L’arròs de la terra, de Menorca, es fa amb el blat xeixa
Com més lligams tenim amb la terra, més bé vivim. Ho han afirmat persones intuïtives amb projecció internacional que saben que on es troben millor és a casa. Així ho afirma l’actor Sergi López o el millor cuiner del món segons la revista anglesa Restaurants, Joan Roca, que viu i treballa a la mateixa població on va néixer, Girona.
Entrevisto Pedro Ródenas, metge naturista d’Integral Centre Mèdic i de Salut, per preguntar-li sobre la ciència d’aquestes afirmacions. Em diu que, d’estudis científics, no n’hi ha, però de seguida em posa un exemple extrem perquè entengui que la teoria és ben certa. “Si un esquimal anés al Tròpic se sentiria desubicat, no sabria què fer ni què menjar”. Per això és tan important la relació que establim amb el que ens envolta, perquè ens conforma com a individus. Per això, també, els aliments que tenim més a prop són els que ens aniran més bé. Tot plegat és una deducció de plantejament filosòfic, però que té bases bioquímiques i orgàniques.
Ródenas posa un altre exemple per entendre per què és tan important que l’ésser humà s’alimenti del que li dóna la natura propera. “Si ens remuntem a l’alimentació del primer home, podem fer paral·lelismes entenedors.”
El primer home s’alimentava de productes integrals, perquè no podia desmuntar-los ni tampoc cuinar-los (primer va menjar cru), de manera que la seva dieta ideal era crua i integral. Una de les teories de l’evolució de l’alimentació de l’home, que sostenia Fèlix Rodríguez de la Fuente, diu que els primats s’havien alimentat de vegetals perquè el planeta n’era ple. Després d’una sequera en què van desaparèixer boscos, van néixer les estepes, on es van fer les gramínies. Els primats van haver d’entrar a les estepes per alimentar-se, però, com que eren perilloses, va aprendre a caminar dempeus. “En tenien la necessitat perquè a les estepes s’havien de defensar perquè no es podien amagar com ho feien als boscos.”
Per menjar els cereals, va aprendre a fer la pinça amb els dits, que encara avui és un dels gestos que ens diferencia dels primats. Finalment, a força de menjar grans, la mandíbula, que fins llavors era molt prominent, se’ls va reduir perquè, si no, els grans se’ls escolaven per la boca i no els podien triturar. Que la mandíbula es reduís va permetre que el cervell, i crani, creixés, conclou Ródenas, que ha recordat la conferència “Caïm i Abel” de Fèlix Rodríguez de la Fuente.
A Menorca, en Miquel Mariano Vadell, cuiner del restaurant Ca N’Aguedet, posa en pràctica totes aquestes teories. “En una illa com Menorca, no cal dir-ne Km0 perquè hi estem obligats; és el que hem fet tota la vida, bàsicament perquè no hi ha alternatives.”
En Mariano manté a la carta plats com l’arròs de la terra, que està datat des del segle XVIII, perquè està fet amb un cereal ancestral i autòcton de Menorca, el blat xeixa, que és un blat escairat. “Ara el molc jo perquè els molins han anat desapareixent”, diu el cuiner, que afegeix que el pagès que li cultiva el fa per a consum propi i per a ca N’Aguedet.
A l’hora de cuinar-lo, el bull com si fos un arròs, i hi posa un sofregit (sofrit, en menorquí) amb sobrassada, i, quan n’és el temps, moniato. “És un plat molt nutritiu, fàcil de digerir i gens feixuc”, que malauradament a les cases ja no es fa gaire.
L’escriptora Maite Salord i el cuiner Miquel Mariano
L’escriptora Maite Salord, que m’acompanya a l’entrevista, li pregunta sobre la visita que li van fer uns fabricants japonesos al restaurant. “Va ser sorprenent, perquè van venir per veure com preparava la maonesa a mà.”
“En dius maonesa, Mariano?”, li diu la Maite. “Sí, maonesa, de Maó”, respon. “Jo en dic maionesa”, diu ella.
Després d’aquest apunt lingüístic, el cuiner defensa que la maionesa és una emulsió creada a Menorca. “Sé que n’hi ha que diuen que es va inventar a França, però jo defenso la meva terra”. Sigui com sigui, és una emulsió mediterrània que els menorquins consumeixen i incorporen a molts plats diferents, com ara els musclos, els calamars.
Mentrestant, el germà d’en Miquel, en Crispí, serveix el vi que elabora, Ferrer de Muntpalau. El va fer perquè la cuina menorquina que serveix Ca N’Aguedet necessitava un vi fet a la mateixa illa. “A Menorca hem de defensar el que és nostre i, tot i que no menyspreem el que ens ve de fora, consumir el que tenim més a prop ens fa feliços”, diuen en Miquel i en Crispí.
Esclar, sostenir l’argument que menjar els aliments que tenim més a prop és els que ens van més bé, és un plantejament filosòfic, però amb bases bioquímiques i orgàniques.
Sortegem un lot de productes Mimasa entre tots els participants
Per participar en el concurs de l’exclusiu lots de productes de suplementació d’Ifigen de Mimasa, heu de respondre aquesta pregunta i prémer “m’agrada” a la pàgina Facebook de Mimasa:
Preneu suplements vitamínics? Quins?
La guanyadora del concurs anterior és Marta Alonso, que ens va escriure: “Sí que cuino amb ous, concretament amb ous de la pagesa del poble o de la botiga d’en Bigas Luna, tots aquests ous de gallines felices i en semillibertat.
M’agrada fer ous “poché”, truites franceses, truites de patates… També n’utilitzo per a les quiches. A l’estiu m’agrada fer-los durs i desar-los a la nevera. Quan pujo de la platja els obro per la meitat i hi poso una mica de sal. Boníssim, simple i refrescant!”
