Si sou usuaris de la xarxa de metro de Barcelona, segurament us haurà cridat l’atenció un anunci que des de fa algunes setmanes es projecta a les pantalles: una dona beu llet “enriquida” amb nous i omega-3 però quan llegeix la lletra petita de l’etiqueta del producte s’adona que el preparat de nous en pols no supera el 0,05%. “Mentida podrida!”, denuncia l’anunci.
Avui conversem amb Javier Guzmán, responsable de la campanya i director i portaveu de VSF Justíca Alimentària, sobre les mancances i els perillosos paranys del sector de la publicitat alimentària a casa nostra.
Què és “Mentida podrida”?
És una campanya que vol denunciar i manifestar el frau que hi ha en l’àmbit de la publicitat alimentària. En els darrers anys, la publicitat està agafant els atributs d’una alimentació saludable i més propera, que s’acosta al concepte de sobirania alimentària. Les empreses s’han apoderat d’aquests conceptes, els han buidat, i els estan utilitzant per vendre productes industrials que impacten en els consumidors, que pensen que estan comprant productes naturals, artesans, ecològics, sans, etc. I també té un gran impacte en els agricultors i els artesans de veritat que estan fent bé les coses i que no poden arribar als mercats. A més de la barrera administrativa amb què es troben per poder produir de manera artesana, també tenen el problema que la publicitat ha estat robada per les indústries.
La campanya explica la investigació que hem fet i com ens falta un marc regulador d’aquest àmbit mentre que d’altres països europeus sí que en tenen, sobretot quan parlem de publicitat adreçada als nens.
“Tenim una publicitat enganyosa, ens falta regulació estatal, un etiquetatge que no és clar i un sistema de control inexistent”
Quin ressò esteu tenint?
Hem tingut una molt bona acollida, hem fet tres vídeos virals, de contrapublicitat, amb humor, perquè la gent entengui bé la història. Ens està veient molta gent des del canal Metro de Barcelona; és com un anunci. La gent se sobta molt perquè costa d’acceptar que es tracti d’estafes tan descarades, però quan ho expliques amb exemples i números, surt la indignació de descobrir totes aquestes mentides; sobretot la dels que han confiat amb els aliments miraculosos.
O els termes inventats com L-Casei, etc.
Sí, i la gent els compra perquè creu que està comprant defenses per als fills, tot i que això no és veritat, com bé ja va demostrar l’Agència de Seguretat Alimentària Europea fa quatre anys quan va dir que això no funcionava. Però, malgrat tot, es manté aquesta publicitat. El més greu és que ni l’Estat ni la Generalitat fan res, miren cap a una altra banda. La gent s’adona que realment en la publicitat de l’alimentació no hi ha cap control.
És molt pervers fer servir figures públiques com a reclam?
I tant! Júlia Otero, Susana Griso, Pedro Piqueras, Carmen Machi, Bertín Osborne, Karlos Arguiñano, etc. N’hi ha molts! Nosaltres estem fent una paròdia de l’anunci de Bimbo de l’Eduard Punset. Si uneixes la credibilitat de qualsevol d’aquests personatges a un eslògan publicitari, te’ls creus! Sembla molt senzill però darrere de tot això hi ha estratègies de màrqueting molt potents.
I els productes light?
Hi ha molts productes light als quals s’ha tret el greix i s’ha substituït per sucre; així que poc hi acabem guanyant!
Heu tingut cap resposta per part d’aquestes marques?
No. Nosaltres tenim aquesta campanya, que en complementa una altra que es diu “25 grams”, sobre el tema del sucre i l’afany de regulació d’aquest tema. A escala europea i internacional hi ha una campanya molt forta per controlar els nivells del sucre. L’OMS està intentant rebaixar la quantitat de sucre que ingerim, i a Espanya hem de baixar de 114 a 25 grams! És una campanya molt focalitzada en la publicitat infantil i va demostrar que a Espanya no hi ha una regulació pública, només n’hi ha una de privada que han fet les empreses, que s’han inventat el “codi Paos”, i s’han inventat també un jurat conformat per membres de les mateixes empreses. I, evidentment, el veredicte és que sempre ho fan tot bé. En aquesta campanya es va denunciar Nutrexpa i Danone per incomplir el seu propi codi. Després de diversos articles en mitjans de comunicació de llarga tirada es va aconseguir que aquestes dues marques retiressin la seva publicitat. El que demostrem amb això és que les grans empreses no estan disposades a fer res perquè darrere hi ha un gran buit legal i polític a favor de les empreses de gran consum.
Quan dius publicitat infantil, et refereixes a productes per a nens o al fet que la publicitat es fa pensant en els nens i no en els pares?
D’una banda, hi ha productes per a nens. I, de l’altra, s’ha de tenir en compte que el 80% de la publicitat està focalitzada en els nens perquè els petits condicionin la compra dels pares. No només pel que fa al tema de la franja horària; també té a veure amb els continguts, la invenció de personatges, etc. En molts països d’Europa està prohibit perquè a vegades els nens no saben distingir la ficció de la realitat; el meu fill, per exemple, fa molt més cas a la Dora l’exploradora que a mi. I les empreses juguen amb això, amb el poder enorme que hi ha darrere d’un producte. El 90% dels productes que s’anuncien per televisió haurien d’estar prohibits.
El 80% de la publicitat està focalitzada en els nens perquè els petits condicionin la compra dels pares.
Aquí es produeix una paradoxa perquè, d’una banda, aquests aliments no són saludables, però precisament el que es ven és que sí que ho són. Això ens indica que el model d’alimentació està canviant perquè la gent cada vegada està més preocupada per la salut?
Sí. D’una banda, els agricultors volen produir i oferir un tipus d’alimentació i, d’altra banda, els consumidors cada dia volen una alimentació més propera, artesanal i saludable. Un model que no té res a veure ni amb els supermercats ni amb les indústries. Les empreses se n’aprofiten per confondre la gent. Hi ha casos molt evidents, com ara els patés, que els anuncis diuen que porten molt de ferro.
Ferro, entre moltes altres coses...
Esclar! Ferro a més de molt de greix i molt de sucre. No és un aliment saludable, però es ven com si fos una gran font de ferro. Tota la publicitat està basada en el concepte de salut. Un de cada quatre anuncis d’aliments nous fa servir l’atribut “natural” o “sa”. I és mentida, esclar.
Hi ha molta gent que creu que la publicitat no l’afecta.
La publicitat afecta moltíssim! Té un impacte altíssim perquè quan arribes a un supermercat ja vas molt condicionat pel que has vist a la tele, als diaris, a les revistes, a internet… A Catalunya, les empreses d’alimentació fan una inversió de mil milions d’euros anuals en publicitat. I com a consumidors, necessitem molta informació per adonar-nos de les mentides que ens expliquen, hauríem d’anar amb una calculadora al supermercat! Com que tenim poc temps, si veiem que una bossa de patates fregides és “artesana”, ens ho acabem creient o, com a mínim, no desconfiem. Pensem que estem omplint el carro amb salut i no és així.
Com hauria de ser una etiqueta correcta?
L’etiqueta que ha sortit amb el reglament nou l’han venut als mitjans com un gran pas endavant, però es tracta d’una batalla perduda dels consumidors. A Anglaterra, per exemple, hi ha un etiquetatge de semàfor, les quantitats nutricionals són intuïtives, i marquen en vermell, taronja o verd segons si són més o menys saludables. Una bona etiqueta ha de tenir tot això a la part frontal del producte, amb un cos de lletra que es pugui llegir fàcilment. La gran batalla ha estat la quantitat diària recomanada.
Sovint, aquesta quantitat es calcula amb porcions.
Sí, i aquí hi ha l’engany. L’ideal seria que els percentatges es fessin sobre cent grams, perquè seria molt més fàcil d’interpretar que no pas amb porcions, perquè les porcions que t’indiquen els fabricants sempre són més petites de les que acabem consumint. La informació hi és però camuflada, i això fa que suposi un esforç arribar a entendre què s’està menjant.
Per tant, no tenim accés a la informació?
No. Tenim una publicitat enganyosa, ens falta regulació estatal, un etiquetatge que no és clar i un sistema de control inexistent. En resum, un ultratge a mesura per a grans empreses que, lògicament, silencia els petits productors que intenten apostar per un altre sistema de consum i producció.
I en el segell ecològic hi podem confiar, o també hi ha frau?
Tenim dues maneres bàsiques de saber si un producte és ecològic o no: la primera, el segell, que és el certificat més estricte que hi ha al mercat. Hi ha moltíssimes traves per a la producció ecològica i això vol dir que si s’aconsegueixen superar totes i obtenir el segell, podem estar segurs que aquell producte ha passat controls molt severs de sanitat. I la segona és la certificació participativa, que és la nostra comunicació directa amb cooperatives de consum o agricultors o artesans. Com més gran és la cadena alimentària que va des del productor fins al consumidor final, més interessos econòmics i més riscos sanitaris hi haurà.
Què podem fer com a consumidors?
Primer, despertar-nos i obrir els ulls. Hem d’analitzar el que comprem i intentar canviar els hàbits de consum, apostar per una producció molt més local, amb cooperatives de consum, botigues del mercat o de barri. I, sobretot, pressionar l’administració pública perquè estableixi un marc regulador en aquest camp. A França i a Itàlia, la venda directa del productor arriba al 20%. A Espanya, en canvi, no arriba al 3%. Aquests dos països veïns tenen la sort de tenir promocions a favor de la producció local i a nosaltres encara ens queda molt de camí per recórrer!
