GUIA DEL VÍDEO
01:58 – Per què hem de revisar la infància
04:50 – La importància dels primers set anys de vida
07:22 – Què vol dir mentalitzar-se
10:00 – El temperament en la construcció del caràcter
11:43 – La influència de l’aferrament
La criança respectuosa
Les famílies que crien avui dia tenen un grau de complexitat molt alt perquè revisen els patrons de la seva infància alhora que aporten a les noves generacions una mirada diferent.
Hi ha un factor que és clau en la salut i la criança, que és la coherència. La coherència és fer el que considerem correcte, encara que no ens vegi ningú. Això ens fa molt més complets a l’hora de posar-nos davant dels infants.
Parafrasejant Angela Davis, “la criança respectuosa és la idea radical que els infants són persones, i com a persones tenen una dignitat de comportament, de salut…”.
Per què hem de revisar la nostra infància
Els primers set anys de vida són la base de la nostra futura personalitat, caràcter i fins i tot de la nostra futura biologia i bioquímica interna. És una etapa en què som com un fang molt mal·leable i modelable pels pares o persones de referència.
Tornar a la infància ens ajuda a saber com està la nostra estructura de base, els nostres fonaments com a persones. Això és el que ens permet comprendre on hem de tornar a revisar si sempre reproduïm els mateixos patrons, perquè, si sempre se’n repeteixen uns de determinats, cal indagar per què llegim la vida d’aquesta manera. Per exemple:
- “Sempre atrec el mateix tipus de parella i sempre em passa el mateix.”
- “Intento aconseguir una feina diferent i no tinc mai èxit.”
- “Sempre estic en números vermells.”
- “Cada vegada que veig la família, acabem com el rosari de l’aurora.”
- “Certes conductes dels meus fills o amistats sempre em remouen massa.”
Quan sentim que hi ha alguna cosa així que es repeteix, això parla més de nosaltres que del món.
La importància dels primers set anys de vida
L’ésser humà és el mamífer que neix amb el sistema nerviós més immadur de tots i necessitem molt de temps per aconseguir un sistema nerviós madur i regulat. Per a aquest procés de maduració, ens cal veure’ns reflectits a partir de les neurones mirall d’un ésser humà complet, els nostres referents: pare, mare o les persones que ens crien.
En psicologia evolutiva sabem que tota la informació que captem abans dels set anys ens marca el futur.
Per exemple, amb deu mesos, un nadó sap perfectament si el món on ha arribat és bo o hostil. Si és bo, s’obrirà, explorarà, experimentarà i confiarà. Però, si el món on ha arribat és hostil, això el desconnecta de la vida i el connecta amb la supervivència.
Aquestes experiències són el punt des del qual funcionarà i es construirà. Per això és important, des del present, tornar a la infància, mirar com ha estat la nostra història i, des d’aquí, posar consciència i mentalitzar-nos.
Mentalitzar-se vol dir explicar a aquesta criatura que vam ser una altra versió dels fets que ens van marcar, perquè el que ens traumatitza, el que ens fereix, de vegades no és tant el que ens passa, sinó com ens ho expliquem.
En els primers set anys de vida, quan s’estructura una part del pensament més concret i comença el pensament simbòlic i més abstracte, és quan prenem consciència del món al qual hem arribat. En aquesta edat tenim clar si la mare està disponible, si el pare hi és present, si quan ho demanem ens cuiden o ens ignoren, i aquí comencem a conformar la nostra estratègia per sortir al món i sobreviure.
El temperament en la construcció del caràcter
El temperament és l’energia de vida amb què naixem, i està determinat tant per la genètica com per l’epigenètica, l’entorn en què ens criem i la forma pròpia de percebre el món.
El que ens marca en la infància no només depèn del que ens va passar sinó de com ho vam llegir nosaltres.
La influència de l’aferrament
El sistema d’aferrament es genera en la infància. Depèn de com percebem la nostra realitat: puc viure o he de sobreviure?, tinc un aferrament segur de l’entorn?, la mare i el pare o el sistema que em cuida, ho fa bé?, em donen el que necessito?, ho he de demanar constantment?
El tipus d’aferrament el podem transformar amb l’edat, ja que una cosa que ens va ferir molt en un moment concret, quan érem petits, ara d’adults la podem resoldre millor si aconseguim més eines. Quan recuperem una història del passat que ens va marcar i “l’expliquem de manera diferent a aquest infant que vam ser”, la podem percebre d’una altra manera i ens pot ajudar a prendre decisions diferents, ja que ara tenim més eines.
L’amor és un producte de seguretat emocional. La seguretat emocional que jo he viscut en la infància, aquelles figures d’aferrament que m’han transmès que el món és segur, és el que a mi em permet connectar amb l’amor; l’amor cap enfora i l’amor cap endins. Si no ens hem sentit estimats i cuidats, és molt difícil que ens puguem donar amor a nosaltres mateixos i representarà un camí molt difícil de reconnexió, ja que la gran majoria de nosaltres no hem tingut sistemes segurs d’aferrament.
