La Maria Josep Ball va començar a interessar-se pels efectes en la salut dels insecticides arran de la seva feina. Treballa com a inspectora del Ministeri d’Economia i Competitivitat, a la Secretaria de Comerç, fent el control de productes d’importació i exportació. És la cap de laboratori de la direcció territorial de comerç de Barcelona. A partir d’aquesta inquietud, va aproximar-se al grup ‘Som lo que sembrem’ que defensa oferir més informació i protecció de l’usuari, davant la legislació alimentària. “Des de ‘Som lo que sembrem’ busquem alternatives als tòxics químics que posen a la terra i que nosaltres acabem absorbint. També lluitem per la sobirania alimentària”. Avui parlem sobre el glifosat, un dels herbicides més comuns.

On es troba el glifosat?

El glifosat és un biocida –és a dir, un producte que mata qualsevol ésser viu, sigui animal o sigui planta– que trobem a la pell de fruites i verdures de l’agricultura industrial convencional. És un herbicida potent que es comercialitza sota el nom de RoundUp a Europa, i que a l’Amèrica Llatina rep el nom de Rotundo. Fins fa poc s’anunciava com a biodegradable, a través d’una publicitat enganyosa. Una sentència del Tribunal Francès –la Court Suprème de França– contra l’empresa que el va crear, la multinacional Monsanto, va poder demostrar que la publicitat contradeia la realitat i que el glifosat té conseqüències per a la salut i que no podia comercialitzar-se sota la bandera de biodegradable. Ara li han tornat a canviar el nom comercial, però el principi actiu és el mateix i igualment tòxic.

Quins perills comporta per a la nostra salut?

D’entrada i en quantitats baixes, el glifosat en si mateix –com a principi actiu– pot semblar poc prejudicial per a la salut; el problema ve quan el principi actiu s’associa amb altres molècules del compost, que són tòxiques. Aquesta sinergia de molècules fa que la toxicitat s’elevi exponencialment i pugui resultar letal i/o molt tòxica a dosis molt elevades. La molècula més tòxica de totes és l’AMPA, l’àcid aminometilfosfònic, que és cancerígena, mutagènica i teratogènica.

S’altera el nostre ADN si hi estem en contacte amb freqüència?

Sí, ens provoca mutacions genètiques i alteracions perjudicials a l’ADN i també intoxicacions que es poden traduir en diferents malalties. Científicament no es pot provar que les mutacions es concretin en determinades malalties, però sí que estan demostrades les intoxicacions que derivarien en problemes respiratoris, gastrointestinals, al·lèrgics, dermatològics, neurològics o psicològics. No és normal, tampoc, que hi hagi tants casos de càncer. Si mirem les estadístiques, anys enrere, un de cada quatre europeus moria de càncer. Avui, ja n’és un de cada tres. I això és preocupant.

Estem massa exposats a tòxics…

El glifosat és la punta de l’iceberg perquè és el biocida més introduït actualment, el més utilitzat a tot Europa i a tot el món. Perquè te’n facis una idea, la pera blanquilla convencional pot arribar a rebre dinou tractaments de pesticides diferents. I no és la fruita que incorpora més tractaments. El préssec en té molts més! Pensa que segons dades de la CGT només a Catalunya s’utilitzen 2.181 tones d’herbicides i 7.435 tones de plaguicides a l’any.

Quina mena de tractaments combinats s'estan utilitzant?

La fruita i les verdures reben tractaments fitosanitaris: incorporen fitoreguladors, hormones vegetals i nitrats com a adobs, de vegades en excés, perquè siguin més grans i les hortalisses creixin tan ràpid com sigui possible. Els reguen amb diferents productes combinats per obtenir fruita més grossa, amb més bon aspecte. De totes maneres, els tractaments de plaguicides no van sempre amb l’aigua de reg: sinó que sovint van a part.

I el resultat és una fruita molt atractiva, però gens sana.

En aquest cas, cal pelar la fruita per minimitzar el contacte amb els tòxics. O apostar per les fruites i verdures ecològiques. Però tot això és també un problema d’educació i informació.

Per descomptat.

El consumidor està mal educat, o no està prou educat. Com que estem immersos en la cultura de la imatge, el consumidor busca una fruita perfecta. Si veu un cuc, s’escandalitza; i si veu una taca, no compra. La reeducació del consumidor és important. Si trobem un cuc a la fruita potser és senyal que no hi ha residus de plaguicides. I si la fruita té un copet, potser és que la collita ha patit una pedregada. La natura és imperfecta. No és una fàbrica massiva i homogènia de vegetals.

El glifosat és la punta de l’iceberg de tots els tractaments de plaguicides, perquè és el biocida més utilitzat a tot Europa i al món sencer

El glifosat és especialment tòxic per al medi ambient perquè es va acumulant a les aigües, oi?

El problema és que el glifosat sumat a la resta de principis actius i biomolècules actives no es degrada tan ràpid com afirma la publicitat de l’empresa; sinó que tarda un any –més o menys– a degradar-se i la molècula AMPA, uns tres anys. I aquests són els principis que s’han estudiat, però llavors caldria mirar la resta de metabòlits intermediaris i principis actius procedents de la degradació, que poden tardar, també, un cert temps a desaparèixer i que caldria sumar a la resta de temps de descomposició. Fins ara s’ha demostrat que el glifosat és tòxic, que la molècula AMPA és tòxica, però cal seguir investigant què passa amb aquests metabòlits intermedis, fruit del trencament de molècules que comporta la degradació.

Cert.

Hi ha diferents estudis que diuen que el glifosat arriba fins i tot a l’aigua de boca. Hi ha un Reial decret espanyol de l’any 2003, que és una transposició d’una Directiva comunitària calcada, que diu que s’han de controlar tots els plaguicides que podrien trobar-se a l’aigua de boca. Aleshores la tolerància d’aquest tòxic en l’aigua és de micrograms per litre. Per cada litre, jo només puc tenir la presència d’una milionèsima part d’un gram de glifosat, és a dir un microgram. I amb un estudi encarregat per l’Agència Catalana de l’Aigua al CSIC, que va haver de posar a punt el mètode, s’ha detectat glifosat en la major part de les aigües corrents i subterrànies de Catalunya i en proporcions superiors a les estipulades com a segures en algunes de les mostres analitzades.

Caram!

Des de ‘Som lo que sembrem’ volem saber com és l’aigua que ens surt de l’aixeta i mesurar si hi ha residus de plaguicides, però també saber quines quantitats de metalls pesants hi ha, per veure si conté més contaminants dels que tocaria. Cal tenir en compte que cal fer les analítiques d’aigua pertinents segons el lloc: és a dir, els metalls pesants cal analitzar-los en un entorn industrial; mentre que els plaguicides i biocides de cereal i fruites s’han de mirar més en un entorn de conreu de fruites de llavor o pinyol, i en els conreus de cereals.

De quina manera es pot saber, tot això?

L’Agència Catalana de l’Aigua ens ha facilitat les dades de mostres d’aigua de l’aixeta i nosaltres estem estudiant els seus informes d’assaig per saber la quantitat de tòxics que conté i els comparem amb el llindar permès. La qüestió és veure que no se superi el límit de substàncies perilloses. L’aigua de reg, però, que també afecta hortalisses i fruites, té una legislació diferent amb uns límits permesos que difereixen dels de l’aigua de boca. Des de ‘Som lo que sembrem’ estem començant a avaluar els informes d’assaig de les mostres de l’aigua de boca, que passa en territoris amb conreus –susceptible de contenir més plaguicides– i volem comprovar que la depuradora els ha eliminat complint el Reial decret del 2003.

I què passaria si no es compleix el Reial decret i se sobrepassen els límits recomanats?

Amb el glifosat ja sabem que se sobrepassen: més de la meitat de les mostres d’aigua que va prendre l’Agència Catalana de l’Aigua –analitzada pel CSIC– sobrepassen aquests límits de seguretat.

És a dir, si s’ha demostrat que el glifosat és cancerigen, mutagènic, teratogènic i tòxic, jo estic acumulant totes aquestes substàncies a l’organisme; aleshores en principi l’Administració catalana ha de vetllar perquè tot això es compleixi, si més no, posar filtres de depuració que retirin aquests tòxics. Jo no he d’haver de comprar aigua mineral embotellada contínuament. L’administració m’ha d’assegurar que l’aigua mineral de l’aixeta sigui la idònia. Llavors he de tenir tranquil·litat que si bec aigua de l’aixeta té una determinada salubritat i no estic ingerint tòxics.

Quines alternatives hi ha a aquesta mena de plaguicides? Si parlem de sistemes biològics, quins serien?

Si un ecosistema està equilibrat no ha de tenir gaires plagues. Els plaguicides, si t’hi fixes, van sortir fa uns seixanta anys, a la dècada dels cinquanta; fins llavors la humanitat havia viscut perfectament sense. L’argument que justifica els plaguicides és l’augment de la producció sense plagues. El plaguicida surt amb la industrialització de l’agricultura. Abans no hi havia extensions i extensions d’hectàrees amb el mateix conreu, sinó que tu tenies petites parcel·les amb conreus diferents, i amb un llindar envoltat per bosc o voltat per esbarzers, que feien de barrera a les plagues. Però quan es va eliminar la mà d’obra i es va mecanitzar l’agricultura, això era inviable i llavors van sortir les grans parcel·les de moltes hectàrees del mateix conreu. Com a conseqüència van aparèixer les grans plagues i els primers plaguicides.

O sigui, que en part es podria solucionar tornant a les parcel·les petites…

Sí, tot i que també hi ha plaguicides d’agricultura ecològica. Per exemple, fets a partir de la nicotina de tabac; o els plaguicides naturals, o bé altres productes que no són plaguicides: com ho serien les feromones dels insectes. El que passa és que l’agricultura ecològica el que no vol és grans extensions del mateix conreu, i has d’anar fent una rotació per tal d’augmentar la productivitat.

Què té en compte la legislació de seguretat alimentària (i què no) respecte de tots aquests insecticides?

La legislació de seguretat alimentària està harmonitzada, això vol dir que és la mateixa per als 28 països membres. En el cas dels plaguicides, des de començaments dels anys noranta, els LMr (límits màxims de residus) permesos són els mateixos per a tota la Unió Europea. I el LMr és, segons la llei, el màxim residu d’un plaguicida que pot contenir un aliment i que, testat en laboratori, l’organisme humà pot tolerar. Però abans no se sabia que el malation i el paraquat eren tòxics, i fa deu anys estaven permesos; avui, òbviament, estan prohibits. I amb els LMr de plaguicides passa igual: abans eren molt alts i ara pràcticament són traces, aproximadament uns 0,1 mil·ligrams per quilo (0,1ppm).

El glifosat tarda tres anys a degradar-se i contamina l’aigua de reg i de boca

Què intenteu promoure des del col·lectiu 'Som lo que sembrem'?

Intentem promoure un nivell de consciència, perquè creiem que el que falta és conscienciació sobre el que estem menjant. Tothom és lliure d’escollir uns productes o uns altres, però si el producte convencional ja sabem com és, intentem que la gent sàpiga que el producte ecològic és interessant per moltes coses. No té residus de plaguicides i, a més, la quantitat d’antioxidants i de vitamines s’ha demostrat que és molt més alta que en un producte convencional.

Des de 'Som lo que sembrem' també difoneu per què seria bo apostar per una terra lliure de transgènics.

Sí, perquè els transgènics estan avaluats en animals de laboratori i s’ha provat que tenen efectes tòxics sobre els animals que els consumeixen. Aleshores, aquests efectes no han de ser diferents en l’organisme humà. El problema, però, és que en l’espècie humana això és més difícil d’avaluar perquè hi ha més d’un factor: pot resultar de la combinació d’estar alimentant-te amb aliments que continguin restes de plaguicides, amb aliments modificats genèticament i, alhora, d’estar exposat a tòxics ambientals. Caldria fer un estudi transversal i complet. De totes maneres oncòlegs com el Dr. Miquel Porta o el Dr. Martí Bosch –oncòleg infantil– han relacionat l’augment de càncer amb una intoxicació de l’organisme, que es troba exposat massa sovint a tòxics ambientals i alimentaris.

 

Laura Basagaña
Laura Basagaña

Periodista