Aquestes últimes setmanes és possible que us hagi arribat la polèmica suscitada pel model d’etiquetatge frontal anomenat Nutri-score.
Des de Justícia Alimentària hem presentat un informe en què expliquem per què la metodologia Nutri-score està pensada per defensar els interessos de la indústria alimentària –concretament la processada i ultraprocesada– i no per defensar el nostre dret a l’alimentació saludable, i també que hi ha propostes molt més eficaces, com la de l’OMS, que, segons el nostre parer, és la que s’ha d’utilitzar. No només per regular l’etiquetatge, sinó també la publicitat alimentària dirigida a la població infantil.
Perquè, no us enganyeu, quan parlem de Nutri-Score no parlem només d’un sistema d’etiquetatge, sinó de definir quin serà el sistema per distingir i classificar l’alimentació. És a dir, parlem del pilar en què s’han de sostenir totes les futures polítiques de salut alimentària del nostre país, especialment la que més preocupa les grans multinacionals de l’alimentació ultraprocessada: la publicitat dirigida a la població infantil.
Diferències entre Nutri-score i OMS
Per entendre-ho bé, cal comparar el sistema de Nutri-Score i el que va proposar l’OMS l’any 2015 i analitzar-ne les diferències.
1. L’origen de les propostes
La primera diferència entre els dos sistemes es troba a l’origen. És important saber d’on venen les propostes, perquè això ens pot ajudar a saber quina n’és la intenció. Com és obvi, no és igual si una regulació prové d’institucions públiques i organismes independents o si ve de part d’empreses que se’n veuran afectades.
Doncs bé, en el cas de Nutri-Score, la història comença amb la FoodStandards Agency (FSA, l’equivalent del Regne Unit de l’AESAN espanyola), que va encarregar una investigació per desenvolupar un model de perfil de nutrients perquè l’agència reguladora mitjans de comunicació del Regne Unit (coneguda com a Ofcom) pogués regular la publicitat d’aliments destinada a la població infantil. O sigui, un sistema de classificació d’aliments saludables (publicitat permesa) i no saludables (publicitat prohibida).
L’encàrrec de l’FSA va recaure en la Fundació Britànica del Cor, que es va posar a desenvolupar aquest model de perfil nutricional. Fins aquí tot normal, però si seguim llegint, podem comprovar com l’equip de treball coordinat per la Fundació Britànica del Cor (BHF) estava constituït per una persona del Departament de Salut, una dietista a títol individual, una persona de la Fundació Britànica de nutrició, una de la Federació d’Alimentació i Begudes (la indústria alimentària), una del Consorci Britànic de Distribució alimentària (els supermercats) i una d’una associació de consum (ConsumersAssociation).
Perquè ens en fem una idea, pel que fa a la Fundació Britànica de Nutrició, aquests són alguns dels seus actuals membres corporatius: Alpro, Arla, British Sugar, Cargill, Coca Cola, Danone, DuPont, Ferrero, General Mills, Kellogg ‘s, Marks and Spencer, Mars, McDonald’s, Mondelez.
No obstant això, en els perfils nutricionals que ha desenvolupat l’OMS, la indústria no hi ha participat i això explica el que ve després.
2. Regulació categòrica o gradual
La segona de les diferències la trobem en la mateixa naturalesa del tipus de regulació. Tenim dos tipus de models, els categòrics i els graduals.
A.-Entre els models categòrics hi ha els perfils de l’OMS, el model de l’Hexàgon de Xile o l’utilitzat a Portugal. Podríem dir que són aquells que estableixen llindars per a cada un dels ingredients crítics seleccionats, de manera que si un aliment supera aquest llindar –o sigui, és alt en greix, sal o sucre– es declara automàticament insà. És un sistema binari de SÍ o NO.
Hem de tenir en compte que, en els sistemes categòrics, només cal que un aliment superi la quantitat d’un dels ingredients crítics perquè sigui etiquetat com a “alt en”, se’n prohibeixi la publicitat o se’n corregeixi el preu a través d’impostos.
Es consideren saludables aquests productes segons el sistema Oms?
Taula extreta de l’informe de Justícia Alimentària que valora alguns productes segons el sistema OMS.
A més, la major part dels sistemes categòrics distingeixen entre diferents tipus d’aliments i hi ha diferents llindars per a cada grup alimentari. Per exemple, en el sistema OMS Europa hi ha 17 grups (cereals per esmorzar, carns processades, lactis, pastisseria industrial, fruites i verdures, etc.) i el de Portugal en té 20. Aquests perfils basats en categories d’aliments són interessants, ja que permeten afinar els llindars en funció del tipus d’aliment. Així podem exigir més en greixos saturats als iogurts o al menjar per emportar i menys als olis com el d’oliva. O, per exemple, podem introduir un rang de 0 per als edulcorants en begudes làcties (és a dir, no poden portar ni sucres afegits ni edulcorants per ser considerats saludables).
B.-Els sistemes graduals o d’algorisme, per contra, introdueixen en el perfil nutricional un element de subjectivitat. En el cas de Nutri-Score es basa en un sistema de classificació de 5 lletres i colors basat en un algoritme, en què la A de color verd fosc és la millor opció i la E vermella és la pitjor, passant per la B, la C i la D.
En els categòrics no hi ha gaire marge de discussió, passes el tall o no. En els graduals, en canvi, cal valorar, de manera subjectiva, quina importància concedeix cadascú a l’excés de sucres, de greixos saturats o de sal.
Hi ha aspectes que poden ser més o menys clars, però d’altres no tant. Aquesta és una de les característiques del sistema de Nutri-Score que més agrada a la indústria alimentària: la subjectivitat i la possibilitat d’ajust.
La quantitat d’ingredients crítics es pot anar retocant i reformulant de manera que passi el tall, encara que algun segueixi sent alt. No obstant això, jutgeu vosaltres quin sistema és més clar per als consumidors.
3. Sistema compensatori o no compensatori
La tercera diferència entre els dos models és la seva naturalesa compensatòria o no compensatòria.
Així, el sistema Nutri-Score s’enquadra en els compensatoris, la qual cosa vol dir que un aliment pot tenir molt de sucre, sal o greixos saturats, però si ho compensa a través dels anomenats nutrients «bons», és a dir: la fibra alimentària, la fruita i verdura o, com a últim recurs, la proteïna, doncs l’algoritme li millora la puntuació. Per exemple, si un aliment hiperensucrat (insà) porta, al mateix temps, una mica de fruita (sa), pot ser que l’algoritme, en analitzar-lo, l’hi perdoni. D’aquesta manera, encara que en un sistema no compensatori com el de l’OMS es consideraria insà, aquí surt amb un segell saludable i se’n pot fer publicitat sense restricció cap al públic infantil.
Taula extreta de l’informe de Justícia Alimentària. Valora els mateixos productes segons el sistema Nutri-Score
Com a resum, la indústria alimentària ha aconseguit que el sistema Nutri-Score no només no serveixi per deixar fora dels espais publicitaris infantils els seus productes, sinó que a més els dona una oportunitat per rentar la seva imatge, i això és perquè, com hem vist, el càlcul de l’algoritme fa que la major part dels productes obtinguin una classificació verda tot i contenir alts nivells de sucre, greix o sal.
Hi ha diversos estudis que han comparat els principals perfils nutricionals aquí presentats. La immensa majoria arriben a resultats molt similars: el Nutri-Score/Ofcom és més permissiu (en alguns tipus de productes, bastant més permissiu) que el de l’OMS Europa i el portuguès. Una de les primeres investigacions que va intentar comparar aquests dos grans tipus de model es va fer el 2013. S’hi van analitzar aliments que la mateixa indústria havia declarat com a saludables (en funció d’uns criteris propis) i posteriorment es van analitzar a través de dos sistemes de perfils nutricionals: el del Regne Unit (Ofcom) i el danès (que, juntament amb el noruec, van servir de base per al sistema OMS Europa).
El resultat va ser que el sistema danès/OMS va classificar com a saludables només el 7% de tots els aliments estudiats, mentre que l’Ofcom en va deixar passar el 37%. Van ser classificats com a saludables bona part dels cereals per esmorzar, els productes carnis, els plats precuinats i sucs i altres begudes que no eren aigua. Productes que el sistema danès va assenyalar com a perjudicials. És a dir, va corregir la indústria alimentària en més de 9 de cada 10 productes.
Ja veieu que no es tracta només d’un debat tècnic, sinó que va molt més enllà. Hem de triar quin sistema tindrem en un dels pocs països de la UE que no ha posat en marxa cap de les polítiques de salut alimentària que l’OMS reclama des de fa més de 10 anys. Aquest buit és greu per se, però ho és encara més si tenim en compte que és una de les regions europees amb pitjors índexs de salut alimentària en població infantil o que l’alimentació insana és el principal risc per a la salut de la població espanyola, molt per sobre de la resta.
Es tracta de decidir a qui i què es vol protegir de manera prioritària, la salut de la població o el benefici de les grans empreses de l’ultraprocessat. No hi ha res més a dir. I, per ara, anem perdent.
