Que tots hem cuinat més i millor durant la pandèmia, o que ens hem vestit de pastissers a temps parcial, ja està dit i no cal donar-hi més voltes. El temps en captivitat s’ha limitat en massa ocasions a tot allò que comprenia el camp de visió de la finestra, el balcó, la terrassa o, els més afortunats, el jardí de la bombolla de la llar. Observant al món gris de l’exterior, hem après que l’agulla del rellotge juga amb els límits de la nostra paciència, que el confinament és detestable per molts Zooms amb classes de ioga que es facin, i que l’avorriment hauria de ser considerat un dels pecats capitals al costat de la gola en els llibres sagrats del futur.
I és que es parla molt i bé de canviar el sistema alimentari i poc i malament dels efectes de l’avorriment en el mal funcionament de l’alimentació. Mentre no es demostri el contrari, no servirà de res construir un nou model revolucionari per fora si tots els agents implicats estan malalts per dins. A vista d’ocell, els gurus del wellness no s’han cansat de repetir que és bo avorrir-se, i que no hem de patir si hem perdut l’equilibri entre els nivells mental, físic i emocional, si no trobem la benzina per seguir fent totes aquelles coses que ens apassionaven abans. Del que no diuen res és que, de vegades, l’avorriment produeix monstres que ens venen a trobar amb el menjar a la mà. I no és ben bé menjar per menjar, és consumir aliments per fugir de la consciència en una mena d’estat catàrtic. L’estómac esdevé un forat negre, capaç d’absorbir totes les angúnies que la ment no processa per omissió o deficiència. I ens engreixem. Cúmuls de greix flonjo concentrat al ventre, teixit adipós a la cintura per donar i per vendre en el qual un científic trobaria més llàgrimes que lípids mirant-ho amb detall pel microscopi.
Mai millor dit, aquí es toca el moll de l’os. Jo m’he avorrit moltíssim durant l’any 2020. Ho dic d’una altra manera menys políticament correcta: jo he menjat més del compte durant l’any 2020. Ho he experimentat i ho experimento encara avui dia, quan en algunes ocasions em trobo picant aliments del rebost amb massa sal o massa sucre. No és un menjar compulsiu, com succeeix amb certs trastorns alimentaris estudiats, és un menjar per fer alguna cosa. I malauradament aquesta “cosa” no acostuma a tenir un vessant gaire saludable. En els moments més foscos he arribat a pensar que els humans som capaços de maltractar l’aparell digestiu quan ja hem fet miques el sistema cerebral. És una teoria sense solta ni volta, ho sé, però és innegable que si el menjar té vasos comunicants amb l’insomni, l’estrès, el mal de cap, la irritabilitat o la desmotivació, també en pot tenir amb l’avorriment pandèmic.
En un estudi recent de The Hartman Group sobre l’impacte de la Covid-19 en els hàbits alimentaris, els resultats són reveladors. “Hi ha hagut un augment significatiu de la quantitat d’ingestes provocades per l’avorriment. Entre les diferents generacions, la generació Z (1994-2010) menja més quan s’avorreix, amb un 16 % de totes les ocasions. La generació X (1968-1980) ha augmentat significativament els viatges a la nevera quan s’avorreix, i ha passat del 3 % de totes les ocasions de la primavera del 2019 al 8 % del 2020. A més, el consum d’aliments preparats i begudes ensucrades és el més elevat entre els aperitius de la tarda i de la nit, ocasions en què l’avorriment té un paper predominant. En l’àmbit global, un 10 % del total de berenars del 2020 estava motivat per l’avorriment”.
Diuen que la filosofia és contemplació, oi? “Penso, per tant existeixo” (cogito, ergo sum). En René Descartes confinat encaixa millor amb un “m’avorreixo, per tant m’engreixo”. Una frase que fa mal als ulls i a l’ànima, i repercuteix de mala manera a la gola i al ventre. Soc conscient que la imatge que dibuixo del filòsof del racionalisme francès és dantesca. Algú capaç d’escriure el tractat Discurs del mètode, posant portes al bosc del segle XVII, convertit en un individu patètic, amb sobrepès crònic i sense saber com coi posar ordre a l’interior d’una capsa de galetes mig buida entre les cames. Però també crec que és una imatge que, malauradament, ens representa a molts de nosaltres.
Molt encertat aquest article. Jo fa mesos que estic experimentat aquest forat negre a l’estimació que no troba mai fi i que estic convençuda que l’omplo per paliar una estat mental de passivitat, desànim , etc… tan debò tot això acabi aviat