El moviment dels locàvors
Tenen una pàgina web (http://www.locavore.com) i van aparèixer per primera vegada el 1995 quan van assegurar que farien l’esforç de menjar només aliments conreats en un radi de 160 quilòmetres al voltant de San Francisco. A poc a poc, el moviment ha anat creixent. Les universitats nord-americanes s’hi han afegit. Al Regne Unit, el 1997 tan sols hi havia un mercat de pagesos; el 2002 ja “n’hi havia uns 450 i el 70% es declaraven pròspers” asseguren Peter Singer i Jim Mason al llibre Com mengem. Austràlia, el Japó i Itàlia també són uns avançats. Aquí tenim el Km0 i l’slow food.
Vinc del mercat i acabo de trobar-me maduixes. Pregunto d’on són i em diuen que de Costa Rica. Demano pels espàrrecs i m’expliquen que són de Sud-àfrica. I quan he vist les cireres, ja no he gosat investigar més per saber d’on venien, perquè ja m’he pensat que també havien viatjat uns quants quilòmetres. En ple mes de gener, cap dels cirerers del meu voltant ni tan sols han florit.
“Un estudi britànic va calcular que els ingredients per a un sol àpat, consistent en pollastre tailandès, mongetes vermelles de Zàmbia, pastanagues de l’Estat espanyol, pèsols de Zimbabwe i patates d’Itàlia, podrien haver recorregut un total de 39.209 quilòmetres” explica el llibre Com mengem: la importància ètica de les nostres decisions alimentàries, de Pagès Editors. A Amèrica del Nord, el WorldWatch Institut (http://www.worldwatch.org) té calculat que un àpat americà normal gasta fins a disset vegades més petroli, i que “per tant és responsable de disset vegades més emissió de diòxid de carboni”.
El cas és que la distància que recorren els aliments “que es consumeixen als països desenvolupats ha augmentat”. I les conseqüències són lògiques. Unes maduixes que han viatjat per mig món abans d’arribar al mercat de casa nostra no són un producte fresc. Però és que, a més, “ha costat una fortuna en combustibles fòssils per travessar continents”.
Altres arguments a favor del consum de productes locals: 1) enfortiment de l’economia local; 2) suport a pagesos locals; 3) protecció al medi ambient i 4) la seguretat que els aliments locals i de temporada no han estat processats (no han passat per cap procés de congelació, deshidratació ni enllaunament).
Per tot plegat, el repte d’aquesta setmana és menjar productes locals i de temporada durant set dies. Trobeu-hi la frescor i el sabor. Si pot ser, trobeu un pagès de confiança, ecològic si pot ser, que us expliqui els mètodes que fa servir, i emporteu-vos els productes a casa amb la seguretat que aquella escarola, que ara n’és el temps, tan sols ha recorregut un màxim de cinquanta quilòmetres. Durant set dies, feu de locàvors (terme que fa referència a les persones que consumeixen productes locals).
