Fer una promesa empresarial als consumidors principals no és paper mullat. Fer la mateixa promesa al llarg d’una dècada pot suposar una sentència de mort si es demostra que és una farsa. Aquest és el guirigall que esquerda els fonaments de JBS, la productora de carn més gran del món, que no és capaç de garantir que no ha comprat mai bestiar a les explotacions implicades en la desforestació il·legal de l’Amazònia.

Alimentar el món

Irònicament, que el blanqueig de bestiar acabi sent el detonant del desnonament d’aquesta empresa tan poderosa esquitxada pel frau endèmic quedarà com una taca en el nostre historial com a consumidors. Per culpabilitat o per mandra, no hem volgut desemmascarar la mà que ens donava menjar a un preu més baix, i hem preferit escriure un missatge a favor de l’Amazones al mur de Facebook mentre fèiem bola amb un tall de carn fraca (carn dèbil, en portuguès) que no podíem empassar.

Si es proven els fets, farem bé si deixem caure el gegant de la carn. I que la patacada sigui tan violenta que el terrabastall s’escolti arreu. Primer va ser Monsanto qui va voler “alimentar el món”, i ens va regalar per la posteritat el glifosat, l’herbicida més utilitzat a escala mundial. I ara és el torn de JBS, que, per produir carn sense aturador, deixa cendres i terra estèril per allà on passa. Totes dues empreses han pecat del mateix: vendre’ns la moto de voler alimentar el món. I qualsevol empresa que tingui aquest objectiu megalòman ens hauria de generar més por que esperança.

No és pas cap casualitat que el nou mantra de les empreses d’alimentació hagi mutat lleugerament de pell. De la idea grandiloqüent del feed the world hem passat a la urgència per alimentar el món abans que el món s’acabi. “Com alimentarem 9.100 milions de persones l’any 2050?”, es pregunten amb segones certs empresaris coneixedors de la resposta. Amb els seus productes, evidentment. Així, alimentant el món, de retruc alimentarem la seva avarícia.

Perquè ja no n’hi ha prou d’omplir-se la boca dient que el menjar és política. Ara cal posicionar-se i especificar a quin tipus de política ens estem referint. Alimentar el món és política, però és tirania alimentària. Aspectes com la manca de transparència o la destrucció de l’ecosistema haurien de ser motiu suficient per excloure qualsevol companyia de la llista dels que permetem que ens nodreixin.

L’enemic coneix el sistema tan bé que els nous taurons del segon mil·lenni han aprofitat l’esquer llançat per la FAO per ruixar-lo de verí, pervertir-lo i calar-hi foc. L’única sortida d’aquest atzucac implica deixar de pensar que podem alimentar el món i començar a alimentar millor la nostra comunitat. Que prou feina pendent tenim uns i altres. És ben cert que el món no pot esperar, però que no ens enganyin amb sopars de duro. Ja em direu qui pot alimentar les boques de tot el món sense omplir el seu plat amb la ració més generosa.

Marc Casanovas
Marc Casanovas

Periodista I Food Storyteller | Ex Bullinià i editor a PlayGround Food

  @casanovas_marc   @marc.casanovas.anguera