Fa deu anys que l’Àngela Pallarès va fundar l’ONG Radjem amb dos professionals més per oferir ajuda sanitària a un bon nombre de malalts crònics del Sàhara Occidental. Actualment, combina la seva tasca com a docent a la Facultat d’Infermeria de Blanquerna, amb la coordinació d’un projecte d’investigació sobre la incidència de l’estèvia en els diabètics de la ciutat d’Al-Aaiun. Aquesta planta s’ha convertit en una gran aliada del seu equip mèdic per controlar els nivells de sucre en sang d’una població molt castigada per aquesta malaltia.
Estèvia i diabetis. Quina relació heu trobat?
Els resultats de donar infusions amb estèvia als pacients amb diabetis tipus 2 són comparables amb els dels fàrmacs orals. D’altra banda, no ho són amb els resultats dels pacients que ja són dependents de la insulina ja que, per tant, la diabetis està més avançada. Tractem l’estèvia com un complement dietètic perquè legalment està considerada així, però les evidències obtingudes són espectaculars. Això sí, l’estèvia en comprimits no té cap efecte terapèutic, només serveix per endolcir.
Com va sorgir la idea d’introduir fulles d’estèvia al te com a mesura terapèutica?
Una de les activitats dels saharauis des que es lleven fins que van a dormir és prendre te endolcit amb trossos de sucre de la mida d’una pila de les grosses. Vam mirar de portar edulcorants en pols que semblen sucre per intentar disminuir aquestes dosis altíssimes i perjudicials, però no els agradaven. Cercant per Internet alternatives possibles vam contactar amb en Josep Pàmies, que ens va donar un paquet d’estèvia perquè la tastessin. Els va encantar la dolçor que té, amb cert gust de regalèssia, i la van incorporar molt bé al te. Aquest tipus de consum no interromp el seu ritual tradicional i té l’avantatge que s’enriqueix amb un producte portat de fora.
“Tractem l’estèvia com un complement dietètic perquè legalment està considerada així, però les evidències obtingudes són espectaculars.”
En què s’ha basat la investigació?
Vam començar a fer corbes de glucèmia a diversos grups d’observació seguint la mateixa dieta, però amb un canvi: un grup prenia medicació per a la diabetis i l’altre prenia les fulles d’estèvia –uns nou grams aproximadament. Els vam començar a mesurar els nivells de glucèmia primer en dejuni, durant la presa de te amb estèvia o durant la medicació, i després cada hora i mitja. En total, 80 corbes i 320 analítiques. Els pacients recullen cada setmana una bossa de fulles d’estèvia seques. Si hi ha un pic molt alt de glucèmia és que alguna cosa no s’ha fet bé i, si no compleixen les pautes, són retirats del grup.
Alguns pacients han deixat de medicar-se pel fet de prendre les infusions?
La majoria dels pacients que prenien antidiabètics orals, sí. Els que prenen insulina, no. Els expliquem que no poden deixar el tractament oral i encara menys la insulina; que l’estèvia és només un complement. Tot i això, hem comprovat que els que decideixen fer-ho, segueixen tenint nivells acceptables de glucèmia en sang només prenent les infusions amb estèvia.
Caram! Com actua la planta a l’organisme?
Augmenta el flux sanguini al pàncrees incrementant la producció d’insulina endògena.
Quin és el perfil dels pacients que tracteu?
El 80% dels pacients de la consulta són dones, perquè són les que solen estar més malaltes. Majoritàriament totes acaben tenint obesitat i els problemes que se’n deriven, com la diabetis. Tradicionalment, quan les dones estaven a punt de casar-se, les posaven en una haima sense moure’s i els donaven aliments molt calòrics com dàtils o llet amb mel. Ara, a més, els poden arribar a donar corticoides per fer que agafin pes més de pressa. És il·legal; no en tenen a les farmàcies, però són fàcils de trobar. Així, per culpa de l’obesitat, l’alimentació i el sedentarisme predomina la diabetis tipus 2, que és la que s’adquireix a causa de l’estil de vida. A tall d’exemple, tenim grans sagues familiars amb aquesta malaltia i s’han hagut de comprar aparells de prendre la tensió XXL perquè la mitjana dels braços d’algunes dones són com les teves cuixes.
Déu ni do! Volen engreixar-se perquè es troben més guapes?
Exacte. Vam intentar canviar aquests hàbits i inculcar-los una bona dieta i exercici físic, però va ser un fracàs absolut perquè si s’aprimen deixen de ser atractives als ulls de l’home i les poden arribar a abandonar. Els patrons de conducta socials i culturals són molt negatius per a la salut, però estan molt arrelats entre la població. Ara hem obert una consulta de nutrició, ja que coneixem molt bé el seu estil de vida, la qualitat dels aliments que prenen i les dificultats que tenen per accedir a segons quins productes.
Quins hàbits alimentaris té en termes generals la població d’Al-Aaiun?
Es tracta d’una població molt pobra amb una alimentació deficitària que no té en compte les necessitats dels membres de la família. Mengen bàsicament hidrats de carboni: farines, pa, pasta, cuscús… Aquests productes formen part de la seva tradició i estan subvencionats. Als mercats tenen molta fruita i verdura però, per cultura i perquè és cara, en mengen molt poca. Pràcticament tots els plats els cuinen amb carn, però en posen molt poca quantitat i de poca qualitat.
“Els volem ensenyar a cuinar les seves postres sense sucre, amb estèvia.”
Tenint en compte els seus recursos, quin tipus d’alimentació els recomaneu?
Els recomanem seguir la piràmide nutricional. Als tallers de nutrició preparem menús diaris adaptats per a diabètics i els volem ensenyar a cuinar les seves postres sense sucre, amb estèvia. De moment, les receptes amb estèvia les estem provant aquí, i no ens n’acabem de sortir gaire bé. A més, hi ha l’afegit que tots mengen del mateix plat. Això fa més difícil fer uns plats adaptats per a aquest col·lectiu.
Llavors, és molt important treballar els bons hàbits de tota la família, oi?
Sí. Una de les activitats previstes és anar amb les dones al zoco per ensenyar-los a comprar tenint en compte els pocs recursos de què disposen. El Sahàra és un dels bancs pesquers més importants del món, però ells quasi bé no mengen peix. Només un molt car que és semblant a l’orada perquè culturalment creuen que el peix és menjar de pobres. Paral·lelament, i dins d’aquests tallers d’educació per la salut, hem creat grups que surten a caminar un parell de cops a la setmana i que fan exercici físic al centre.
Substituir el sucre per l’estèvia els sortiria més barat?
El sucre està subvencionat i és baratíssim. Hem fet l’intent de cultivar l’estèvia allà i, per la quantitat de sol que hi fa, en una setmana es va fer un arbust enorme. Vam fer analitzar la planta a la Universitat de Navarra, però tenia un principi actiu molt baix; com totes les plantes que creixen molt ràpid, que solen tenir concentracions baixes. La que fem servir nosaltres és ecològica i el productor, l’Andrés Alarcón, fa analitzar cada collita per assegurar la qualitat del producte.
Explica’m com us vau embarcar en un projecte així.
Va ser fruit de l’atzar que durant un viatge familiar, fa deu anys, anéssim a parar allà. El meu company volia anar a les Canàries i, com que jo no hi volia anar, li vaig posar com a condició fer també una escapada a Al-Aaiun. Allà vam conèixer el pare Rafel i, en saber que tots dos proveníem de l’àmbit sanitari, ens va explicar que allò era un territori abandonat per les ONG internacionals. El sistema sanitari era i és més que precari. Per això vam escollir una entitat que donava aixopluc a la població més desafavorida per donar-li suport en el que poguéssim.
Començava una feina dura, suposo...
Vam fer un triatge per veure les necessitats i els problemes més importants. Només podíem atendre persones amb malalties cròniques com diabetis, hipertensió i obesitat, confirmant la tríada que alerta l’OMS. També nens amb malalties degeneratives. Més endavant vam constituir la seu amb voluntàries autòctones formades per atendre els pacients i seguir amb la feina mentre no hi fóssim.
Pots confirmar una relació entre diabetis i índex de pobresa?
Als Estats Units i a Europa, sí. Al Sàhara Occidental, no exclusivament, perquè és un problema cultural. Fins i tot la gent més rica té patologies cròniques, perquè es mou menys i té més poder adquisitiu per comprar productes calòrics. A Al-Aaiun, però, és un problema que afecta sobretot les dones.
