GUIA DEL VÍDEO
00:00 – Presentació
03:22 – La síndrome genitourinaria
06:07 – Símptomes de la síndrome genitourinaria
07:10 – Incontinència defecatòria
10:38 – La importància de moure la pelvis
13:54 – Parlar-se bé a una mateixa
15:33 – Projecte pelivify.com
Què és la síndrome genitourinària?
Actualment, encara hi ha gent que la coneix com a atròfia vulvovaginal, que era el terme que es feia servir fins fa poc, però des de l’any 2014 engloba un conjunt de signes i símptomes (com sequedat vaginal, problemes per aguantar-se el pipí o infeccions recurrents de l’aparell genitourinari) derivats de l’atròfia del teixit de dins la vagina.
La vagina és un teixit que uneix una paret amb una altra i es comporta com un acordió. A mesura que envellim, els plecs disminueixen. Quan arribem a la menopausa i els ovaris deixen de produir estrògens, hi ha un canvi histològic al qual ens hem d’adaptar. I tot i que és cert que totes les dones passem pel procés d’atròfia vaginal, no totes tenen símptomes.
Símptomes més habituals
- Disparèunia
- Infeccions urinàries de repetició
- Sequedat vaginal
- Manca de lubricació
- Sensació de cremor quan es fa pipí
- Incontinència urinària
- Sensació d’haver d’anar molt sovint al lavabo
“S’estima que un 50% de dones en la menopausa passen per aquesta síndrome.”
Incontinència urinària
Quan parlem d’incontinència urinària, n’hem de diferenciar de dues menes:
- Incontinència urinària d’urgència: sensació imperiosa d’anar a orinar. El que passa és que la mucosa de dins de la bufeta no té capacitat elàstica i genera més pressió del compte i provoca més desig miccional.
- Incontinència urinària d’esforç: passa quan es fa esforç. Quan augmenta la pressió intraabdominal (tos, riure, jugar a pàdel…), la dona té una fuita d’orina que pot ser petita, mitjana o gran.
D’altra banda, tenim la incontinència defecatòria, que continua sent un tema tabú i està infradiagnosticada. Es tracta de les urgències defecatòries, fuita de gasos, de femta…
Tenim tot un sistema muscular que es pot treballar de manera anorectal per sustentar aquesta zona no rectal i ajudar a generar una bona coordinació muscular en el moment de la relaxació dels músculs. Parlem sovint de tonificar, però hi ha gent que té dificultat per relaxar la musculatura i poder defecar.
Un dels sistemes que es fan servir és el biofeedback. Gràcies a una petita pilota que s’introdueix a l’anus, la pacient pot veure com es relaxen i contrauen els músculs per poder defecar millor. La cura del sòl pelvià no només és anterior, sinó també posterior (anorectal). La funció d’aguantar les vísceres depèn del múscul i també del col·lagen, del teixit connectiu; així, doncs, l’alimentació també és la mar d’important. Per exemple, si no prenc gens de proteïna ni de col·lagen, la musculatura s’afeblirà. La nutrició és molt important. El 80% del sòl pelvià és teixit connectiu, i el 20%, musculatura.
La importància del sòl pelvià
És important aconseguir que la dona entengui que té musculatura de sòl pelvià, que la sàpiga activar i que formi part del seu treball de core, de glutis…
Com podem fer un esquat enfortint el sòl pelvià?
Per fer-ho, hem de localitzar els músculs del sòl pelvià procurant tancar els esfínters i elevar l’anus i, alhora, intentar activar la musculatura de l’abdomen com si tanquéssim la cremallera dels pantalons. Després ens relaxem.
Ho podem fer mirant-nos al mirall o posant-nos el dit a la vagina i notant com contraiem els músculs i s’eleven.
Quan fem un esforç tipus esquat i flexionem els genolls, en el moment en què ens impulsem cap amunt i s’activen els glutis, la primera musculatura que s’hauria d’activar és sòl pelvià i la faixa abdominal. Quan ho repetim moltes vegades, es genera aprenentatge.