El professor Joan M. Llobet es mou entre l’ensenyança de la seguretat alimentària i la toxicologia. Fa classes als graus de Farmàcia, Nutrició Humana i Dietètica, i Ciència i Tecnologia dels Aliments de la Universitat de Barcelona, aquests darrers al Campus Torribera de Santa Coloma de Gramenet, on ens cita.
Volem parlar-hi de l’impacte dels aliments transgènics sobre la salut i també de com alguns contaminants arriben a l’aliment i com això ens afecta a nosaltres toxicològicament.
Quin impacte tenen els aliments transgènics sobre la salut?
Els aliments modificats genèticament no tenen una modificació genètica “simple”, sinó que les alteracions genètiques són àmplies i d’una gran complexitat. Si tu fas unes modificacions genètiques en un aliment perquè no tingui les característiques que té habitualment, perquè t’interessa a tu (per allargar la vida del producte, per fer-lo resistent a plagues, etc.), has de pensar que potser això comporta algun efecte negatiu. Jo no conec cap modificació que hagi fet l’home que no tingui una contraprestació negativa, i personalment crec que els transgènics no s’han estudiat prou perquè siguin aptes per al consum humà. De totes maneres, si tots els avenços es miressin amb lupa, encara estaríem amb la roda i no hauríem anat endavant. On hi ha l’equilibri? Actualment, la llei obliga a fer estudis dels efectes dels OMG (organismes modificats genèticament) a tres mesos, però el darrer estudi publicat −que deia que ratolins que menjaven blat de moro transgènic desenvolupaven tumors− va observar-ne els efectes al cap de dos anys. Caldria estudiar molt més els efectes dels transgènics sobre la nostra salut. No s’han fet prou estudis.
Aquest darrer estudi publicat per la Universitat de Caën ha rebut algunes crítiques...
Segurament és un estudi que s’hauria pogut fer d’una manera més acurada. S’ha dit que els ratolins que es van utilitzar ja tenien més tendència a fer tumors que altres animals i que es va provar amb poques rates. Però, alerta! Sembla que aquest aliment al cap de tres mesos és innocu, però al cap de dos anys ja resulta nociu. I no estic d’acord amb el fet que es digui que “com que hem modificat lleugerament aquest aliment, és innocu per a la salut”, sense haver-ho provat científicament. No estic gens d’acord amb l’equivalència substancial. Sóc farmacèutic i sé perfectament que a una molècula li pots canviar alguna cosa: si comptes carbonis, hidrògens i sofres serà, segons l’equivalència substancial, la mateixa cosa. Ara bé, una cosa et matarà i l’altra serà una medicina. Tu analitzes una poma, a grosso modo, i la compares amb una altra fórmula que té els mateixos components alterats, i substancialment és el mateix, però ningú garanteix que la barreja que s’ha fet es comporti de la mateixa manera dins del cos. Aquí hi ha el perill. Algú ha intervingut aquell aliment per aconseguir uns beneficis determinats de durabilitat, d’aparença física de l’aliment, però no queda clar quins efectes pot tenir això sobre el cos humà. Per tant, si es fan aquestes modificacions genètiques, caldria fer estudis i provar que siguin innòcues, que no ens afectin negativament, i caldria destinar esforços, diners i temps a investigar-ne els efectes. Avui dia s’han fet molt pocs estudis sobre l’impacte dels transgènics sobre la salut humana. I fa deu o dotze anys, quan va sortir tot aquest tema de la seguretat alimentària enfront dels transgènics, a la pàgina web de Monsanto o de Novartis, hi havia un apartat que deia “si vol saber els estudis de seguretat alimentària que s’han fet amb els aliments transgènics, cliqui aquí” i a mi gairebé se m’esborra l’empremta del dit de tant clicar-hi i no apareixia cap informació, l’enllaç quedava interromput. Això és el que falla. L’ocultisme. Si s’han fet estudis, la gent hi hauria de poder accedir.
Què passa amb l’etiquetatge?
Hi ha molts aliments que no estan modificats genèticament al 100% però que porten algun ingredient transgènic. La legislació només obliga a etiquetar a partir d’un cert percentatge: les quantitats superiors al 0,9%. Si ens afecta o no, no ho sabem. El que és preocupant és que puguis entrar a les bases de dades científiques i fer recerca i buscar informació sobre qualsevol aspecte de la ciència i no puguis accedir a informació sobre els efectes dels transgènics. Ja fa uns quants anys, un científic, el doctor Putzsai, de la Universitat de Londres, va fer un estudi amb patata transgènica i això li va costar la feina. Per què? De científics que ens equivoquem i que publiquem avenços que més tard es desmenteixen quan hi ha més dades, n’hi ha cada dia, perquè la ciència no és una cosa exacta i cal seguir investigant sempre. Però cal transparència! A aquest senyor el van fer fora perquè va anar contra els transgènics d’empreses importants.
També hi havia aquell altre estudi de Stanford que negava que els aliments ecològics tinguessin beneficis...
A veure, nutricionalment, una poma ecològica i una poma transgènica tenen els mateixos components, però és el que comentàvem abans de l’equivalència substancial. Els elements de la poma modificada genèticament estan ordenats de manera diferent i estan alterats, encara que sigui en proporcions mínimes per algun gen, i no sabem com es manifestaran després dins del cos. Tampoc no sabem si faran reaccions al·lèrgiques, de sistema immunitari, etc.
Com podríem definir l’equivalència substancial?
Si tu ara fas una poma transgènica i vols que te l’acceptin com a aliment, de fet, només has de fer una cosa, que és una anàlisi no gaire complicada, que digui que aquella poma transgènica té els mateixos components que una poma ordinària: la mateixa composició química. Però hi ha moltes coses que no són química pura: els gens, la genètica, no fan variar la composició química però sí que poden generar canvis i variacions sobre l’organisme viu. I si tu proves que aquelles dues pomes són iguals químicament, podràs vendre aquella poma. I et diuen que si aquelles dues pomes són iguals, no et passarà res. I això, realment, no és del tot cert. Químicament sí que seran idèntiques, però genèticament, la cadena d’ADN que portaran incorporada, serà diferent per aconseguir una resistència a plagues, per aconseguir que aquella planta fabriqui el seu propi pesticida, etc., i això no sabem encara com afecta l’organisme. Una anàlisi molecular de la composició química de la poma no detectarà les variacions genètiques de la cadena d’ADN.
“L’aliment transgènic va en contra de la diversitat agrícola existent, de la biodiversitat”
I això què podria comportar?
Moltes coses! Genèticament no és del tot clar que tot això sigui innocu. Tampoc no ho és que els gens es puguin transferir cap al teu genoma. No sabem si estàs modificant el teu genoma o si allò és innocu. Això no ho diu cap estudi. A més, les anàlisis es poden fer a diferents capes de profunditat: una cosa és comptabilitzar la quantitat de proteïna i el tipus de proteïna, de greix i de sucre que té un aliment, i l’altra és afinar més i mirar els principis actius biològics que té aquell aliment. Quan s’analitza més a fons, surt tota una piràmide d’elements. Els productes biològics realment molt actius normalment es troben en petitíssimes quantitats. Quantes capes d’aquestes necessites revisar per detectar-los? Com de profunda ha de ser l’anàlisi per veure coses molt actives en quantitats petitíssimes que sí que podrien afectar-nos? És això el que s’està demanant abans de permetre comercialitzar organismes modificats genèticament? Doncs no. Això no es demana. Ens quedem només a la primera capa: comptant el nombre de proteïnes, hidrats de carboni, de sucre, de lípids i provant que aquesta equivalència substancial és idèntica. Què passa amb la resta de capes? Què passaria si miréssim com ens afecten els principis actius no detectables en una primera anàlisi? Si les proteïnes més abundants són les mateixes que les del transgènic i tot aparentment és igual, ja està: es ven com si fos el mateix. I no és ben bé el mateix.
Si ens fixem en les subcapes i els substrats...
Sobretot hi ha petites quantitats de molècules molt actives. És just el que busques! Tu has modificat un producte natural, una planta, per exemple, perquè sigui més resistent a la plaga, perquè creixi més grossa, perquè tingui uns colors més vius… tot això són canvis moleculars. I si hi ha hagut un canvi molecular, per què després diuen que són la mateixa cosa? Potser els canvis no es veuen, però hi són. Aquestes barreges genètiques i canvis en l’ADN sempre neixen d’algun problema. Per exemple, el blat de moro (panís, moresc) costa molt de conrear a gran escala perquè hi creixen moltes herbes pel mig. A més, aquestes males herbes fan que el blat sigui més petit i no creixi tant. Llavors què fem? Tirar-hi herbicida (glifosat), però això és tan nociu que no només mata les males herbes, sinó que també mata el blat de moro. Però si modifiquem el genoma del blat de moro, perquè l’herbicida no l’afecti −que sigui resistent a l’herbicida− ja ho tenim. Tindrem un blat de moro fort i sense problemes. Però esclar, al blat de moro potser no li fa res, l’herbicida, però a nosaltres sí. El treball que s’ha publicat s’ha fet amb rates que han menjat blat de moro resistent a herbicida, blat de moro amb herbicida, i herbicida sol. Això és el que ha fet aquest home. I a ningú se li havia acudit abans. No n’hi ha prou a analitzar què passa amb el blat de moro sol. Cal comparar-lo amb el blat de moro amb herbicida! I potser és cert que aquest treball científic no ha estat tan rigorós com hauria d’haver estat: potser les estadístiques no estaven del tot ben fetes i la població de ratolins era molt escassa. Ho hauria d’haver provat amb més població de ratolins. Però just l’endemà d’haver sortit publicat aquest estudi, ja va sortir una llista de científics firmant-hi en contra. Feia poques hores que l’estudi havia sortit i ja hi havia mobilitzacions en contra. Ni passant-te tota la nit tens temps d’haver verificat tot el que diu l’estudi per poder-hi firmar en contra.
I a més, independentment de si es descobreix que els transgènics són nocius per a nosaltres o no, el que és evident és que les llavors transgèniques contaminen les ecològiques i les inhabiliten per poder tornar a brotar.
Això és evident. Aquest factor ecotoxicològic existeix. És evident que l’aliment transgènic va en contra de la diversitat agrícola existent, de la biodiversitat. Si totes les llavors ecològiques es van contaminant amb les transgèniques, finalment els pagesos només podran anar a comprar llavors modificades a aquestes empreses de transgènics i a aquests laboratoris. Normalment la natura fa que la poma de l’arbre tingui llavors a dins, que després plantem i broten pomers que ens donen pomes. Però amb els transgènics això no funciona així. O bé no tenen llavors o les llavors que tenen no es reprodueixen, de tal manera que cada vegada que es vol recollir fruit cal pagar a l’empresa o laboratori de transgènics un preu per aconseguir noves llavors d’un sol ús. El resultat és que és més car per al pagès aconseguir l’aliment. El pagès ha de pagar més cada vegada.
Calen estudis. No hi ha estudis nítids sobre salut i transgènics. O perquè no els ha fet ningú, o perquè han sortit malament, o perquè la comunitat científica es tira a sobre dels pocs que es fan. El que és evident és que la llei també s’hauria de canviar, perquè no s’estan controlant quins efectes podrien tenir a llarg termini sobre la salut humana els organismes modificats genèticament. I hi ha molta pressió perquè aquesta llei no es canviï. Els avantatges i els inconvenients de les coses que fem servir –sobretot les artificials− han d’estar ben ponderats. Tota cosa artificial té contraprestacions. No hi ha cap medicament que no tingui efectes secundaris. Cal mirar quins són els avantatges que busquem i les contraprestacions negatives que apareixen. I si no surt a compte, no surt a compte.
Parlem dels tòxics. Nosaltres ja hi convivim des del naixement?
Sí. Convivim amb tòxics fins i tot abans de néixer. Cada vegada és més important aquest tema. S’estan investigant més els efectes de la contaminació sobre la mare i sobre el nadó. Totes les persones portem ja una càrrega de tòxics. Una dona embarassada no se’n pot desfer, dels que ja duia. Hi ha tòxics que encara romanen a la cadena alimentària, com el DDT que utilitzaven els nostres avis o rebesavis com a insecticida, i encara avui és present en els ous de les gallines, perquè va entrar en la cadena tròfica, i tot i que ja fa anys que està prohibit encara ens l’estem menjant. O el peix. També s’ha parlat molt del mercuri –i el plom− que acumulen els peixos grossos. I què hem de fer? Deixar de menjar peix? Hi ha proteïnes que només les té el peix! La solució és menjar-ne però poques quantitats, igual que amb l’ou. Si en deixem de menjar esbiaixarem la dieta. Són missatges difícils de donar: “No defugis aquest aliment, però menja’n amb moderació”. No totes les persones estan preparades per rebre aquest missatge.
Quins contaminants es produeixen en l’aliment derivats del sistema de producció o dels materials que embolcallen l’aliment?
En el cas dels transgènics no t’ho sabria dir, perquè encara ens cal fer més estudis. Precisament cal saber i cal investigar què fa un transgènic quan entra en un organisme superior, perquè no és només l’anàlisi química. Ara bé, si parlem dels aliments que no són transgènics, hi ha un bon grapat de contaminants que augmenten o es creen quan cuinem a altes temperatures. El cas de les patates fregides, per exemple: contenen acrilamides si es fregeixen a altes temperatures, i les acrilamides són substàncies cancerígenes. Les barbacoes: el mateix. Quan es cou la carn a altes temperatures i es carbonitza, es fa benzopirè, que és cancerigen. Si no es fa gaire sovint, no és un problema. Si es fa habitualment, sí. Avui dia es poden manipular els aliments de mil maneres: hi ha noves tècniques de cuinar i de conservar, nous envasos… Tot procediment humà té un cert risc d’incorporar substàncies que si tu fossis el pagès d’anys enrere ni les coneixeries ni sabries quines són. L’estudi de Stanford deia que els aliments ecològics eren igual de nutritius que els que no eren eco. Tenen menys pesticides, cert. Són més bons de gust. També. Ara bé, els nutrients que porten són els mateixos. I els aliments eco també comporten un risc: per exemple, si tu agafes un tomàquet ecològic i no li poses cap conservant i el fiques en un pot i el tanques al buit, tens molt més risc de tenir un problema greu per botulisme que si li poses un conservant. Tot el que és ecològic, a més a més, s’ha de rentar molt bé abans de consumir! Tot comporta riscos i sempre cal avaluar bé el benefici i la contraprestació. I també cal pensar a qui beneficia i a qui perjudica. Si el benefici és per a una multinacional i el perjudici per al consumidor, és evident que al consumidor no li convindrà.
Parlem dels envasos...
Tenim una gran oferta de sistemes per envasar els aliments. I s’estan descobrint materials nous contínuament. Fins a quin punt s’assaja a fons si hi ha transferència de materials a l’aliment? I si el que queda realment a l’aliment pot fer mal o no? És una feina gairebé inabastable. Titànica. Però s’ha de fer. És la seva obligació. Casos comprovats: el bric de llet traspassava la tinta a la llet i la contaminava. Un producte tòxic que no donava color a la llet però que la contaminava. Posar moltes pegues perquè la gent no innovi és nociu, també, però innovar a cegues és dolentíssim. Cal fer proves, estudis i comprovar que tot el que es comercialitza no és nociu.
“No s’està controlant quins efectes podrien tenir a llarg termini els organismes modificats genèticament sobre la nostra salut”
Els aliments transgènics incrementen el seu valor toxicològic respecte dels que no ho són?
Això és el que encara no sabem. El que no podem dir de cap manera és que n’incrementin el valor nutritiu. El risc toxicològic que representen podria venir de dues bandes. Una, de la composició química de l’aliment; això en principi és comprovable i suposo que s’ha fet i que està controlat. I l’altra és el risc genètic, i que el canvi genètic que s’ha fet en aquell producte t’afecti o no. Potser no és tòxic quan entra a l’organisme, però desencadena una sèrie de reaccions més endavant que poden ser perjudicials. Quan allò es posi a funcionar, si s’hi posa; si allò és actiu; si s’activa, si no s’activa. Hi ha científics que diuen que això és un disbarat, que és impossible que el material genètic s’activi perquè quan passa pel budell es destrueix i, per tant, allò queda desactivat. Però això encara no s’ha investigat, ni ho diu cap estudi. O si fa emmalaltir el budell. Això no ho sabem. Qualsevol intervenció humana comporta un risc i cal mirar si compensa córrer aquest risc.
Quins òrgans es veuen més afectats en primer lloc per una possible toxicitat dels aliments, per una intoxicació?
Bàsicament podríem dir que el fetge i el ronyó són alhora els que més ens defensen i són els primers que poden quedar afectats; el budell s’enfronta amb el que entra, i llavors pateix i pot fer tumors a llarg termini. I després el sistema nerviós, que com a sistema complex que és, és més susceptible de ser afectat pels tòxics.
