L’Evarist és biòleg, especialista en botànica, i fa més de deu anys que es dedica a la divulgació d’una de les seves passions: el respecte i la curiositat per la Natura. Fa de guia botànic per a Naturalwalks, en què recorre diferents espais naturals de Catalunya per ensenyar in situ el nom de plantes comestibles, herbes remeieres i bolets.
Visitem Montjuïc acompanyats de les seves explicacions apassionants sobre la flora i la natura. Ens ensenya una altra cara de Barcelona, a través de la vegetació i els detalls que amaga el paisatge.
Quina informació ens dóna el paisatge?
L’entorn i la vegetació ens parlen de la història del territori. El paisatge ens dóna informació de la relació que hi ha entre els habitants i l’entorn: com les persones han modificat el medi, quines plantacions van importar fa milers d’anys o el clima de dies i setmanes anteriors són coses que també es poden deduir a partir de l’estat de la vegetació. La història de la ciutat es pot explicar a partir dels edificis i de l’arquitectura, però també a partir de la natura, els arbres i la vegetació. Per exemple, fixem-nos en aquesta planta! És un acant. Una planta que es pot usar com a remeiera, però que habitualment s’ha usat com a planta decorativa. Si ens fixem en la història de l’arquitectura, tots els capitells corintis tenen aquestes fulles punxegudes i rodones, fulles d’acant. Ja des del temps dels grecs fins avui les hem fet servir, sobretot per decorar.
Vaja!
La vegetació ens revela detalls. Veus aquell arbre d’allà? Aquell garrofer? És un arbre que probablement fa més de dos-cents anys que és aquí, a Montjuïc. Si féssim un tall a l’escorça ho podríem saber amb exactitud. Abans, Montjuïc era una muntanya pelada, no hi havia res. I les onades migratòries dels anys 50 i 60 van portar andalusos, extremenys i gallecs a viure-hi. Gent que venia del món rural i que es va posar a conrear per tenir alguna cosa per menjar. I com que encara no hi havia petroli, els animals funcionaven amb els fruits d’aquests garrofers! Les garrofes eren la seva betzina! Les garrofes tenen unes propietats nutricionals molt interessants: aportaven un extra d’energia al bestiar i algunes proteïnes. A més, el garrofer és un arbre que s’ha sabut adaptar a les contradiccions del clima mediterrani!
Contradiccions?
Sí! Fa trenta milions d’anys, quan aquests terrioris que trepitgem encara eren tropicals, les plantes que hi havia no tenien res a veure amb les que tenim ara. Però el garrofer –d’origen tropical− va saber adaptar-se i encara conserva algunes característiques de planta tropical: el seu fruit no surt a les puntes de les branques, sinó a sobre del tronc. Les contradiccions de què et parlava vénen perquè aquí veiem passar l’aigua de llarg. De cop en tenim molta, però l’endemà ja no. I això fa que com més bones temperatures tenim, com més aigua necessitaríem, menys en tenim. Posant un símil, seria que com més temps i bones condicions tens per sortir de festa –perquè fa sol, el dia és llarg−, menys diners tens. En el moment en què més podries sortir de festa, més te n’has d’estar. Això ens ha influït en la manera de pensar! Els mediterranis veiem passar l’aigua de llarg, per això som estalviadors, sabem que avui hi ha abundància però potser demà no. I som estrategues i creatius, perquè sabem que hi haurà adversitats. Tenim quatre estacions ben diferenciades, res a veure amb els tropicals, que quan volen una cosa del camp, la tenen al seu abast. El paisatge mediterrani ha conformat part del nostre caràcter en el terreny cultural.
Què més ens diu l’entorn?
Fixeu-vos que estem a la tardor i que els colors de les plantes de fulla caduca tenen la tonalitat com si estiguéssim a finals de novembre, s’han avançat al calendari. Això passa perquè durant l’estiu hem tingut una sequera extrema que ara es veu reflectida en el color de la vegetació. Tots els colors de la natura ens revelen detalls. Un bon naturalista sap diferenciar entre les dotzenes de verd que veu al camp: cada tonalitat indica l’espècie de la planta, les condicions del clima, o la relació d’aquella espècie amb el territori, etc. Si en un tros de gespa veus bolets, això vol dir que –si és un espai urbà−, o bé han regat, o bé fa algunes setmanes que ha plogut, perquè els bolets volen aigua i necessiten algunes setmanes per reproduir-se.
En què consisteixen els tallers que organitzeu?
La base del que ensenyem és tornar a la natura: tocar allò que és viu i que ens dóna vida. Aprenem quines són les herbes comestibles i quines són les tòxiques. Ensenyem els bolets que anem trobant. Passegem i escoltem què ens diu el paisatge del lloc on es troba. La gent es pensa que ha d’anar a buscar les plantes remeieres o els bolets ben lluny i moltes vegades els tenim més a prop del que ens pensem! Fem cursos dedicats a les plantes d’hivern i també cursos en alta muntanya per observar les plantes del Pirineu. Aquest any, a més, hem començat una iniciativa nova, que és barrejar formació i temps liure fent cursos a cases rurals. Fem “Vacances entre herbes” o “Vacances entre bolets” i són unes sortides de diversos dies en una masia on cada dia es fa una sortida temàtica guiada per parlar d’un tipus de plantes determinat: plantes remeieres, plantes comestibles, plantes per fer-ne licors… Cal parar-hi atenció perquè algunes plantes són comestibles i fins i tot remeieres i algunes herbes de la mateixa família són tòxiques! Per exemple, el saüc (Sambucus nigra L.) és comestible –i fins i tot medicinal− però l’évol (Sambucus ebulus L.), el seu germà, és tòxic!
Parlem una mica de les plantes comestibles que desconeixem. Quines són?
N’hi ha infinitat! Te’n citaré dues que veurem tot seguit. Tenim molt a la vora l’agrella o pa de cucut (Oxalis pes-caprae). És una planta de la família de les oxalidàcies i té un gust àcid. Conté àcid oxàlic i això fa que tingui aquest sabor tan característic que pot donar un toc diferent a l’amanida. És un sabor àcid que pot recordar el vinagre. La majoria són espècies que vénen de la jardineria i el nom agrella ve de l’adjectiu agre, pel seu gust avinagrat. Es pot utilitzar per condimentar verdures o amanides i té propietats similars a l’escarola. És una planta, però està contraindicada per a aquelles persones que tinguin tendència a fer pedres al ronyó, perquè dificulta l’eliminació de minerals i l’organisme, en el moment de depurar-los, en pot fer pedres. De totes maneres, estaríem parlant d’algú que en mengés cada dia! Penseu que en la nostra dieta hi ha plantes i vegetals amb toxines que consumim amb moderació, com les patates, que creen solanines, o les faves (favàcies), que també tenen substàncies tòxiques i que si se n’abusa, s’acumulen, però que en petites dosis són perfectament compatibles amb la salut.
Passejada, bolets i curs de cuina al Montseny
“Ara que és època de bolets, hem organitzat una passejada al Montseny el proper djious 1 de novembre, seguida d’un curs de cuina amb els bolets recollits i les plantes aromàtiques que hàgim anat trobant. Naturalwalks i la Masia Els Buxaus organitzen l’activitat amb el suport d’etselquemenges. Durant tres hores es farà la caminada i s’explicaran característiques i propietats de les plantes comestibles, herbes remeieres i bolets que vagin apareixent pel camí”, ens avança l’Evarist. “Al migdia, ens reunirem tots dins la masia Els buxaus i organitzarem un taller de cuina saludable i km 0. Prepararem tres plats diferents amb ingredients ecològics i els fruits del bosc recollits pels participants a la caminada. Tot seguit dinarem i qui es vulgui quedar a la sobretaula aprendrà més detalls sobre botànica i gastronomia”. Clica aquí per a més informació.
I l’altra planta, quina era?
El blet blanc (Chenopodium album). És una planta que apareix als horts i que teòricament és una “mala herba” per a l’hort, perquè no deixa créixer les altres, però per menjar-la nosaltres és bona, perquè és comestible, a l’Índia en mengen molt. L’hauríem de bullir i tindria un gust similar als espinacs, amb una textura un xic més aspra. I encara te’n diré una altra! La morella roquera (Parietaria oficinalis). És una planta que creix a les parets i entre les roques –per això es diu roquera− i que és la principal espècie que produeix al·lèrgies a causa del seu pol·len! És una planta de la família de les ortigues i és comestible, però cal menjar-la bullida. A més, el seu nom ja ens ho diu, té usos medicinals!
Ah sí?
Sí, totes aquelles plantes que en el nom científic tenen la paraula oficinalis, significa que tenien una utilitat i les farmàcies ho feien constar així. Penseu que les farmàcies a l’antiguitat eren les oficinas de botica i tot allò que era oficinalis volia dir que tenia una utilitat especial per a alguna cosa.
La morella roquera, quina utilitat tenia?
És antiinflamatòria i servia per curar les morenes! Es bullia una miqueta –no gaire, perquè la fulla és molt tova i si la bullíssim gaire no en quedaria res− i es preparava un emplastre. Es posava en compreses i s’aplicava sobre les hemorroides. Cada planta té les seves substàncies i aplicades correctament poden ser-nos molt útils.
Parlem de les espècies i els condiments...
Per exemple el pebre! El pebre (provinent d’uns arbrets del gènere Piper ssp.) és un condiment molt apreciat i originàriament molt car, perquè s’extreu dels arbres pebrers i havíem d’importar-lo d’Orient. De totes maneres, aquí es va portar una espècie d’arbre amb un ús semblant però no té res a veure botànicament; el pebrer bord o pebrer rosa (Schinus molle), una planta que ve del nord de Xile i que també es pot trobar al sud del Perú, que viu en altiplans secs i que és una planta que s’adapta molt bé al clima mediterrani. Dóna uns fruits petits de color rosat que són comestibles, tot i que no se’n pot abusar. La fulla també és molt aromàtica, però no s’aconsella menjar-la fresca per la quantitat de resines que té. Aquesta mena de pebre és un condiment picant amb un regust amarg al final, provinent de les resines de l’arbre. És una planta cosina-germana dels festucs! També té un toc dolç, cosa que fa que s’utilitzi en algunes postres! Trobem molts d’aquests pebrers bords plantats arreu de Barcelona.
I què me’n dius de les herbes remeieres. Quines curiositats esmentaries?
El coneixement de les herbes remeieres sovint s’associa a terrenys muntanyosos, lluny dels centres de població i dels metges. Allà, la població va anar descobrint usos medicinals a partir de plantes per curar afeccions que tenien. Les trementinaires –per exemple− eren dones que coneixien aquesta saviesa popular de plantes remeieres. L’herba blanca o els caps blancs (Alyssum maritimum) –popularment coneguts amb el nom de pixallits (Taxaracum officinale)−, són unes plantes medicinals molt diürètiques: precisament ajuden a no retenir líquids, igual que la cua de cavall o els pèls de panotxa. Després també tenim la malva (Malva sylvestris), que també és remeiera i que ajuda a expectorar i l’herba dels cantors (Sisymbrium officinale), la planta que tot locutor de ràdio o orador necessitaria i que va bé contra l’afonia.
En els tallers també veieu plantes tòxiques…
I tant! Aquí davant, per exemple, hi ha un baladre o llorer rosa (Nerium oleander L.), que és una planta força tòxica al costat de casa! És una planta que s’usa per a jardins, perquè fa bonic, té una flor molt maca, rosada. En alguns països l’han prohibit, justament perquè té un làtex que és molt tòxic i és transparent. Són plantes aromàtiques i fan bona olor, malgrat que són absolutament tòxiques si les ingerim. On viuen els baladres? A les rambles. Rambla és una paraula que ve de l’àrab i que vol dir ‘riu sec’, un lloc on de tant en tant es forma una riera. Totes les seves germanes (famílies germanes del baladre) són tropicals, però aquesta s’ha quedat en un lloc semi-tropical. S’ha quedat en una zona on a vegades té molta aigua i on sempre té bones temperatures. En els tallers aprenem, també, a diferenciar els bolets tòxics dels que són comestibles. L’any passat un home va morir després de menjar alguns lepiotes (una mena de petit apagallum o paloma), que va confondre amb un xampinyó.
Per saber-ne més
Guia de las plantas salvajes comestibles y tóxicas de François Couplan i Eva Styner. Ed. Delachaux et niestlé
Portal web Flora Catalana
Amb els bolets cal anar amb molt de compte!
Sí, dur una guia a sobre ens ajudarà. És molt important observar, no menjar cap bolet cru –excepte si anem acompanyats d’especialistes− i, en cas de dubte, no arriscar. Als tallers veiem algunes diferències entre bolets que solen confondre’s, com el camperol o xampinyó de camp (Agaricus campestris) i el seu germà, el bola-de-neu pudent, o el seu cosí, el lepiota. Ens fixem en l’anell que embolcalla el peu, el color de les làmines o les olors. El bola-de-neu pudent (Agaricus xanthoderma) desprèn una olor química, de substàncies sintètiques, olor d’hospital. És fàcil de reconèixer gràcies a aquesta olor desagradable i pel color de la superfície del peu o del barret, que si la toquem canvia cap a un groc molt viu. És un bolet tòxic!
Molts lepiotes encara ho són molt més, tot i que és un germà de l’apagallums o paloma (Macrolepiota procera), que és un bolet comestible. Molts bolets d’aquesta família poden ser mortals. Són fàcils de reconèixer perquè són de mida menuda −uns 10 centímetres− i són poc carnosos. Sovint fan una olor forta o desagradable i les làmines són blanques, a diferència de les del xampinyó, que són salmonades o rosades. Cal anar ben atents quan estiguem a la natura, la natura demana tot el nostre respecte i atenció. És bonica, però pot arribar a ser molt perillosa.
