“L’aliment transgènic és una imposició, no és un exercici democràtic”

Fundador de ‘Veterinarios sin fronteras’ fa 23 anys i director de l’entitat fins al 2009, Gustavo Duch (1965, Barcelona) ens rep al barri d’Horta de Barcelona, on viu. No forma part de cap cooperativa de consum, però ens explica que coneix un pagès de 80 anys amb hort al barri a qui compra les verdures.

Col·laborador de diferents diaris i coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas, en l’àmbit de la cooperació i el desenvolupament ha estat membre de la junta directiva de la Federació Catalana d’ONGD i president d’AGORA NordSud. També ha participat activament a la junta directiva de la Plataforma Rural, col·laborant amb les activitats de La Vía Campesina i amb Som lo que Sembrem, per a la defensa de la sobirania alimentària.

Per què és important la sobirania alimentària?

La sobirania alimentària es basa en el fet de poder triar allò que nosaltres mengem. La sobirania alimentària comença a sortir a escena com una alternativa dels mateixos pobles rurals per defensar el seu model d’agricultura enfront del model globalitzat i industrialitzat.

I cada cop més gent n’és conscient, de les virtuts de la sobirania alimentària.

Una de les virtuts de la sobirania alimentària és que sota un mateix argument conflueixen moltes preocupacions: tenir una alimentació sana, cuidar dels recursos naturals i vetllar perquè no es perdin paisatges del món rural. També una retribució justa al pagès, la igualtat i respecte entre diferents comunitats i la defensa dels drets de la pagesia. Els ecologistes, les persones conscienciades a tenir una alimentació sana, aquell qui vulgui una societat més justa troba una resposta en la sobirania alimentària. Però ara també és una resposta per a un model econòmic que cau.

Estem vivint una transició, un canvi de model.

Cert. Necessitem ruralitzar l’economia, necessitem tornar a donar prioritat al sector primari –que per alguna cosa s’anomena així, perquè és el més important. No hem de fer totes les coses a la velocitat que ho estem fent ara, no podem suportar aquest creixement capitalista basat en el deute i l’ofegament d’altres societats. I la sobirania alimentària té respostes per a tot això. O, millor dit, és part de la resposta. La sobirania alimentària s’erigeix com un paraigua que dóna aixopluc a moltes sensibilitats.

Avui dia, però, estem encara molt lluny d’aquesta sobirania alimentària. Què ens en separa? Hi ha alguns factors que impedeixen que siguem “sobirans” d’allò que mengem, que puguem triar realment.

Les societats industrialitzades han perdut la sobirania alimentària –o estan allunyades de la sobirania alimentària− però, per sort, no tot el planeta viu en una societat industrialitzada. Avui en dia, al planeta, el 70% dels aliments els estan produint i s’estan distribuint a través de models de sobirania alimentària. El que passa és que l’altre 30% és el model agroalimentari que més percebem. És el més visible, és el que més repercussions té. Però no cal girar la truita perquè una part de la truita encara és agricultura local, de petit comerç, de circuits curts, de la pagesia que alimenta la població local. Penso en l’Àfrica, en l’Amèrica Llatina… El que es tracta és d’aturar aquest model agroalimentari que no té en compte la pagesia.

Encara tenim la percepció que des de la societat industrialitzada és molt difícil accedir o comprar l’aliment al petit pagès. T’has de bellugar molt més. És més senzill anar a la gran superfície. Sembla que preval la llei del mínim esforç.

Hem d’entendre la societat que tenim. I la societat que tenim és una societat moderada per un model econòmic que és el capitalisme. I la ciutadania es troba atrapada en aquest model capitalista. No diria que és una qüestió de comoditat, estem dins d’aquest model i en som víctimes. Treballem tot el que treballem perquè tot es valora amb diners i amb el que s’especula, els preus no tenen res a veure amb la realitat del cost de cada producte. Ens han generat necessitats i si analitzem la forma d’alimentació és un altre reflex clar del model capitalista. Per això el fast food sempre ha sigut l’emblema del capitalisme. Ens han eliminat la nostra cultura d’abans: en la mesura que s’ha anat imposant la cultura capitalista, s’han anat arraconant les altres cultures. Aproximar-se a la sobirania alimentària no serà possible si no construïm altres models d’economia. Tu, jo, i altres, podem −dins del model de cultura capitalista− aproximar-nos a la sobirania alimentària, anar canviant les tendències del nostre consum: podem buscar els aliments de proximitat, formar part d’una cooperativa de consum, però assolir la sobirania alimentària, la sobirania entesa com el poder del consumidor, no és viable mentre el model capitalista persisteixi. La sobirania alimentària és una part d’una proposta general de canvi.

I per on hem de començar, si volem acostar-nos-hi?

El primer pas és tenir clar, conscienciar-nos, que el model que hem construït no ens interessa. Genera molts problemes. És injust. Ens fa infeliços. No ens permet realitzar-nos. És un miratge. A partir d’aquí hem de treballar per generar espais lliures de capitalisme. És igual com quan abans anaves al bar i hi havia espais lliures de fum. Doncs ara hi hauria d’haver espais lliures de capitalisme. I anar aplicant aquests espais. Anar demostrant que és possible. Hi ha gent que ho pot fer a partir d’un model d’alimentació. Hi ha gent que ho fa posant els diners a la banca ètica. Hi ha gent que aplica l’intercanvi de productes o de serveis. O es pot fer tot plegat a la vegada. Generar cèl·lules vives que estiguin fora del model capitalista. Estem generant dues coses, l’espai en si mateix, però també la confiança: estem eliminant la por, estem demostrant que es pot construir una cosa diferent. I fer-ho amb l’alimentació és fàcil. Si mengem cada dia, hem de prendre decisions diferents i conseqüents respecte al que volem consumir. Però, la sobirania alimentària, no és una proposta per canviar el model d’alimentació, sinó una proposta per canviar l’agricultura. És molt més ambiciós. Un canvi de model. Per què estem en contra dels transgènics, per exemple?

Els transgènics fan perdre varietats autòctones, uniformitzen la producció i contaminen les llavors no transgèniques.

Doncs els transgènics són una peça més del model capitalista, en què el poder es concentra en molt poques empreses: la tecnologia no està a favor de les necessitats de la gent, sinó a favor de les necessitats de qui vulgui guanyar diners. El transgènic és una imposició, no és un exercici democràtic; és a dir, totes les qüestions que treballem des de la sobirania alimentària les podem analitzar com a una realitat davant d’aquest model capitalista. L’acaparament de terres. Últimament s’estan comprant les terres dels països més pobres. És un problema agrícola? Sí. Però és un problema –altra vegada− de l’interès de les empreses per créixer, per guanyar diners, per concentrar recursos; sempre és la mateixa foto que s’aplica en diferents paisatges.

Ara et preguntaré per un parell d’estudis que han sortit recentment publicats a la premsa. El primer vincula el amb la ingesta de certs pesticides, a partir de la destrucció d’una proteïna del cervell. I el segon és sobre els efectes que pot tenir sobre la salut el que fins ara es deia que era un pesticida benigne i després s’ha descobert que no ho és: el glifosat, principi actiu del RoundUp de Monsanto.

La ciència està al servei del model. I en aquest model en què no hi ha democràcia real, en què les grans corporacions manen, en què la política està al servei de les grans corporacions, la ciència ja no és neutra. La ciència també es troba al servei d’aquests interessos d’aquestes grans empreses. Què ens trobem? Ens trobem que a l’hora d’aprovar segons quins productes el principi de precaució brilla per la seva absència. El DDT va estar aprovat amb uns estudis insuficients: van dir que era un producte innocu, inofensiu i després es va veure que no. Ens diuen que els transgènics no són dolents però d’aquí quinze anys sortiran les dades a la llum, tal com ha passat amb el glifosat, igualment com ha passat amb aquest estudi del Parkinson. És el sistema que està equivocat, el model està equivocat. No podem entregar la nostra alimentació, la nostra agricultura als interessos econòmics, perquè el diner no agafa malalties però nosaltres sí. El diner no es posa malalt. A més, estem treballant amb la natura, amb productes vius: els productes vius s’han de tractar amb respecte. Nosaltres som éssers vius.

Som part de la natura, també, nosaltres...

Nosaltres som del mateix regne. No podem entendre, no es pot entendre l’agricultura a base de productes químics. És una agricultura endarrerida. No podem garantir la salubritat dels productes amb aquest model de producció agrícola. I més si aquest model està globalitzat. Si el sistema està corromput i és agressiu.

Hi ha persones que no entenen que canvi climàtic, ecologia, i medi ambient estan íntimament relacionats amb allò que mengem, que prové de la terra.

Aquí primer de tot hem de parlar dels deutes: és a dir, igual que ens hem endeutat, econòmicament també ho estem fent ambientalment i hi ha dos conceptes que hem de tenir en compte. Un té a veure amb la solidaritat, és a dir, el deute que hem generat a les altres societats no industrialitzades: nosaltres tenim un deute ecològic per a aquest model d’agricultura –o de vida− molt bèstia; nosaltres estem consumint l’energia d’altres països, els aliments d’altres països, els recursos d’altres països.

I l’altre?

L’altre concepte és la interconnexió: tots estem interconnectats. Les maldats d’uns o altres al final les paguem tots. I a més, sobretot, les pagaran els nostres fills. Aquest exercici de reflexió global de pensament comunitari, si no l’hem après ben d’hora, després costa molt més. Nosaltres no tenim una cultura indígena, ens costa molt més entendre’ns com a poble, som molt individualistes, perquè som una societat capitalista. Tot això ens costa. I hem de fer un exercici de pensar en els nostres fills. Volem deixar als nostres fills les terres infèrtils? Volem fer que heretin rius contaminats i plens de químics?

Parlem una mica de l’estudi ‘Asfíxia en el supermercado” que heu presentat.

En aquest estudi posem sobre la taula dades concretes. L’estudi l’hem dividit en sis etapes de la cadena alimentària industrialitzada. La cadena alimentària industrialitzada comença deforestant, prenent terres de camperols, de la selva: deforestant, per plantar monocultius. I això genera CO2, esclar. Després hi ha el model d’agricultura: agrotòxics, maquinària, ús de petroli… afegim més emissions de gasos de CO2. La tercera etapa és el kilometratge. Tot viatja per enviar-ho a l’altra punta del món i el transport també genera més gasos d’efecte hivernacle. Però, a més, per viatjar tota la mercaderia s’ha de mantenir en fred, i això vol dir més emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. Molt ineficient. I a més, tot empaquetat i processat: els embalatges també generen contaminació i residus, i també CO2. I a més, hem detectat que una part del menjar que viatja es perd. I què passa amb aquest menjar que es perd? La putrefacció també genera diòxid de carboni. Cadascuna d’aquestes etapes, de l’anàlisi de l’asfíxia al supermercat, fan arribar a una conclusió: com a mínim la meitat dels gasos d’efecte hivernacle generats tenen a veure amb l’alimentació. És a dir, quina recepta tenim per a les convencions del canvi climàtic? Canviem l’alimentació i disminuirem a la meitat les emissions de CO2.

Les comissions governamentals de medi ambient n’haurien de prendre bona nota...

Els governs tenen tota la informació suficient per adonar-se que aquest model d’agricultura contamina, genera pobresa, destrueix el paisatge i la vida del món rural, genera malalties –com la obesitat, o la diabetis- i representa un cost sanitari molt gran. Tot això ho saben. Però els governs han perdut, també, la sobirania. La sobirania està en mans de les multinacionals i les corporacions.

Però, al cap i a la fi, el grup de consumidors és un grup poderós. Si la massa social consumidora deixa de comprar determinats productes, l’empresa s’enfonsa. Es tracta de decidir què es vol comprar i a qui li comprem...

Hem de generar espais lliures de capitalisme.

I també entendre que les teves accions com a consumidor tenen unes repercussions. Que si tu estàs “robant” determinats recursos als països no-industrialitzats, aquestes accions t’acabaran retornant negativament a tu d’alguna manera o altra.

Sí, de fet això ja està passant ara. La societat occidental ha sobreviscut –durant molt de temps- endeutant als països de l’hemisferi sud i esclavitzant a les dones i als infants del planeta. El capitalisme en el seu últim estadi, en les seves últimes palpitacions buscant oxigen, buscant pagar aquest creixement insostenible, ha endeutat a Grècia, a Portugal, a Xipre, a Espanya… però després acabarà arribant a Alemanya, a França… La crisi dels desnonaments és això: és l’empobriment del què parlàvem. Ja ens ha arribat. Ja som països empobrits pel model capitalista. Ens hem empobrit quan no podem comprar varietats de formatge, varietats de llet. Les corporacions ens han empobrit a costa dels seus beneficis. Però el model està caient. Ens hem de preocupar per construir, perquè d’aquí quatre dies ja no podrem comprar “palitos Pescanova”, perquè s’enfonsa, igual que s’enfonsen els bancs. Qui ens alimentarà? El pescador artesanal,a petita escala que no s’ha volgut lucrar; el pagès de proximitat… Simplement hem de conèixer aquests altres agents, és el seu moment! El moment de les grans corporacions s’està acabant. Cal preparar una estructura alternativa per cobrir aquesta demanda. I aquesta estructura existia fa quaranta anys: botigues de proximitat, cooperatives de consum, les cooperatives de sanitat. I sobretot crear una xarxa de convivència. La paraula clau és la convivencialitat. Tu pots tenir l’Ipad, el cotxe i el mòbil, però la convivència: el fet de gaudir de la gent, de la vida, això no té res a veure amb les necessitats afegides i creades pel consum. No té a veure amb els diners. L’alegria no té a veure amb els diners –sempre que en tinguis uns mínims per anar passant- aquests valors els hem de posar sobre la taula, són nostres! Això no està en venda, ni ens ho ha de robar cap gran corporació. Poden disfressar-ho a través de la publicitat: l’Ipad et fa ser més ràpid, la coca-cola és l’espurna de la vida, però si la Coca-Cola desapareix, desapareix l’espurna en la vida?

Ser més crítics amb les necessitats afegides que comentàvem...

Donem-li la volta! Està molt bé criticar, i jo critico tot el que puc, però posem en valor les altres coses: siguem conscients! Tu quan t’ho passes bé és quan te’n vas amb el teu col•lega i aneu a fer una cervesa: la companyia, la conversa, és això el que et queda, després. T’ho passes bé quan vas a fer un passeig pel bosc, i és allò el que t’emportes després. I recuperar la sobirania vol dir això: poder decidir què vols triar per menjar, per viure, en base a les informacions necessàries, a la cultura necessària per saber distingir què ens convé per tenir salut i viure bé. I sabent que, al cap i a la fi som gregaris i això no és dolent. I que sent gregaris necessitem petites parcel•les d’individualitat sabent-nos part d’una comunitat. Fins i tot tu pots estar treballant individualment en un estudi, en una tasca, i saps que res d’allò no seria possible sense aquella frase que et va dir un cop el teu avi, sense aquell professor o professora, sense tota la gent que t’ha ajudat, perquè no estàs sol. Tens una herència de coneixement i de valors.

Laura Basagaña

Periodista

  @LauraBasagana