La Dra. Eres és oncòloga mèdica i experta en medicina integrativa del càncer a l’institut pioner a Espanya en aquest enfocament, l’Institut Khuab. Segons Eres, el camí cap a la cura del càncer passa necessàriament per integrar coneixements, mètodes i estratègies de diferents teràpies, tant convencionals com complementàries.

1. Context i experiència de l’oncologia integrativa

Les dades oficials apunten al fet que més del 50 % de les persones amb càncer combinen el tractament oncològic convencional amb algun tipus de medicina complementària. Als EUA, aquesta integració és tan important que des de fa anys hi ha un centre de referència nacional reconegut oficialment (el National Center for Complementary and Integrative Health – NCCIH), que s’encarrega de promoure la investigació científica de teràpies i productes de medicina complementària, valorar-ne la utilitat i guiar en la presa de decisions sobre quins poden ser beneficiosos.

L’oncologia integrativa la va definir aquest institut dels EUA l’any 1998 com aquella que combina les medicines complementàries més eficaces i de més rigor científic amb l’oncologia convencional, però situant aquesta última com a part essencial del tractament. Per tant, col·loca les dues teràpies en nivells d’importància diferents. La convencional seria la que predomina sobre l’altra. És una oncologia oberta a enfocaments nous però que, al mateix temps, practica una medicina molt rigorosa basada en la ciència. Es tracta, doncs, d’una posició ambigua, molts cops difícil d’implementar.

Un dels grans reptes en l’oncologia és promoure la salut entenent que aquest fet no es basa únicament en “eliminar la malaltia”, sinó que els objectius haurien de ser diversos:

• Reduir els efectes secundaris
• Millorar els símptomes causats pel càncer
• Potenciar la salut emocional
• Millorar la qualitat de vida

Les teràpies complementàries que habitualment s’incorporen als centres d’oncologia integrativa són:

• Cos-ment: meditació, ioga, tai-txí
• Massatge
• Nutrició
• Acupuntura

La incorporació d’una teràpia complementària o una altra depèn del nivell d’evidència científica, la demanda dels pacients, l’experiència clínica, els terapeutes disponibles, la facilitat per ser integrada dins de la política del centre hospitalari, etc.

En aquest enfocament, les teràpies complementàries es col·loquen sempre un nivell per sota del tractament convencional. El repte, segons la Dra. Eres, és ubicar-les en el mateix pla. Aquest fet depèn del centre on es faci el tractament i de qui lideri els programes.

2. Criteri oncològic

A l’Institut Khuab, el propòsit és fer un pas més i evolucionar des de l’oncologia integrativa a una sola oncologia que sigui molt poc invasiva i tan efectiva com sigui possible. L’institut –fundat pel Dr. Vidal-Jové i la Dra. Eres– té una experiència consolidada amb més de 10 anys de funcionament i s’hi coordina l’atenció diagnòstica, terapèutica i el seguiment de més de 400 pacients mensuals. Aquest model d’una sola oncologia s’ha estat elaborant durant més de dos anys. La màxima prioritat és potenciar la curació −o com a mínim la contenció− de la malaltia.

Per arribar a aquest model d’una sola oncologia, la Dra. Eres ens explica que es basen en conèixer i comprendre els aspectes següents:

1. La naturalesa del càncer, que pot ser molt variada: inflamatòria, cel·lular, immunitària, metabòlica, quàntica, del teixit connectiu, mitocondrial…
2. Els mecanismes d’acció de totes dues accions terapèutiques alhora, les sinèrgies positives. En són un exemple la millora dels pacients oncològics a través d’injeccions de dosis elevades de vitamina C i la combinació de vitamina D amb biomoduladors orals (segons els últims estudis en càncer de pulmó). O les intervencions nutricionals com el dejuni abans de la quimioteràpia o el seguiment de dietes cetogèniques per ajudar a controlar el creixement del tumor.
3. La minimització dels riscos d’interacció entre unes i altres, com ara la competència entre els fàrmacs de nova generació i d’altres substàncies. Per exemple, la metformina (com a inhibidora d’un gen, el PI3K) pot bloquejar inhibidors farmacològics o el polifenol EGCG del té, que pot bloquejar fàrmacs com el bortezomib, perquè s’uneixen al mateix receptor o les vies d’eliminació a través del fetge (fase I – citocromS P450, i fase II – VIES conjugació) que són compartides per substàncies naturals i fàrmacs. Per tant, cal estar al corrent d’aquestes possibles interaccions a l’hora d’integrar teràpies.
4. La interpretació de l’evolució del pacient, plantejant-se un enfocament terapèutic nou en cas que hi hagi un deteriorament greu del metabolisme o una lesió en el sistema immunitari tan greu que estigui donant lloc a una progressió més ràpida de la malaltia i a una descompensació biològica.
5. L’equilibri entre contenció i destrucció. En la malaltia oncològica es donen dos tipus de deteriorament, el que està associat al mateix càncer i el provocat pel tractament. Millorant aquestes dues variables es millora tant la qualitat de vida com també la supervivència.
6. Evitar tant com sigui possible la desnutrició extrema (caquèxia), produïda pels tractaments i per la malaltia mateix. Es pot compensar amb complementació nutricional adequada, com ara omega-3, aminoàcids i hormones naturals.
7. Qüestionar-se la medicina basada únicament en la implantació de pautes estandarditzades iguals per a tothom i reprendre el valor de l’experiència mèdica i la pràctica clínica. La Dra. Eres ens comenta que l’oncologia convencional actual moltes vegades “esclavitza” metges i pacients a seguir protocols mecànics sense possibilitat d’alternatives. Cal trencar amb aquesta manera de fer.

3. De la quimioteràpia a la teràpia biològica

La Dra. Eres ens fa reflexionar sobre la necessitat de fer un replantejament sobre els suposats beneficis de la quimioteràpia, perquè alguns estudis semblen indicar que la quimioteràpia en alguns casos contribueix molt poc als beneficis globals a llarg termini. És a dir, cal individualitzar les indicacions, perquè cada cas és diferent. Ens cita aquest estudi en què es mostra que la quimioteràpia contribueix només un 2 % a la supervivència a llarg termini als EUA i Austràlia.

A més, hi ha nous fàrmacs que actuen de manera diferent i inhibeixen els enzims responsables del creixement de les cèl·lules tumorals o uns altres que actuen com a anticossos que bloquegen l’activitat tumoral.

La Dra. Eres també ens explica que hi ha la químio metronòmica, en què s’utilitzen dosis baixes i freqüents de manera contínua, a diferència de l’estàndard, que es fa en dosis altes. Aquesta primera redueix els costos, el nombre de visites a l’hospital i els efectes adversos, i presenta accions sobre el teixit que envolta el tumor que són d’interès en la contenció del càncer.

4. Estrès i càncer

Per últim, la Dra. Eres ens comenta que pot haver-hi una relació entre l’estrès emocional, el posttraumàtic i el càncer. Sembla –com avalen estudis seriosos− que després d’un episodi d’estrès es pot veure alterada la biologia cel·lular.

Per exemple, en el càncer de pit, s’ha descobert que experiències traumàtiques i molt doloroses com ara un divorci, la mort d’un familiar, del marit o d’un amic molt proper augmenten el risc de patir-ne. En el cas dels homes, s’han trobat interaccions clares entre els tumors de pròstata i un entorn estressant.

També cal tenir en compte que encara que l’estrès no sigui una causa directa del càncer, els factors emocionals com ara l’estat d’ànim, l’actitud per afrontar la malaltia i el suport de l’entorn influeixen en el progrés o remissió de les cèl·lules tumorals. També ho fa el poder de la paraula de l’autoritat mèdica davant de les expectatives de vida del pacient: el missatge pot rebre’s com a sentència de mort o bé actuar com a placebo i ajudar a tirar endavant.

Per ajudar a gestionar aquest estrès, la Dra. Eres proposa diferents recursos com ara: la utilització de fàrmacs per reduir-lo, tècniques de relaxació, reestructuració de l’experiència a través de la hipnosi o sistemes per ajudar els metges a saber comunicar les notícies sense donar falses esperances però deixant la porta oberta a la curació. I, sobretot, cal aprendre a situar-se en el present amb tot el cos i presència, i no només amb el pensament.

5. Conclusions

La Doctora Eres conclou que el camí de l’oncologia integrativa passa per fusionar el millor de totes dues medicines d’igual a igual. Tenint en compte que l’objectiu terapèutic fonamental és considerar la persona i la seva vida com a centre del procés. És important estar oberts a paradigmes nous sense por a ser qüestionats, i gestionar l’evidència científica des del sentit comú. També creu que calen oncòlegs i oncòlogues amb formació – i no només informació– sobre medicines no convencionals, i terapeutes formats amb “criteri oncològic” per liderar uns i participar els altres en els programes d’una sola oncologia, l’oncologia que volem.

Sergi Espier, Dietista

Montse Reus, Dietista i ambientòloga