“Ja arriben els tomàquets.” Aquesta és l’expressió que més es repeteix quan l’embranzida suau però decidida de la primavera, a poc a poc, deixa enrere l’hivern. “
Ja arriben els tomàquets”, diu la gent de pagès. Però es refereixen al fet que és ara el moment d’iniciar el planter de tomàquets. Tres o quatre llavors minúscules es dipositen en cada alvèol farcit d’una terra receptiva –enamorada–, que polvoritzaran cada vuit hores –per prescripció facultativa–, durant un parell de mesos, per, després, portar-les en forma de plançó acabat de sortir del niu, al seu vol sota terra. Plantats, gairebé submergits perquè només apuntin les últimes fulles, els queden dos mesos més d’adolescència. La tija es farà grossa i, enfilada a canyes hàbilment col·locades com mastelers de vaixells, creixerà si la sequera o els fongs no la troben. Arribarà llavors la seva esplendor eròtica i, despullant les seves millors flors, seduiran amants amb ales que vulguin jugar-hi i empastifar-se amb el seu pol·len. I ja serem a ple estiu quan cada flor mori en el part d’un minúscul ou verd que la saba i el sol incubaran com a mínim un altre mes.
“Ja arriben els tomàquets”, tornaran a dir al camp, només que, per fi, ja podran, un a un, extirpar-los el cordó umbilical i, en un cistell de canyes i palla, bressolar-los cap a la cuina de cada casa. O cap a la boca, si no se’n poden estar.
“Ja arriben els tomàquets”, diuen els anuncis dels supermercats a l’estiu… i també a la tardor, hivern i primavera. I no diuen cap mentida, perquè arribar arriben i arriben de molt lluny.
Per ser concret i fred, com aquests tomàquets que no han vist el sol, en el cas de l’Estat espanyol, l’any 2020 van arribar mil milions de tomàquets procedents (i en aquest ordre de magnitud) del Marroc, Portugal, Holanda, Bèlgica i França. L’altra gran producció atemporal és la d’Almeria, sota plàstics i amb mà d’obra, importada, però sense importància…
La majoria de tomàquets ja no arriben, és mentida. El que irrita d’aquesta falsedat és que no arriben, perquè no han marxat mai.