Entrevista de Trinitat Gilbert

De què parlem quan ens referim a psicofàrmacs?

La paraula psicofàrmac inclou quatre tipus de fàrmacs: els hipnosedants, els antidepressius, els antipsicòtics i els psicoestimulants.

L’Estat espanyol és el primer consumidor mundial d’hipnosedants

Com són cada un?

Els hipnosedants, si es prenen en quantitats baixes, disminueixen l’ansietat, però si se’n prenen dosis més altes, provoquen son; si són encara més altes, coma i, fins i tot, la mort. El Tranquimazin és l’hipnosedant més conegut, i és un engany com a medicament.

I els antidepressius?

Són mal anomenats antidepressius. Són psicofàrmacs que es fan servir per a la depressió, però que només en modifiquen alguns dels símptomes. En general, tant els antidepressius com tota la resta de psicofàrmacs no són curatius: són substàncies que modifiquen l’estat de consciència i és llavors quan poden millorar algun símptoma, però no curen.

Posa’m un exemple de com milloren una malaltia mental.

La fòbia social, per exemple, que afecta un 1% de la població, i que és una forma extrema de timidesa i que es defineix perquè la persona sent malestar entre la gent, millora si es beu alcohol. És evident que un metge no pot recomanar a una persona amb fòbia social que prengui alcohol. Doncs passa el mateix amb la manera com es fan servir els psicofàrmacs, que li causaran dependència i, quan vulgui deixar-los de prendre, tindrà síndrome d’abstinència, que li comportarà malestars més greus.

Estem donant psicofàrmacs a la gent gran perquè no molesti

Com ara quins?

En general, els símptomes de l’abstinència d’una droga són oposats als efectes que produeix. L’abstinència de fàrmacs sedants i hipnòtics es manifesta per inquietud, nerviosisme, irritabilitat, agressivitat i insomni. L’abstinència d’antidepressius també origina una inquietud que pot ser molt intensa, amb irritabilitat i, de vegades, actes violents d’homicidi i suïcidi.

El tercer grup de psicofàrmacs són els antipsicòtics.

També mal anomenats antipsicòtics. Funcionen aïllant el cervell de tot el que l’envolta. És a dir, impedeixen que entrin estímuls al cervell, i també que el cervell n’emeti cap a l’exterior. Fan de barrera. Poden ser útils per a brots psicòtics aguts, en pacients amb deliri, agressivitat, però no tenen un efecte sobre la base de la malaltia causant.

I el quart grup: els psicoestimulants.

Són les amfetamines, que es fan servir per tractar el TDAH infantil i adult. No curen la causa del dèficit d’atenció ni de la hiperactivitat, sinó que augmenten la capacitat de concentració de la persona, i, per tant, en milloren els símptomes.

La característica que uneix els quatre tipus de psicofàrmacs és que no curen cap de les malalties?

Sí, és una característica comuna. Tots tenen una capacitat farmacològica inespecífica en relació amb la malaltia que tracten. Actuen sobre els símptomes, però mai sobre les alteracions que causen la malaltia.

Com defensa aquests psicofàrmacs la farmacologia tradicional?

Els amants dels psicofàrmacs diuen que funcionen com la insulina en el cas de la diabetis. Corregeixen un dèficit o un desequilibri d’un neurotransmissor del cervell. Però dir-ho així és fer una definició pueril, i és tractar la gent de ximple. Els problemes emocionals tenen arrels en la vida que portem, i reduir l’explicació de la causa als neurotransmissors cerebrals és aberrantment simplista. A la Franja de Gaza, per exemple, hi ha molta gent amb depressió. No crec que la solució sigui enviar-los antidepressius. En certa manera, aquí ens passa el mateix: volem corregir aspectes insatisfactoris de la vida de la gent amb fàrmacs. Em fa pensar en Un món feliç de Huxley.

Les criatures nascudes a final d’any tenen més diagnòstics de TDAH que les nascudes a principi, perquè senzillament van a un ritme més lent

Però, paradoxalment, el consum de psicofàrmacs augmenta?

Sí, augmenta des dels anys noranta a l’Estat espanyol, però als països nòrdics ha disminuït el consum dels hipnosedants. En canvi, aquí hi ha una lleugera tendència a l’alça dels hipnosedants, els antidepressius, els antipsicòtics i els psicoestimulants.

És a dir, a Catalunya i a Espanya ha augmentat en els últims deu anys el consum de tots i cada un dels tipus de psicofàrmacs?

Sí. L’Estat espanyol és el primer consumidor mundial d’hipnosedants. Ha sobrepassat França i també els Estats Units d’Amèrica.

Quin lideratge! I saps quina és el sector de la població que més en pren?

N’ha augmentat el consum en gent gran a partir de 65 anys, i més concretament en les dones. A Catalunya tenim el doble de dones grans tractades amb hipnosedants que homes. De cada mil, tres-centes en prenen.

També hi ha molta gent gran tractada amb antidepressius. A partir de 65 anys, en prenen entre un 20-25% de les dones i un 10-15% dels homes. Quan tenen entre 70-80 anys, ja supera el 25%, mentre que en homes la proporció de consumidors és de la meitat.

Les dones a partir de 65 anys també prenen més antipsicòtics que els homes. Quan tenen 90 anys, un 25% de les dones en prenen diàriament.

En resum, tenim al davant una intoxicació de les dones grans, que són víctimes del trastorn obsessiu-prescriptiu que tenen molts metges que els recepten psicofàrmacs.

Quins metges prescriuen psicofàrmacs?

Els especialistes en salut mental i els metges de capçalera. La majoria de les receptes les fan els metges de capçalera. Massa sovint se’n fa una mala prescripció. Per exemple, els antipsicòtics que recepten a les dones de més de 65 anys són útils per a l’esquizofrènia i per a d’altres psicosis greus, i potser durant un període curt, de dies. Però la majoria de la gent gran en pren cada dia, o els en fan prendre cada dia. Llavors, per què tractem dones grans amb aquests psicofàrmacs? Perquè viuen en residències, marginades, perquè potser tenen principi d’Alzheimer o demència senil, i algun dia han fet un quadre de deliri. Tots els problemes neurològics de la gent gran són agreujats pels antipsicòtics i els altres psicofàrmacs. Caldria tenir especialment cura que no en prengués la gent gran, que és qui, en canvi, els rep de manera massiva.

Com actuen els psicoestimulants?

Sovint els recepten a criatures que no tenen TDAH, sinó problemes de rendiment escolar. A més, amb les dades a la mà, amb nens i nenes entre 7 i 14 anys, sabem que, segons el mes de naixement, tindran més o menys possibilitats de ser diagnosticats de TDAH.

A Catalunya, entre la població de 7 a 14 anys, els nascuts el mes de gener tenen una probabilitat de ser tractats amb medicació per al TDAH de poc més d’1%, però a mesura que avança el mes de naixement, la proporció va creixent; i entre els nascuts al desembre és de gairebé el 3%. Què passa als nascuts el mes de desembre? Senzillament que són més petits que els que van néixer al gener. I és que, en el desenvolupament infantil, caminar, aguantar els esfínters o començar a parlar té una variabilitat molt gran, i s’ha d’acceptar.

L’extensió del concepte del TDAH respon a la medicalització de la diferència i a no acceptar que cada criatura és com és i té un ritme propi

No acceptem la diferència?

La ideologia desgraciadament dominant no accepta la diferència. I si hi ha possibilitat de negoci, la medicalitza, la defineix com una malaltia que té un pronòstic i un tractament. Tractem tots els infants amb el mateix patró, i medicalitzem la diferència, la manera de ser de cadascú.

Com convencen els metges a les famílies perquè mediquin els fills amb amfetamines?

Per molts motius. Un és perquè els familiars estan amoïnats pel rendiment escolar del fill. Certament, l’amfetamina augmenta la capacitat de rendiment, però només durant els sis primers mesos. Però és una droga classificada pels convenis internacionals en la Llista 1 d’estupefaents, la dels més perillosos.

Ara bé, sabem que al cap d’un any, en un 50% dels casos, els infants han deixat el tractament. Afortunadament.

Més motius per acceptar un tractament d’aquest tipus?

Perquè culturalment hem creat uns patrons i volem que tothom hi passi. I, a més, volem una solució ràpida, que es resolgui molt aviat. Pensem que una pastilla ho resoldrà tot.

Però aquesta pastilla és un psicofàrmac. Com l’hem pogut normalitzar?

Perquè la indústria farmacèutica ha jugat amb el doble sentit que nosaltres hem atorgat a la paraula depressió. Preguntem a un amic: “Com et trobes avui?”; i potser ens respon: “Estic una mica depre”. La indústria ha fet servir aquest doble sentit, perquè la gent cregui que els mal anomenats antidepressius són solucions perfectament normalitzades, per estimular l’ànim.

Com va començar tot? Quan va començar el consum de psicofàrmacs?

A Europa la fluoxetina (el famós Prozac) va ser comercialitzada en primer lloc a Suècia. Anteriorment, països com Alemanya l’havien rebutjat, però Suècia va establir un precedent, i després d’aquest país en van venir d’altres.

Els hipnosedants i altres fàrmacs causen demència i Alzheimer

Qui es beneficia que els antidepressius i la resta de psicofàrmacs es consumeixin tant?

Els primers beneficiaris són els qui els venen. I després els qui compren el pensament dels metges, a qui enganyen, malgrat que aquests no ho reconeixen. Curiosament, els metges sempre diuen que a ells no els subornen, però afirmen que en coneixen que sí. La indústria farmacèutica és molt persuasiva, i destina molts diners a convèncer els metges perquè receptin.

Algunes xifres: destinen un 30% del volum de negoci a promocionar medicaments. Aquest 30% de la seva recaptació suposa més del doble del que es gasten en publicitat totes les marques publicitàries en tots els canals de televisió.

Però els metges accepten els suborns?

Als metges els costa reconèixer que els influeix el que els envolta, però saben subornar-los perquè les persuasions van a les seves emocions. Jo mateix ensenyo als alumnes com ven els medicaments la indústria farmacèutica: apel·lant a les emocions. Ara, però, Farmaindustria diu que té un codi ètic, que és que no convida el cònjuge del metge, només el metge.

I la indústria pot actuar sense impunitat?

La llei està feta pels que manen i per als que manen. La legislació diu que el control de la publicitat dels medicaments l’ha de fer cada comunitat on tingui la seu la indústria farmacèutica. Així que Catalunya ha de controlar la publicitat que una indústria d’aquí faci a Cadis, per exemple. Queda molt clar: la mateixa llei és la trampa.

I tu, com a catedràtic de la UAB, que havies estat cap de Farmacologia de l’Hospital Vall d’Hebron, i que ets del sistema –per dir-ho d’alguna manera–, ho denuncies.

Sí. En denuncio el mal funcionament.

Com a metge, dir que hi ha metges subornats per la indústria farmacèutica no et deu haver permès fer gaires amics.

A la feina no hi he vingut a fer amics. Jo he d’estar tranquil amb mi mateix. I et dic que som molts els que pensem en aquests termes.

“Tenim al davant una intoxicació de les dones grans, que són víctimes del trastorn obsessiu-prescriptiu que tenen molts metges que els recepten psicofàrmacs”

Per acabar, a part de denunciar-ho, com has començat a actuar en contra de les prescripcions dels psicofàrmacs?

El primer que hem fet és veure-ho i comprovar-ho. Ens ha costat obtenir accés a la base de dades de CatSalut. Quan ho hem aconseguit, ens hem espantat de veure com es concentra el consum en gent d’edat avançada. Després hem començat entrevistes per anar-los traient les dosis de les pastilles diàries que prenen. Ho hem fet amb els antipsicòtics, els antidepressius, i ara ho hem de dirigir als metges que atenen les persones ingressades en residències.

El funcionament dels psicofàrmacs (desglossat)

Com funciona cada psicofàrmac?
  • L’hipnosedant és ineficaç al cap de tres setmanes de prendre’l.
  • Els antidepressius no milloren la depressió. L’últim llibre del metge danès Peter Gøetzche (Psicofármacos que matan) explica que tots els assajos clínics amb antidepressius són fraudulents.
  • Els antipsicòtics no serveixen per a persones grans amb demència. L’ús en aquest sector de la població està injustificat.
  • Els psicoestimulants tenen una eficàcia mínima al cap de sis mesos de prendre’ls.

I cada un té efectes no desitjats.

La indústria farmacèutica és molt persuasiva, i destina molts diners a convèncer els metges perquè receptin psicofàrmacs

Quins són?
  • Els hipnosedants causen fractures de fèmur perquè incrementen el risc de caure. De les 8.000 a 9.000 fractures de fèmur que hi ha a Catalunya cada any, més de 700 són atribuïbles als hipnosedants. De les persones que es fan aquesta fractura, un 30% ha mort al cap d’un any. A més, els hipnosedants també incrementen els casos de pneumònia, que també deriven en morts. I gràcies a estudis del 2011 i del 2014, se sap que també incrementen la demència i l’Alzheimer.
  • Els antidepressius també augmenten el risc de fractures de fèmur per caiguda. A més d’ictus, convulsions epilèptiques i també el risc de suïcidi, que justament és pel que són receptats. Doncs ara sabem, gràcies a la revisió de dades d’assajos clínics, que també hi ha risc de suïcidis tant al principi de prendre’ls com al final. No tenen eficàcia en el tractament de la depressió, excepte en casos molt i molt greus.  

Hem arribat a un punt que la tristesa es considera malaltia. I no: la tristesa és una reacció normal del cos. Igual que el dol, però, amb què ens trobem? Que el DSM del 2004 deia que el dol era patològic si durava més de sis mesos. El 2005 va dir, que si durava quinze dies. I el proper cop, dirà que és patològic si dura dos minuts? I el pitjor de tot plegat: diuen que s’ha de tractar amb antidepressius.

  • Els antipsicòtics també augmenten el risc de fractures, de tenir accidents de trànsit i produeixen mort sobtada per arítmia cardíaca. Calculem que a Catalunya cada any moren entre 180 i 200 persones per aquesta causa. Com que està concentrat en gent gran, és probable que la xifra pogués créixer fins als 500 casos.
  • Els psicoestimulants causen, en infants, una disminució del creixement. Els que en prenen són més baixos que els que no. L’eficàcia és zero, mentre que els efectes adversos són molts.

Actualment prenen antidepressius persones que no tenen depressions. Els hipnosedants els prenen persones que potser un dia no van poder dormir, però ningú va revisar que no havien de seguir prenent-los. I els antipsicòtics els fan prendre a la gent gran perquè no molesti.