“El sedentarisme, l’estrès i els mals hàbits alimentaris causen osteoporosi ”

En Jesús és inquiet i té un dinamisme voraç. Es belluga constantment, fa gala de la seva energia intensa i predica amb l’exemple d’una alimentació sana i una vida activa: el cap de setmana ha pujat a Montserrat corrent. Ultrafondista i especialista en medicina xinesa i naturopatia ens rep a la seva consulta de Gheos, al carrer Nàpols, 216, de Barcelona, tocant a Diagonal. Parlem de l’absorció de calci, de la petrificació de la cèl·lula i de la necessitat de depurar el fetge. Conversem sobre el mineralograma, una tècnica per saber els dèficits o excessos de minerals que tenim, i sobre què podem fer per recuperar la salut.

En què consisteix el mineralograma?

És una anàlisi de laboratori que determina la quantitat de minerals que hi ha al cos a partir d’una mostra de mig gram de cabell. Les cèl·lules dels cabells ens donen informació del medi intracel·lular dels últims tres mesos de vida del pacient.

Dels últims tres mesos?

La mostra de cabells que agafem ha de fer de tres a cinc centímetres. Si tenim en compte que els cabells creixen un centímetre de mitjana cada mes, la mostra ens dóna informació dels últims tres o quatre mesos, mentre que la que ofereixen la majoria d’analítiques és més imprecisa, perquè és només del moment concret en què es pren la mostra de sang, orina, saliva, etc.

Llavors, el mineralograma dóna més informació sobre l’evolució de la nostra salut...

Exacte. El mineralograma que fem, que anomenem HMS (Hair Metabolic System), és una eina de diagnòstic molt important que té en compte la informació que hi ha a les cèl·lules dels cabells i que es contrasta amb el grup sanguini del pacient i amb un test de preguntes que respon ell mateix. El mineralograma quantifica els minerals que hi ha dins la cèl·lula, determina tant els dèficits o excessos nutricionals, com el grau d’eficiència de l’acció hormonal sobre les cèl·lules. El contingut en minerals dels cabells es correspon amb la quantitat de minerals intracel·lulars del cos, fet que permet avaluar el funcionament hormonal del pacient i valorar el grau d’eficiència de les hormones cel·lularment: sobretot tiroide, suprarenal i insulina, entre d’altres. També ens permet veure com gestiona l’estrès dels últims tres mesos i obtenir informació sobre com evoluciona la funció digestiva: sense oblidar aspectes tan importants com la síndrome de mala absorció o la hipoclorhídria.

Déu n’hi do!

Els nivells de minerals també determinen si tenim una bona capacitat de desintoxicació hepàtica; és a dir, si el fetge elimina els tòxics amb una rapidesa i ritme normals. I, finalment, la prova també determina possibles intoxicacions per metalls pesants –com el plom o el mercuri– i la interacció entre aquests metalls i els minerals nutrients. Això últim ens informa sobre com els elements tòxics afecten aquella persona.

I això fa que puguem redreçar la situació.

Sí, amb tota aquesta informació podem definir un pla nutricional personalitzat, si cal, una pauta de complementació orientada a solucionar els desequilibris que evidencia el mineralograma. Hi ha quatre minerals que mostren com es gestiona l’estrès pel que fa al sistema endocrí: el calci, el magnesi, el sodi i el potassi.

Quina informació ens donen?

El calci i el magnesi són els minerals sedants per excel·lència, mentre que el sodi i el potassi són els estimulants. Si parlem de desequilibris endocrins i veiem que tots quatre estan més alts del compte, podem parlar d’estrès crònic. La persona es troba en fase de resistència, però camí cap a trobar el seu límit. Ara bé, si es troben per sota dels nivells adequats, és que la persona passa per una fase d’esgotament: fa molt però que no es mou del lloc on és. Aquí hi ha risc; malaltia: el cos ha perdut la capacitat d’adaptació.

Parlem dels nivells del sodi i el potassi. Què indiquen?

Un excés de sodi intracel·lular implica estrès agut, perquè el sodi es vincula amb l’hormona aldosterona. D’altra banda, massa potassi intracel·lular es vincula amb l’hormona cortisol, que significa estrès crònic i continuat. Són les tres fases de la reacció.

Les tres fases de la reacció?

Les tres fases de reacció de l’organisme davant de toxicitat o estrès són alarma, resistència i esgotament. El sodi i el potassi pugen més del compte durant la primera fase de reacció, la d’alarma: el mineralograma recull els nivells normals i els nivells d’excés o dèficit del pacient; en la fase de resistència, tots quatre minerals augmenten. En la fase d’esgotament, el calci i el magnesi intracel·lulars són elevats, mentre que el sodi i el potassi són baixos.

Per tant, un nivell alt de calci intracel·lular és nociu?

I tant. Es relaciona amb osteoporosi i altres problemes.

Ah, sí? Com s’explica això?

Per estar sa, els nivells intracel·lulars de calci han d’oscil·lar entre els 28 i els 56 mg% (valor ideal: 42 mg%); per sobre o per sota hi ha un desequilibri. Els nivells mitjans de calci en un individu adult són de 1.200 g; el 98,9% d’aquest calci es troba als ossos i les dents, l’1% és intracel·lular, i el 0,1%, extracel·lular. Curiosament amb un excés de calci dins la cèl·lula, hi ha problemes de falta de calci, perquè és un calci no biodisponible: no es pot aprofitar. Si absorbim bé el calci tindrem uns nivells normals; que s’acumuli on no toca és tan o més nociu que no tenir-ne.

Quines conseqüències té?

Això es relaciona amb la funció de la tiroide (l’acció de l’hormona tiroide fa sortir el calci de la cèl·lula), la gestió de la glucosa i la gestió de l’estrès. De la nostra dilatada experiència en la valoració del mineralograma podem afirmar que, moltes vegades, els nivells alts de calci intracel·lular són conseqüència d’un metabolisme que s’ha bloquejat, ja sigui perquè està sotmès a un esgotament intens, o bé, per un excés de càrrega tòxica.

Caram!

Així doncs, massa calci intracel·lular està relacionat amb símptomes com cansament, pell seca, pèrdua de cabells, mans i peus freds, tendència a augmentar de pes, estat d’ànim baix, artrosi i evidentment osteoporosi, entre d’altres. Hi ha un patró definit al mineralograma que s’anomena closca d’ou i apareix quan els nivells de calci intracel·lular evidenciats són molt alts: vol dir que la persona té una barrera defensiva-emocional vers els altres (una “cuirassa”, no pas metàl·lica, sinó més aviat com una closca d’ou que els aïlla). Val a dir que, quan els nivells de calci evidenciats al mineralograma són molt alts, es tracta de calci no biodisponible i, per tant, les funcions que desenvolupa el calci intracel·lularment estan disminuïdes.

Què cal fer per tornar als nivells de calci adequats?

Amb el mineralograma HMS podem decidir en cada cas si hem d’afavorir els mecanismes de desintoxicació cel·lular o bé els de producció energètica.

I com es fa, això?

El benestar cel·lular depèn de l’equilibri entre la capacitat de produir energia i la de desintoxicar. Per tant, per reequilibrar l’organisme l’hem de desintoxicar (tonificant fetge i ronyó) o també podem bloquejar la producció energètica o activar-la, segons el cas. Si hi ha estrès crònic, valorarem si cal augmentar o disminuir la producció energètica, ja que produir més energia equival a més radicals lliures, acidesa i oxidació. Per això, de vegades, algú molt estressat fa una depuració de fetge amb complements nutricionals o un dejú controlat durant uns dies i se sent més energètic, tot i que està bloquejant la producció energètica perquè menja menys. Amb la naturopatia funcional decidim què cal fer tenint en compte les particularitats del pacient. Hi ha situacions en què donar un estimulant a algú que està molt cansat implica que se senti més abatut i amb més ansietat. De vegades no es tracta de produir més energia, sinó de desintoxicar.

I què fem per desintoxicar?

Els patrons d’augment de calci intracel·lular, sodi i potassi –fase de resistència– indiquen que hem de mirar la glàndula tiroide, que té la funció d’ajudar a fer entrar oxigen dins la cèl·lula i activar el cicle de producció d’energia i, alhora, extreure’n el calci per aprofitar-lo. Alcalinitzar la dieta i reforçar el fetge –per depurar i fer una desintoxicació– és un primer pas. Altres vegades, també cal activar la tiroide amb vitamina B i iode; o també podem millorar la sensibilitat perifèrica de la glàndula i evitar una resistència a la insulina. Si es detecta resistència a la insulina, l’element clau és el potassi, que millora la sensibilitat cel·lular de la tiroide. Faríem, doncs, una complementació nutricional amb potassi durant un temps i, finalment, equilibraríem l’eix de producció d’energia.

Què vol dir això?

Que les glàndules suprarenals i tiroide han de funcionar alhora, ja que les primeres, que alliberen cortisol i adrenalina, mobilitzen les reserves d’energia en forma de glucogen o greix; per altra banda, la tiroide ha de fer que entri oxigen a la cèl·lula. Si tenim glucogen o greix –la benzina de les cèl·lules, el que fa que funcionin bé– però ens falta l’oxigen, no el podrem fer servir: el glucogen no es pot oxidar i no està disponible. En alguns casos –quan hi ha massa calci intracel·lular–, la tiroide funciona però va més lenta del compte, no segueix el ritme de les suprarenals i apareix la resistència a la insulina. Si la tiroide va més de pressa que les suprarenals, ens oxidem més. Aquest concepte de producció d’energia i de compenetració entre suprarenals i tiroide s’anomena velocitat metabòlica i és el paràmetre que relaciona el grau d’activitat o eficiència de la suprarenal i de la tiroide, que idealment ha de ser 1.

Una gran part de la població no absorbeix bé el calci. Com es pot solucionar?

Per absorbir-lo bé a l’intestí, primer cal ionitzar el calci dins l’estómac per acció de l’àcid clorhídric. Així doncs, hi ha diversos factors que ens poden impedir fer-ho, com una deficiència en la producció d’àcid clorhídric de l’estómac (hipoclorhídria), fenomen molt més habitual del que ens pensem i que s’agreuja amb l’edat i, sobretot, amb el consum de fàrmacs antiàcids. A banda, tal com hem dit abans és molt important gestionar bé l’estrès, ja que viure estressats ens fa eliminar calci i magnesi i estalviar sodi i potassi.

Altres factors?

Els excessos nutricionals, molt comuns en la nostra societat, com l’abús dels productes lactis, proteïnes d’origen animal i sucres, que condicionen un excés orgànic de sodi, fòsfor i fluor, minerals que competeixen amb el calci i fan que no s’absorbeixi bé. Més coses: de vegades hi ha alteracions en la flora intestinal o bé inflamacions de la paret intestinal que condicionaran negativament l’absorció del calci i també la d’altres nutrients. Finalment, massa àcid fític –present en els cereals integrals–, oxalats –en els espinacs– o proteïna animal també poden dificultar l’absorció de calci, ja que el segresten a l’intestí i no deixen que l’absorbim. Per contrarestar-ho, cal moderar el consum d’aquests aliments i afegir les fonts naturals de minerals que ajuden a gestionar el calci, com el magnesi, el zinc i el bor. També cal augmentar les fonts de vitamina D (peix blau, oli de fetge de bacallà i rovell d’ou), especialment l’exposició solar. Ara bé, el problema de debò no és la mala absorció del calci, sinó la poca capacitat de l’organisme per fixar-lo als ossos, que és la causa de l’osteoporosi. Per això és important, la vitamina D.

Com podem frenar l’osteoporosi?

Amb més vitamina D a la dieta, amb més activitat física –que ajuda a fixar el calci als ossos– i fixant-nos en els mecanismes de control hormonal que regulen els nivells de calci al cos. Aquests mecanismes són molt complexos i impliquen moltes hormones, entre les quals destaquen la parathormona, la calcitonina i els estrògens, que ajuden a fixar el calci als ossos, mentre que la insulina i el cortisol afavoreixen la pèrdua òssia de calci. La conseqüència d’això és l’acidificació de l’organisme, que comporta una mala oxigenació dels teixits, i per compensar-ho, el cos mobilitza les reserves de minerals, sobretot de calci. Per aquest motiu, el sedentarisme, l’estrès i els hàbits alimentaris cada cop més allunyats de les necessitats fisiològiques reals són la causa principal que la taxa d’osteoporosi creixi exponencialment en els últims anys a Occident.

On trobem fonts de calci?

Molt més important quant de calci té un aliment és el fet que sigui biodisponible, així com que contingui nutrients que n’afavoreixin l’absorció, com per exemple magnesi, zinc i bor, però sobretot vitamina D. Per això és més important una dieta alcalina rica en vegetals de fulla verda, fruita seca, llavors, peix blau i ous (d’origen ecològic), que afavoreix no només l’absorció sinó també la fixació de calci als ossos. També cal prendre el sol i mantenir una activitat física diària.

Quines quantitats de calci hem de prendre diàriament?

Tenint en compte que el calci és un dels elements més abundants en la nostra alimentació ateses les funcions importants que té segons estudis de la FAO/OMS, les necessitats diàries de calci varien segons l’etapa de la vida: els nens en període de creixement, les embarassades i les persones convalescents en necessiten 2.000 mg al dia, mentre que els adults, 800 mg al dia. Aquestes dades són orientatives i aplicables a individus sans, sense problemes d’assimilació, que no tinguin dolor crònic ni visquin en regions especialment afectades per contaminació ambiental, circumstàncies que podrien fer augmentar les necessitats d’ingesta diària. El calci total de l’organisme resulta del balanç entre la ingesta i l’excreció intestinal i urinària. En equilibri, el balanç és igual a zero. En nens, adolescents i dones embarassades el balanç sol ser positiu, mentre que en edats avançades el balanç és negatiu (es perd més calci del que s’absorbeix).

Com podem saber si tenim uns nivells de calci adequats?

Amb una analítica de sang podem saber els nivells de calci plasmàtic; amb una densitometria podem determinar la densitat mineral dels ossos, que és directament proporcional als nivells de calci. De totes maneres, aquests dos valors són molt inespecífics, ja que si el que volem saber és el grau de benestar ossi, hem de saber com funcionen els osteoclasts (cèl·lules destructores de l’os i, per tant, alliberadores de calci a la sang) i els osteoblasts (cèl·lules formadores d’os). Tots dos tipus de cèl·lules poden funcionar més o menys per causa de molts factors, com accions hormonals (parathormona, calcitonina, vitamina D, tiroide, hormona de creixement, insulina, hormones sexuals…) i també per mediadors químics de la inflamació (interleuquines, factors de creixement..). Per això és possible mesurar en sang diferents paràmetres que indiquen el nivell d’activitat d’aquestes cèl·lules, com per exemple els telopèptids C i X (CTx i NTx), encara que actualment hi hagi altres marcadors com les proteïnes RANKL/OPG/RANK, que ens diuen amb precisió quin és el nivell d’activitat d’aquestes cèl·lules formadores i destructores de l’os. Malgrat tot, hem de saber que han de ser actives: perquè l’os es mantingui sa ha de ser renovat contínuament; per això no es tracta de bloquejar l’activitat de les cèl·lules destructores d’os, els osteoclasts, sinó d’equilibrar la seva activitat amb la de les cèl·lules formadores d’os. Això exigeix saber el perfil metabòlic de la persona i esbrinar la causa de la hiperactivitat de les cèl·lules que destrueixen l’os; millorant aquesta circumstància, millorarem la qualitat de l’os. Si volem saber els nivells de calci intracel·lular, cal un mineralograma o una anàlisi mineral tissular dels cabells.

Laura Basagaña

Periodista

  @LauraBasagana