En Carlos Ferrando és dietista-nutricionista i fa més de deu anys que passa consulta. Té molta experiència clínica i s’ho passa d’allò més bé visitant centenars de pacients cada any. No tothom serveix per passar consulta amb tanta dedicació, però a en Carlos li encanta tractar amb la gent.
Carlos, també ets professor en dues universitats, però el teu dia a dia el passes a la consulta, on veus molts pacients. Quin tipus de pacients tens?
Doncs per resumir et diria que tinc un 50% de pacients que venen per temes de sobrepès i obesitat i un 50% d’esportistes.
Algun tipus d’esport en concret?
Tinc de tot. Alguns venen amb un objectiu de millorar marques i tenen una elevada exigència en Ironmans, ultradistància, curses de muntanya, curses a peu, per exemple. N’hi ha d’altres de més novells. Amb cada un decidim l’estratègia i si vol plàtans i dàtils o barretes i gels. És molt important detectar no només què els convé, sinó què els ve de gust i se’ls posa bé.
Crec que aquest és el teu gran do. Constantment et revises i vas més enllà del que, "segons el manual", recomanaries a cada pacient; observes molt si allò ho vol de veritat.
Sí. Pensa que tinc esportistes que trien la via de mastegar i prefereixen plàtans i dàtils. T’has d’acoblar a cada persona.
Els professionals tenim un excés de confiança i pensem que el pacient ho farà tot
Adherència és la paraula de moda. Què feu malament els nutricionistes perquè la gent no faci canvis de debò?
Hi ha diverses coses que no filem bé. A la primera visita, moltes vegades creiem que amb una xerrada ja hem conegut el pacient; traiem conclusions ràpides no sempre encertades i donem una dieta immediatament. Segons el cas, intento no donar cap paper. Donar deu folis, de vegades, no serveix de res: hi ha pacients que, amb l’estrès del dia a dia, no s’ho llegeixen o no ho posen en pràctica i això ho veiem en el seguiment. D’entrada, doncs, els professionals tenim un excés de confiança i pensem que el pacient ho farà tot. Necessitem temps i diverses visites de seguiment per conèixer tot el context de la persona que tenim al davant i, a partir d’aquí, veure com vol aconseguir els objectius que s’ha marcat.
A més, molts pacients busquen solucions molt ràpides, de manera que també és difícil complaure’ls.
Abril-maig i setembre-octubre són els grans mesos dels nutricionistes, perquè els pacients desperten a última hora quan comença la calor o ja s’han passat durant l’estiu, i venen amb presses buscant solucions ràpides, que no són res més que pegats.
A la consulta, també a la nostra, veiem que hi ha moltes anul·lacions perquè no han començat amb la pauta i demanen hora per al cap d’uns dies o setmanes, fins que ho facin bé.
Per dilatar el procés, no ho faràs millor ni obtindràs resultats. Quan em truquen per anul·lar i em diuen que demanaran hora al cap d’uns dies, ja sé que no tornaran. S’autoenganyen, però no estan disposats a començar el canvi. Cal anar igualment a la visita i explicar que no s’ha fet res. És molt important perquè només llavors podrem revisar què frena per començar o què no convenç. Aquí és on nosaltres hem de saber detectar quina alternativa donar i com reenfocar el tractament. Si el pacient no segueix les pautes, potser necessita una sèrie de coses que el nutricionista no ha vist o no li ha recomanat. Aquí hi pot haver un canvi profund en el qual professional i pacient aniran molt més en sintonia.
Més errors...
Si una persona ve amb molt mals hàbits alimentaris i esmorza ultraprocessats tipus galetes i brioixeria, i per dinar menja coses de les màquines expenedores, per exemple, no podem pretendre canviar tot això i fer-ho d’avui per demà; és inviable. Passar de zero a cent en dos dies és el gran fracàs. Hi haurà gent a la qual li quadri canviar de cop, però no a tothom. En quin percentatge vol canviar aquesta persona els seus hàbits? Potser mantenint certs hàbits no gaire saludables, s’acostarà més al seu objectiu.
Un altre tema és que la gent vol perdre quilos molt ràpid, massa ràpid. Aprendre a menjar saludablement després de tota una vida menjant malament és molt difícil de canviar de forma ràpida, sobretot si a sobre volem perdre pes.
Quan em diuen que volen perdre vuit quilos en un mes, per exemple els dic que, d’acord, que en dos mesos en seran setze i que al cap de sis mesos se n’hauran engreixat quatre. Perquè baixar-ne setze i deixar la dieta, que és el que aquest tipus de pacient vol i demana, significa tornar a menjar malament i recuperar els quilos i fins i tot guanyar-ne alguns més. Si jo dic al pacient que s’aprimarà un quilo per mes i que aprendrà a menjar, sortirà disparat de la consulta. Però si li dic que perdrà dotze quilos en dotze mesos, la cosa canvia, oi?
Si jo dic al pacient que s’aprimarà un quilo per mes i que aprendrà a menjar, sortirà disparat de la consulta. Però si li dic que perdrà dotze quilos en dotze mesos, la cosa canvia, oi?
És que per perdre pes no cal fer dieta, sinó aprendre a menjar.
I no hi ha manera que la gent ho interioritzi. A més, encara fem servir la paraula dieta i l’hauríem de deixar de fer servir. La gent parla del moment de deixar la dieta, cosa que vol dir que ho passa malament, que està amb restricció i que segur que no mantindrà aquesta forma de menjar perquè no en gaudeix. Potser val la pena ser menys restrictiu i mantenir-se. Sempre pregunto: T’ha agradat la pauta? Creus que la podràs mantenir a llarg termini? Has aconseguit els teus objectius? Perquè, potser, amb un esforç mínim, obtindrem un resultat màxim! És important que la gent entengui que fer dieta per deixar la dieta és perdre pes per guanyar pes.
