Quedo amb la Txe Arana i la seva filla Zúbel, de 14 anys. Avui conec de primera mà l’opinió dels fills que viuen en llars saludables. Quedem a Barcelona tot i que s’acaben de traslladar a un poble de l’Alt Empordà, on la Zúbel hi està massa tranquil·la!
Esteu molt aïllats?
Tenim Figueres a deu minuts, però, és clar, per ella hi ha massa calma. Ja li he dit que quan sigui més gran podrà venir a estudiar a Barcelona, però ara, a l’adolescència, ja em va bé que visqui en aquell entorn.
Per què heu marxat?
Perquè el meu company és de l’Empordà i a la ciutat s’hi ofega, i jo fa molts anys que tenia al cap d’anar a viure a un lloc tranquil i on pugui tenir també un bon hort.
I el tens, ja?
Sí, sí! Ja hi hem plantat porros, tomàquets, enciam, albergínies blanques, escaroles. Ho he fet a última hora, ho tinc endarrerit, però al final sortirà. El procés de floració, la planta el fa igual. Aquest any ha estat un experiment, i així podíem veure com era la terra. És molt difícil, sortir-te’n, eh? No en sóc una experta i n’he d’aprendre. Però m’hi poso, i mira que del sol no en sóc gaire amiga. No puc prendre el sol per un problema dermatològic, i llauro amb barret, camisa de màniga llarga i durant estones molt curtes. El meu company tampoc no en sap gaire, i si tenim dubtes, preguntem als pares.
Els pares tenen hort?
Sí! Som de Lleida i tenim terra de tota la vida. Sóc de pagès, jo.
Potser va ser el primer pas per entrar en el món ecològic i després macrobiòtic. Tenia 19 anys i durant un temps vaig deixar la carn completament. Però després, quan em vaig quedar embarassada, en vaig tornar a menjar perquè tenia anèmia i tot i fer un esprint amb les algues, no havia arribat als nivells que se’m demanaven.
No?
No, però perquè els embarassos sempre xuclen molt, i aquesta nena em va xuclar tots els nutrients. [Riu] Vaig fer una reentré a la carn forçosa, perquè no em venia ni de gust, i després a ella sempre li he donat carn. A la llet no hi he tornat mai més, i la Zúbel ara ja no en pren, tampoc.
Zúbel, no trobes a faltar la llet?
Zúbel: No gaire, i si algun dia em ve molt de gust a mitja tarda, encara en prenc.
Txe: A mi m’encanta la de civada i me’n prenc un got a la nit, i ella, també.
“Tinc un hortet i el cuido a estones perquè no tolero bé el sol”
Professionalment…
La Txe Arana és periodista i actriu alhora, una doble professió que poques dones del nostre país han pogut desenvolupar. Als 19 anys ja treballava a la tele i a la ràdio. Després va estar de gira amb Comediants, i el fet d’allunyar-se dels mitjans i la maternitat han provocat que ara faci molt temps, per exemple, que no treballa a la ràdio i en té moltes ganes. Ara bé, sí que es posa davant del micròfon per exercir el doblatge, fer lectures i recitals.
I què hi posa, Zúbel, la mare, dins el bol de llet de civada?
Zúbel: La mare últimament acostuma a posar cereals que no són del súper: molts pots que té per casa. Txe: Boletes n’hi diuen! És amarant, quinoa, civada… Zúbel: Ho porto bé perquè no es nota, barrejat amb el iogurt. I a vegades hi tiro cereals del súper i queda dissimulat.
I algun altre plat "estrany" que faci la mare?
Zúbel: Fa plats “raros” amb carbassa, que no m’agrada gens! [La Txe imita la Zúbel i fa un gest i un so de fàstic]
Txe: Sempre els he donat molta carbassa. Des que vaig saber que la carbassa té tant calci, com que els he retirat la llet, encara els en dono més.
Mengeu pizza?
Zúbel: Sí, de tant en tant.
Txe: Algun dia, si no tenim temps, la comprem, però ara tenim un forn de pedra, com una petita cova dins de casa, i estem desitjant que arribi l’hivern per encendre’l. Ah!, i el pa també el fem sempre nosaltres i és de cereals i espelta!
I t'agrada la brioixeria, Zúbel?
Zúbel: Sí, però no en menjo gaire. Com que la mare no en compra mai, algun dia m’ho menjo fora de casa.
Txe: I quan arriba a casa m’ho explica perquè sap que no és bo.
Ho confessa?!
Sí.
Que bona nena!
Txe: A més, un dia no passa res. Una altra cosa és l’hàbit. Si hi ha un bon hàbit en l’alimentació, és collonut. El problema és que si no hi ha l’hàbit poden venir problemes molt greus. Jo voldria anar més enllà i fer-los menjar més coses, però no pots, molt sovint t’ho rebutgen. L’arròs integral el barrejo amb el blanc i també mengen pasta integral sense problemes. El petit, de 6 anys, veu macarrons integrals i diu: “Aquests macarrons són diferents”, i jo li dic: “Sí són diferents”, i ja està.
Zúbel: I amb el tomàquet ni ho nota.
Txe: Ara amb la Zúbel tenim un tema interessant, amb l’alimentació, perquè té 14 anys, està fent un canvi hormonal molt important i ha de vigilar més la dieta.
El nen i la Zúbel no són fills del mateix pare, oi? Heu viscut a moltes cases diferents?
Txe: [Riu] Sí i el meu fill té 6 anys i ha estat en cinc cases. Un dels canvis va ser de Sant Just a Sant Joan Despí, perquè tenia més espai per als tomàquets. Bé, doncs quan portàvem un any, el nen ja va dir: “Què? Quan ens canviem?”. Ell ja estava esperant una mudança perquè portava molt temps a la mateixa casa! El seu rellotge intern li deia que ja tornava a tocar.
Però ho porteu bé?
Zúbel: Jo no tinc cap problema, amb això. Ara, com que anem a l’Alt Empordà, és, de fet, el primer cop que canviaré de col·le.
Txe: Sempre hem viscut a Sant Just, a molts pisos diferents. Però no em costa. Sóc nòmada, jo. Ho sé i probablement m’he fet actriu perquè tinc la capacitat de transformar-me i entomar els canvis. Fa molts anys vaig descobrir el Llibre de les transformacions o l’I Ching i m’hi vaig sentir molt identificada. Per mi, canviar de casa tan sovint és un bon entrenament per a la vida, i considero que per als nanos també és un gran aprenentatge. Els nens han viatjat molt amb mi, han vingut a les gires per Espanya amb Comediants i me’ls emporto a tot arreu. I no m’ha resultat fàcil, eh!
Una masia, un hortet, un forn de llenya…Té molt bona pinta.
I un pou! Ara tenim un dilema. Jo sempre he tingut una màquina expenedora d’aigua a la cuina…
Què? Com les d'empresa?
Sí, sí. Una màquina d’empresa que treu aigua freda i calenta. La tinc al costat de la nevera, i quan vénen a dur-me-la porten 6 o 7 garrafes i em dura molts dies. És boníssima! Com que jo sóc de Lleida, l’aigua de Barcelona sempre m’ha semblat horrorosa, i com que he viscut sola amb els nanos la major part de la meva vida, em rebentava pujant garrafes.
Això és molt estrany, Txe! Una màquina expenedora a casa? No ho havia sentit mai!
[Riem]
