com qui la sent tendeix a fer-la realitat

Hi ha molts exemples en gairebé tots els camps. Posem-ne alguns: els economistes saben bé que fer saltar el rumor que la bossa pujarà pot fer que pugi; en docència és cèlebre l’experiment que va dur a terme Rosenthal en els anys seixanta. Un altre: a l’inici d’un curs escolar es diu a diversos professors que una sèrie de nens són especialment intel·ligents i aptes per una sèrie de proves que els han fet, i al final de curs, avaluant tots els aspectes, es comprova que aquests alumnes han tingut més bones qualificacions i han estat més ben valorats pel que fa a l’actitud que la resta. És evident que els nens es van triar a l’atzar per fer l’experiment. Però en predir de manera creïble sobre la intel·ligència dels nens, el professor s’hi fixa especialment i això fa que els tracti gairebé imperceptiblement de forma diferent; els nens al seu torn també reaccionen favorablement a aquest tracte i atencions.

O sigui que, en el nostre cas, de vegades un metge davant unes proves que no estan del tot clares s’arrisca a dir, segons la seva experiència i amb la millor de les intencions, que ell “creu” que això es tracta de tal tipus de tumor i que el seu pronòstic és tal. Aquest acte, aparentment banal i, repetim, fet amb la millor voluntat del món, té implicacions profundes. El facultatiu, gairebé sense adonar-se’n, tindrà tendència davant les futures proves a avaluar-les tal com ho va preveure (sempre, òbviament, que segueixin sense ser del tot definitives), i el pacient, a comportar-se tal com li van pronosticar. L’efecte, com veiem, és doble i, per tant, molt potent.

Bé, arribem al final d’aquest curt viatge durant el qual hem mostrat alguns aspectes en la relació del metge i els pacients. Segur que podríem afegir-n’hi més. El resum és que, amb tot l’arsenal mèdic i tecnològic que tenim a la nostra disposició, sovint ens oblidem del que encara ara és tant o més important en qualsevol terapèutica; una cosa que es troba a la base de la medicina i de qualsevol altra recerca de millora en les persones; una cosa difícilment objectivable i quantificable, i per això no apareix a les estadístiques i en els estudis científics. I no obstant això, tots tenim l’experiència certa dels efectes profunds que té. Sí, les paraules, la comunicació (verbal i no verbal)… tot allò, en definitiva, que ens fa humans i que, com a tals, ens fa voler curar o alleujar el patiment dels nostres semblants.

Article escrit per:

gonzalo-150Dr.Gonzalo Fernandez Quiroga

PUBLICITAT

amunt

Tens el colesterol suposadament elevat? Doncs no et perdis la xerrada de divendres, 24 de març d'en Marc Vergés.