La Pilar Rahola és vegetariana des de fa quinze anys. Ho és pel compromís personal en favor dels animals i contra el seu patiment. Està vinculada a diverses entitats animalistes i té informació de primera mà del que passa a la indústria alimentària. La Pilar és una entusiasta dels arrossos i els llegums, i quan descriu certs plats cent per cent vegetarians, se li il·luminen els ulls!

No els has convençut, a ells?

El meu marit és de Navarra. Si li trec la carn es mor! Però la compro ecològica, per internet. És de Girona, i els animals, com a mínim, han menjat verd i no estan establats. I en mengen molt poqueta. Ara bé, al final la carn és molt avorrida i els plats d’arrossos o llegums són molt més divertits.

Tot va venir perquè se’t va despertar aquesta sensibilitat en pro dels animals…

Sí, i, a més, la carn no se m’havia posat mai bé. No hi trobava el gust, em semblava tòxica. El canvi no és d’un dia per l’altre. Hi vas arribant i de mica en mica el compromís personal es va acompanyant d’una vida més sana. I, de cop, sense carn, ja no tenia digestions pesades i em trobava molt millor.

Molta gent no menja carn, però amb el pernil fa una excepció…

Algun dia que a casa hem tingut pernil de primer nivell he intentat fer l’esforç per un dia, ja que el menú era delicatessen, i no puc! Em fa angúnia la textura i tot! La textura de l’animal, quan l’has deixat de menjar, és una cosa molt estranya. No he tornat a la carn i no em veig capaç de tornar-hi.

“Això que es fa amb la llagosta de posar-la viva al foc m’horroritza”.

El caràcter de la Pilar

Tinc hipotiroïdisme, en concret, la malaltia de Hashimoto, que és autoimmune i força habitual en dones, com ara jo: nervioses, amb molt estrès, gent que estem a primera línia i estem sotmesos a una gran pressió, etc. Aquest tipus de vida ho ha fomentat. I m’ho he de controlar, perquè si no, se’m dispara el colesterol. Això sí: quan he anat als metges per la tiroide i els he comentat la meva dieta alimentària, no m’han variat pràcticament res.

 

En canvi sí que menges peix...

Menjo tan pocs animals com puc. Si puc menjar ou, millor. Però de tant en tant també menjo peix, perquè les proteïnes no només les trec del tofu i la proteïna vegetal. Menjo lluç o rap cada dues o tres setmanes. I potser un entrepà de tonyina, com avui. Però passarà molt temps fins que en torni a menjar, perquè la tonyina blanca del Mediterrani està en perill d’extinció. Si algun dia veig algun llobarro… i marisc, mai. Mai! Sóc incapaç de menjar un animal sencer. L’alegria amb què ens mengem el marisc em fa patir. Em fa vergonya explicar-ho i potser és un excés de sensibilitat, però no podria menjar gambes vives, i això que es fa amb la llagosta de posar-la viva al foc,, m’horroritza. No puc concebre el plaer del menjar amb el dolor animal. Si hi ha dolor, no tinc plaer. Ja sé que un lluç pescat també ha patit, però és el màxim que permeto de dolor.

M'han dit que ets la reina del tofu!

El tofu ens ha salvat la vida, als vegetarians! A més, com que ara fan embotit de tofu i tot… El menjar vegetarià ara té molta més gràcia. Recordo un debat amb en Cuní en el qual jo li vaig dir: “Josep, avui m’he pres un entrepà amb salami de tofu, vaja, de mortadel·la”. I ell em va respondre: “La paraula mortadel·la i la paraula tofu són un oxímoron!” I li vaig dir: “No és veritat. Primer, perquè la mortadel·la que tu menges vés a saber si ha vist l’animal alguna vegada, i segon: tot ha evolucionat molt i ara es fan filigranes, amb el tofu!” La veritat és que quan em menjo un entrepà de pa de cereals i tofu i no faig mal a cap animal i m’aporta proteïnes, hidrats… estic contenta. Em dóna una certa felicitat. Tinc la impressió que m’estic alimentant bé.

A quina hora et menges aquest entrepà? De fet, no deus matinar tant com en Cuní, però Déu n’hi do…

Em llevo a les sis del matí i escric l’article i vaig bevent aquest cafè aigualit amb la llet de soja (la de vaca no se’m posava bé), fins a quarts de nou, que em menjo un entrepà amb oli de les oliveres que tenim a la finca familiar de Cadaqués. Allà hi tenim una mica d’hortet…

( Li intento explicar que la llet de soja no és gaire recomanable, però ella, convençuda i impacient, m’explica que la de vaca és la que no tolerava gens bé i que ara es troba molt millor.)

Tens algun altre hàbit especial a l’hora de menjar?

Sí. Jo, a la meva dieta, hi poso tres colors cada dia. El vermell (pebrot, tomàquet), el verd, en abundància, i el multicolor, és a dir, molta varietat: cereals, llegums, soja, fruites… Aquesta voluntat de tenir sempre més de tres colors al plat és un bon sistema. El verd i el vermell, si no t’hi obligues molt, sovint no te’ls menges. T’hi has d’obligar. La resta de colors vénen sols: tothom menja arròs, pasta, cereals…

I els colors de la fruita!

Si! Mira, a la nit, sovint només menjo fruita. O un caldet i fruita. Una recomanació que em va fer la dietista quan volia perdre pes, la doctora Folch, i que he mantingut sempre, és que abans de dinar i abans de sopar em prengui un brou vegetal. Ajuda a perdre pes i és un hàbit molt saludable, i aquell caldet calentó, encara que sigui estiu, se’m posa la mar de bé. És un brou que em faig jo mateixa amb api, força julivert i qualsevol verdura: ceba, pastanaga…

Fora de casa, com t’organitzes per menjar? Deus tenir molts dinars de feina…

No tinc gaires problemes per escollir. Sempre demano pasta o arròs amb amanida. I ja està. Aquell dia, ja ho sé, no hauré menjat proteïna, però tant se val. D’arròs i pasta n’hi ha a tot arreu, i en menjo encara que sigui blanca. I si a la paella o fideuà m’hi posen animalons, els aparto i llestos.

 

 

Núria Coll
Núria Coll

Directora d'Etselquemenges.cat, Soycomocomo.es, la Consulta.
Creadora de Cómo Como Foods

    @nuria__coll