Esther Vivas continua investigant cap a on van les polítiques agrícoles i alimentàries actuals. Compromesa amb l’ecologisme, el vegetarianisme i autora de ‘Planeta indignado’ (Sequitur, 2012), ‘Del campo al plato’ (Icaria, 2009), ‘Supermercados, no gracias’ (Icaria, 2007), ‘¿Adónde va el comercio justo?’ (Icaria, 2006) i ‘En pie contra la deuda externa’ (El viejo topo, 2008), l’escriptora i activista acaba de publicar el llibre ‘El negocio de la comida’ (Icaria Editorial), en què analitza els factors que fan que els aliments ens arribin tal com ho fan a les prestatgeries dels grans centres comercials i hipermercats. Què hi ha al darrere de les grans corporacions? Per què hi ha tanta obesitat al món i, al mateix temps, tanta desnutrició? Per què els aliments envasats contenen tant de sucre, tanta sal i tants colorants i additius alimentaris? Com podem canviar les coses? De tot això en parlem amb Vivas dins la cooperativa de consum agroecològic El Carretó, al costat de l’Ateneu Rebel del Poble Sec.

FotosEstherVivas6

L'Estat Espanyol és el sisè país que més aliments malbarata a Europa. Per què es malversa tant de menjar?

Vivim en la societat del comprar i llençar i això no només passa amb molts productes quotidians, sinó també amb els aliments. Sovint, si visitem les botigues dels grans supermercats tenim tota mena de facilitats per comprar productes a l’engròs i paquets 2×1, ofertes d’última hora. El resultat és que comprem molt més del que necessitem i, aleshores, molts aliments se’ns fan malbé a la nevera. Però crec que és important assenyalar que el malbaratament no només es porta a terme a les llars, sinó que del camp al plat hi ha molts forats negres en els quals es perd menjar.

Quins són aquests forats negres?

Des d’un pagès que rep un preu tan baix per un producte que no li surt a compte comercialitzar-lo i el deixa al camp –per a compost– passant pels mercats majoristes i la gran distribució als supermercats –on els aliments sembla que hagin de passar un certamen de bellesa per ser comercialitzats i, si no tenen la mida o el color correcte, no es venen–; fins a la restauració i a casa, on les males pràctiques producte d’una societat de consum compulsiva fan que es perdi menjar. Cal replantejar-se tot el model agroalimentari per tal que els aliments arribin a bon port i serveixi per nodrir-nos, en lloc d’acabar als contenidors de matèria orgànica.

I això implica contactar amb el productor local, evitant tants intermediaris i fent que no es perdi aquest producte de qualitat.

Sí, la relació directa entre pagès i consumidor permet evitar intermediaris i que la major part del benefici de la venda vagi a parar a qui l’ha conreat i elaborat. Al mateix temps, com a consumidors sabem què mengem, d’on ve i com s’ha conreat. Per tant, ja sigui a través de grups i cooperatives de consum, o de circuits de comercialització curts –hi ha diferents modalitats i alternatives– hi surten guanyant tant els pagesos implicats com els consumidors que volen comprar producte local i de qualitat, prescindint del poder de distribució dels grans supermercats.

En aquests grans centres comercials –segurament per qüestions de màrqueting– l'aparença té més importància més que el contingut.

Als supermercats ens diuen que som lliures per comprar, però això no és cert del tot. Si bé és veritat que nosaltres decidim si entrem al supermercat o no, un cop a dins, no triem el que ens venen. Què hi trobem? Productes amb valor nutricional escàs, bonics a la vista però carregats de químics i additius per conservar-se més temps. Fruites i verdures insípides –tot i que maques a la vista, perquè quan som al súper el que compta és que comprem, que mengem a través dels ulls– i una varietat aparent de productes que provenen d’una indústria que es caracteritza per oferir-nos aliments amb massa sal i sucre, altament processats, amb greixos saturats, plens de colorants que tenen un impacte negatiu en la salut. Són productes que potser sí que interessen algú que es vol fer ric venent-los, però al consumidor no li fan gens de bé. Ho paga amb malalties cardiovasculars, obesitat, diabetis, al·lèrgies…

“Del camp al plat hi ha molts forats negres en els quals es perd menjar”

I a més de fer un mal servei a la salut del consumidor trobem productes que en lloc de ser dels pagesos del país vénen de l’altra punta del món. Com pot ser que els pagesos d’aquí no puguin vendre el seu producte fresc i de proximitat i en canvi al súper hi hagi fruites que han fet viatges quilomètrics?

És de lògica que, si es pot, és molt millor comprar un producte de proximitat: primer perquè té més nutrients i vitamines (que s'acaben degradant durant el període de transportació), i després perquè no contaminem el medi ambient amb el transport i estalviem benzina i emissions de CO2.

Sí, però és habitual trobar en alguns supermercats fruites i verdures que vénen de continents llunyans, bé de preu tot i incloure el desplaçament aeri o naval, perquè han estat conreades a partir de l’explotació laboral. I si són d’un pagès local, malauradament li han pagat un preu de misèria. Qui hi surt guanyant és el supermercat, la resta d’implicats hi sortim perdent. En salut i en justícia social.

FotosEstherVivas2

Poses molt d'èmfasi en aquests punts negres d'explotació laboral. Canviar el model agroalimentari no només té un impacte positiu en la salut individual i col·lectiva, sinó que té conseqüències positives en els drets socials de qui treballa la terra: remunerar adequadament els pagesos i productors locals, mantenir el sector de la pagesia en una situació menys precària.

És veritat que la majoria de vegades optem per l’alimentació ecològica per una qüestió de salut. Això és molt important i és bàsic que sigui així, però alhora també hem de tenir en compte que darrere d’un producte ecològic, perquè aquest tingui un caràcter realment transformador, cal que hi hagi un valor social afegit més enllà. Per això és tan important, des del meu punt de vista, apostar no només per un producte lliure de pesticides i químics de síntesi, sinó també per un producte que sigui local, de proximitat, de temporada, produït per la pagesia local, perquè no només es tracta de menjar millor per salut –que és molt important– sinó també de donar suport a un model determinat de pagesia, i a un model determinat d’agricultura de proximitat. Es tracta de menjar amb mes justícia, tant des del punt de vista de la salut, com mediambiental i social.

FotosEstherVivas5

També relaciones molt el tema de la pobresa i l'alimentació, i la manera com es retroalimenten.

Podem afirmar que hi ha menjar per a rics i menjar per a pobres, i que la crisi econòmica el que ha fet és generalitzar un model d’alimentació “bo-bonic-barat” que acaba tenint un impacte negatiu en la salut, perquè no és tan bo, bonic ni barat com ens volen fer creure.

“La crisi econòmica té un vincle directe amb la crisi alimentària”

La crisi econòmica té un vincle directe amb la crisi alimentària: la gent es queda sense feina, té menys ingressos, no pot pagar l’aigua, la llum ni l’electricitat, i al final també ha de retallar en menjar. De fet, el CIS, el Centro de Investigaciones Sociológicas, afirma que un 42% de la població a l’Estat espanyol ha canviat d’hàbits alimentaris a causa de la crisi. Si tens menys poder adquisitiu, gastes més en menjar, però compres menys. Compres productes, en general, de menys qualitat. Això té un impacte en els sectors socials més afectats per la crisi.

Denuncies algunes cadenes d'alimentació de menjar ràpid globalitzades que exploten els treballadors fins a tal punt que els paguen salaris tan baixos que només en tenen per poder comprar el mateix menjar barat i poc nutritiu que la cadena mateix comercialitza.

El model alimentari actual és un cercle viciós: en la gran distribució, als supermercats, o fins i tot, a les cadenes de menjar ràpid ho veiem. Els grans supermercats paguen uns sous baixíssims als treballadors, que pateixen unes condicions laborals molt precàries, però amb un salari suficient per poder comprar els aliments allà mateix. Això als Estats Units es veu molt clarament en l’exemple de Wal-Mart, una de les empreses més grans del món que ofereix els productes més barats del mercat però alhora paga els salaris més baixos del mercat. Passa igual a McDonald’s: els salaris són miserables, però suficients per pagar un McMenú de 4,30 euros.

FotosEstherVivas1

Comentaves també al llibre que depenem massa del petroli. "Mengem petroli encara que no ho sembli", escrius.

Sí, perquè el model agroalimentari actual és totalment dependent del petroli. Es basa en una producció agrícola intensiva en monocultius, que necessita una gran maquinària per treballar el camp. Molts fitosanitaris que s’utilitzen i s’apliquen als cultius són derivats del petroli. A més, bona part dels aliments viatgen quilòmetres i quilòmetres del camp al plat, amb la consegüent necessitat d’aquest combustible fòssil. Quan arriben al súper, te’ls trobes sobreempaquetats i recoberts amb plàstics, que són derivats del petroli. I, finalment, si compres en un gran centre comercial als afores de la ciutat, has d’agafar el cotxe, que evidentment necessita petroli. I per això diem que és un model d’alimentació addicte al petroli i que fa que “mengem petroli”.

Un model molt insostenible. Parlem una mica, ara, del tema dels agrotòxics, que seria una conseqüència de voler produir quantitats per sobre del que donaria la natura –per incrementar el benefici econòmic a costa de la salut– sense haver de patir cap plaga. Ara bé, aquests verins van a parar a l'aliment que ens menjarem.

Ens han fet creure durant molt de temps que la pagesia no ens podia alimentar d’una manera sana i saludable i que havíem de confiar en la gran agroindústria i els supermercats, que són els que en “sabien” de produir a gran escala. El que fan, però, aquestes grans companyies és explotar els pagesos productors i convertir-los en dependents dels fertilitzants i pesticides que els venen. Avui dia, ja hem descobert que no cal produir tant d’aliment, enverinant la terra amb aquests químics. De què serveix produir-ne tanta quantitat, si acabem llençant l’aliment a les escombraries?

FotosEstherVivas3

Molta gent no es planteja que el menjar que compra està tractat amb pesticides i creu que aquesta manera de fer és inevitable. No és fins que apareix una malaltia que reacciona.

Darrere d’aquest model de globalització alimentària -amb productes que vénen de l’altra punta del planeta- s’hi amaga una producció que necessita productes químics de síntesi, per produir i conservar aquests aliments que viatjaran llargues distàncies del camp al plat i que han d’arribar amb bona aparença a la botiga. També en el processat dels aliments es fan servir dosis altes d’additius, potenciadors del sabor, edulcorants, que poden tenir un impacte negatiu en la nostra salut. Des del meu punt de vista, mai ens havíem preocupat tant per menjar bé, però mai havíem menjat tan malament com ara. I les malalties vinculades amb el que consumim –problemes de sobrepès, diabetis tipus 2, problemes cardiovasculars, alguns càncers, al·lèrgies alimentàries, i un llarg etcètera– tenen molt a veure amb allò que mengem.

Fas sortir a la llum la cadena d'interessos ocults del mercat alimentari i com els encarregats de validar la salubritat d'un aliment o producte tenen forts lligams amb certes empreses productores de determinats aliments, de tal manera que es diu que X producte és innocu i després no ho és del tot.

El que veiem és que sovint la legislació que regula i determina el que mengem –o que invalida i retira del mercat els productes nocius per a la salut– ve dictada per persones que provenen de l’agroindústria, de la indústria biotecnològica protransgènica, etcètera. Hi ha una sèrie d’agències internacionals que han de vetllar per la salut i garantir que l’alimentació sigui segura; però en realitat vetllen pels interessos de les grans empreses del sector.

I poso un exemple: aquí a l’Estat espanyol hi ha l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària, que ha de garantir que el que es comercialitza és segur. Ara bé, qui hi ha al capdavant d’aquesta agència? La directora és la senyora Ángela López de Sa Fernández, que abans d’ocupar aquest càrrec va ser durant deu anys una de les principals directives de Coca-cola, que es va agafar una excedència per entrar a l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària. Crec que cal preguntar-nos quina independència tindrà aquesta senyora, quan ve d’aquesta indústria privada, a l’hora d’avaluar la seguretat o innocuïtat d’un additiu com l’aspartam –que és un edulcorant no calòric, substitutiu del sucre, que Coca-cola utilitza en la Coca-cola Zero– i que diverses investigacions científiques vinculen amb possibles efectes cancerígens. Hi ha un conflicte d’interessos clar que és el que explica, en última instància, el perquè de les polítiques actuals, que beneficien només uns quants en detriment de la majoria.

Què passa quan una companyia vol introduir una nova substància o producte al mercat? Qui n'avalua els riscos?

Són les agències de seguretat alimentària qui n’avaluen la idoneïtat o no. A Europa és l’Agència Europea de Seguretat Alimentària i el que passa de veritat és que molts dels estudis acaben avalant l’entrada de nous additius o productes químics nous a la nostra alimentació, perquè no són fets per persones independents, sinó que són elaborats per les mateixes empreses del sector, que volen cobrir-se les espatlles i no perdre diners. Pesa més el lucre i els interessos econòmics que no pas la salut.

Com podem passar del sistema agroalimentari actual –que prima el benefici de l'empresa, més que no pas el respecte al medi ambient, les condicions justes laborals i una producció responsable i sense tòxics de qualsevol cultiu alimentari– a la lluita per la sobirania alimentària  sense llavors transgèniques i mantenint les varietats ecològiques que s'estan perdent per culpa del cultiu amb transgènics?

És important tenir clar que hi ha alternatives. En primer lloc cal preguntar-se què hi ha darrere del que mengem. Tenir informació, per tal de poder ser crítics i tenir un criteri propi sobre aquests temes, posar en dubte el discurs únic de les grans corporacions alimentàries. A partir d’aquí, hem d’actuar segons les nostres possibilitats, necessitats i interessos, i tenir també molt en compte que la coherència absoluta no existeix. Podem, per exemple, optar per participar en grups i cooperatives de consum agroecològic, o bé, anar a comprar directament a productors locals que sabem que no fan servir pesticides. També podem anar a mercats de pagès, a botigues locals que venen producte de proximitat, ecològic i pagès.

FotosEstherVivas4

Potser també caldria aconseguir que l'administració pública protegís aquesta mena d'iniciatives.

Sí, caldria que les potenciés. Per exemple, donant suport a la pagesia local i a aquells que aposten per l’agricultura ecològica. També, promocionant els menjadors ecològics a les dependències de l’administració pública -que ens permetria menjar millor i que els pagesos poguessin donar sortida al seu producte-.

Un 42% de la població a l’Estat espanyol ha canviat d’hàbits alimentaris a causa de la crisi”

De quina manera poden els col·lectius més afectats per la crisi reclamar el dret a una alimentació sense tòxics?

Hi ha algunes iniciatives de lluita contra els desnonaments, que reivindiquen també el dret a una alimentació més digna. I tal com ocupen habitatges buits en mans de bancs, també ocupen terrenys adjacents per tal de cultivar horts urbans. Perquè de la mateixa manera que algú no arriba a final de mes per pagar la hipoteca, molta gent no arriba a final de mes per pagar el menjar. Penso que en un context de crisi econòmica com l’actual és important que els horts urbans més que tenir un caràcter educatiu i simbòlic, que cal que el tinguin, haurien de poder aportar una alimentació sana i de qualitat a moltes famílies que pateixen la crisi.

Laura Basagaña
Laura Basagaña

Periodista

  @LauraBasagana