Les terres fèrtils sempre han estat territoris de disputa. De vegades, simplement per la seva ubicació, però també poden despertar altres interessos, com la instal·lació d’infraestructures, polígons industrials, aeroports o, com estem veient actualment, per la pressió dels parcs de renovables. O per ser lloc de pas de conductes per al gas (i penso en Ucraïna) o de petroli (i penso en les selves amazòniques o nigerianes). Sense oblidar-nos de la colonització turística, que no només n’ha usurpat les terres, sinó que ha desorganitzat completament una cultura de viure. El subsol, més avall de la capa d’humus i cucs, també és summament desitjat si té petroli o minerals.
Allò que es produeix també està subjecte a moltes pressions. La més greu de totes: la substitució de cultius per a l’alimentació de comunitats i ciutadania local per cultius per a l’exportació. Aquesta circumstància és, precisament, la responsable de la pobresa rural en els països del Sud global, amb la seva pandèmia de fam. Com ja va explicar Eduardo Galeano en el capítol “El Rey Azúcar y otros monarcas”, de Las Venas Abiertas, el cacau, el cafè o el sucre va desposseir els pobles per enriquir les metròpolis, igual que ara passa amb la soja o la palmera d’oli africana, que fan més i més riques les corporacions.
Encara que de manera simbòlica, preocupen també casos com els que estan passant a l’horticultura camperola propera a la ciutat de Barcelona, on projectes que tenen el suport de les universitats i les administracions estan desplaçant collites d’aliments per deixar lloc a nous cultius amb possibles aplicacions cosmètiques, com el del cànem.
Interessos dels agronegocis, del sector energètic, del sector miner, del turístic… però ja ha arribat el competidor imbatible, el més prestigiós de tots, aquell al qual la societat rendeix culte en el més pompós dels altars. El que no pot faltar en aquesta societat de progrés: els xips de la tecnologia. Com hem pogut llegir aquests dies, ha circulat la notícia que a Taiwan, que pateix una de les seves pitjors sequeres dels últims cinquanta anys, han hagut de decidir entre dedicar l’aigua per al reg dels cultius, com l’arròs, o dedicar-la a la indústria dels semiconductors. —I no hi ha color —han dit els dirigents, i s’ha suspès el reg de 74.000 hectàrees de terra agrícola per proveir empreses que consumeixen unes 60.000 tones d’aigua al dia.
No puc deixar de pensar en aquella frase, la de “quan hàgim cremat l’últim bosc i assecat l’últim riu, ens adonarem que els diners no es mengen”, però no sé si per afegir que la tecnologia no es menja o per afegir que el progrés ens menjarà a nosaltres.
