“El que mengem els americans ens està fent emmalaltir a gran escala, però a Washington, aparentment, no li importa”, escriuen tot d’un plegat Catherine Bourdeau i Helena Bottemiller, en un reportatge a quatre mans publicat a Politico. No és una investigació periodística qualsevol. El text, titulat “Com Washington manté Amèrica malalta i grassa”; ha merescut el guardó en l’apartat de “Salut i Benestar” de James Beard Foundation, organització reconeguda mundialment com els “Òscar de l’alimentació”.
Accelerant el temps de l’any 2020 amb un gràfic que inclou les causes principals de mort de la població mundial, queden ben clares dues coses. La COVID-19 ha fet estralls a totes les classes socials i a totes les edats, i la malnutrició segueix sent un virus inexplicablement invisible per les autoritats competents. “Estudiar la relació directa entre dieta i salut és una ocurrència que no s’han molestat a fer, ni tan sols s’han preocupat a realitzar un seguiment detallat de la quantitat total de diners que es dedica anualment a aquesta matèria”, denuncien les periodistes. Perquè, en comparació amb moltes altres àrees de recerca, la nutrició segueix sent la germana petita de la investigació científica. No pas per l’excel·lent treball dels nutricionistes, sinó per la ceguera patològica dels dirigents que no han volgut veure que darrere de moltes malalties s’hi amaga una dieta deficient.
Però posem exemples concrets. L’any 2018, l’Institut Nacional de Salut americà (NIH) va invertir 1.800 milions de dòlars en investigació nutricional. Dit d’una altra manera, poc menys del 5% del pressupost total. El Departament d’Agricultura (USDA) tres quarts del mateix o encara pitjor. L’any 2019 va dedicar 88 milions de dòlars, poc més del 7% del seu pressupost global, a la nutrició humana. “Això significa que l’any passat van gastar aproximadament 13 vegades més per millorar la productivitat de l’agricultura que no pas intentant millorar la salut dels nord-americans, o a respondre preguntes sobre què hauríem de menjar. La ciència nutricional s’ha convertit en una prioritat tan ínfima, que l’única instal·lació oficial per a estudis de nutrició controlats es manté en suspens”.
Que ningú caigui en el parany d’una lectura fàcil, la descoberta d’ambdues investigadores no pretén esgarrapar diners a l’agricultura per traspassar-los a la nutrició. No va per aquí la cosa. Aquestes dades serveixen per destapar les cartes marcades d’una partida manipulada per qui hauria de garantir les normes del joc. És una radiografia crua de com la Casa Blanca està deixant que la nutrició dels nord-americans agonitzi amb mascareta o sense i amb distanciament social o sense. Mentrestant, el president que xisclava als quatre vents “Make America great again” segueix més preocupat per la salut de McDonald’s o Coca-Cola que no pas de buscar solucions per rebaixar el cost econòmic per curar les malalties derivades de la nutrició de 328 milions de persones.
I és que el buit de publicacions nutricionals rellevants és un fet innegable. Un espai que ha ocupat amb diligència la indústria alimentària, finançant estudis parcials on la ferum del màrqueting s’olora en cada paraula i on el conflicte d’interessos esquitxa qualsevol conclusió final. “Els estudis dietètics són la brometa freqüent: un dia el cafè és saludable, el següent no; el vi negre és bo per al cor, o potser no; el formatge és una font saludable de proteïnes i calci o una sobredosi perillosa de greixos i sal”, diuen les periodistes.. És aquesta ambivalència la pitjor amenaça per la credibilitat de la bona nutrició en comparació amb la nutrició “patrocinada”.
En definitiva, a Can Trump tenen els recursos, el coneixement, els professionals i els diners per resoldre la crisi d’obesitat i, inexplicablement, no posen fil a l’agulla. Les males llengües han trobat una teoria convincent: com als Estats Units no hi ha sistema sanitari que valgui sense una bona cobertura mèdica, molta gent prefereix passar la malaltia a casa per no pagar una factura indecent a urgències d’un Hospital. Per aquesta raó, i no pas cap altra, les periodistes defensen que l’administració sembla que vulgui més malalts crònics i menys persones sanes.
A casa nostra ens posem les mans al cap escoltant aquesta aberració, sense ser conscients que els arbres no ens deixen veure el bosc. Fent una ullada a l’última Enquesta Nacional de Salut, les dades de la prevalença d’obesitat en adults no enganyen. Des de l’any 2001, homes i dones som una mica més obesos cada any que passa. Tot i ser un fet que ens preocupem més pel que mengem, aquesta dedicació de temps i energia del ciutadà no va acompanyada del suport econòmic perquè els científics puguin desxifrar tots els secrets de la dieta que cura en contraposició a la dieta que mata. I un bon científic sense aixopluc econòmic és com un cervell sense cames.
Tal com deixa ben clar el Libro Blanco de la Nutrición en España de la Fundació Espanyola de Nutrició “sis dels set principals factors de risc de mortalitat prematura a Europa (Pressió sanguínia, colesterol, índex de massa corporal, ingesta insuficient de fruita i verdura, inactivitat física i abús de l’alcohol) estan relacionats amb els estils de vida, especialment amb els hàbits alimentaris (…) Per abordar aquest problema, tant l’Organització Mundial de la Salut com la Comissió Europea, advoquen per un enfocament integrat, amb la implicació de les parts interessades en l’àmbit europeu, nacional, regional i local.” Fins a quin punt la implicació a tots els nivells està essent eficaç? Com es gasten els diners públics destinats a la nutrició? I més important encara, qui ha rebut diners de la partida del pressupost destinada a la investigació nutricional en els últims anys? Al tancament d’aquesta columna, ni l’Agència Catalana de Salut ni el Col·legi de Dietistes-Nutricionistes de Catalunya ni l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició han volgut respondre a aquestes preguntes concretes.
La sensació és que més d’un polític o intermediari amb poder de decisió encara no té clar que resoldre la malnutrició no implica adquirir hàbits alimentaris saludables. Més enllà d’excepcions meravelloses com la Fundació Alícia o el Basque Culinary Center, fan falta més centres d’investigació nutricional amb vocació social i diners per estudis rigorosos. Fins i tot el PREDIMED, segurament l’estudi clínic més prestigiós sobre les dietes del Mediterrani, tant pel que fa a l’envergadura (7447 persones) com pels anys d’observació (de 2003 a 2010), va fer marxa enrere en les seves conclusions finals ara fa dos anys. Els autors van reconèixer errors de disseny de l’estudi i van corregir les conclusions editant els percentatges d’èxit inflats. És a dir, l’estudi nutricional “perfecte” deixava veure les costures de la imperfecció. Un cop més, la credibilitat de la investigació nutricional trontollava.
A hores d’ara, és adient proposar un vall de noms aprofitant la repercussió mediàtica de l’article recentment guardonat de Politico. Què passaria si el titular patís una lleu metamorfosi dels noms dels llocs que fa referència pels que correspondria aquí? La cosa quedaria més o menys així: “Com Madrid manté a Espanya malalta i grassa”. És torn del lector valorar si dit així és una mentida flagrant o una veritat incòmoda. Ara bé, que ningú pregunti a un nutricionista, que la ganyota d’angunia i la pell freda eriçada el delatarà sense obrir boca.
