Bol de cigrons
Vivim en un món al revés, en què es premia les multinacionals de l’agricultura transgènica, mentre acaben amb la pagesia i l’agrodiversitat. El Premi Mundial d’Alimentació 2013 –el que alguns anomenen el Nobel d’Agricultura– s’ha concedit enguany a dos representants de la indústria transgènica: Robert Fraley de Monsanto i Mary-Dell Chilton de Syngenta. El tercer guardonat ha estat Marc Van Montagu de la Universitat de Gant (Bèlgica). Tots han estat distingits per les seves investigacions a favor d’una agricultura biotecnològica.
I em pregunto: Com pot ser que es concedeixi un guardó que, teòricament, reconeix “les persones que han fet avançar (…) la millora de la qualitat, la quantitat i l’accés als aliments” als que promouen un model agrícola que genera fam, pobresa i desigualtat? Els mateixos arguments, imagino, que porten a concedir el Nobel de la Pau als que fomenten la guerra. Com diu l’escriptor Eduardo Galeano en el seu llibre Patas arriba (1998) “es premia al revés: es menysprea l’honestedat, es castiga el treball, es recompensa la falta d’escrúpols i s’alimenta el canibalisme”.
Ens volen fer creure que les polítiques que ens han conduït a la present situació de crisi alimentària en seran les solucions; però això és mentida. La realitat tossuda ens demostra, malgrat els discursos oficials, que el model actual d’agricultura i alimentació és incapaç de proporcionar menjar a la gent, cuidar de les nostres terres i dels que treballen el camp. Avui, malgrat que, segons dades de l’institut GRAIN, la producció d’aliments s’ha multiplicat per tres des dels anys seixanta però la població mundial des d’aleshores tan sols s’ha duplicat, 870 milions de persones al món passen gana. Fam, doncs, en un planeta de l’abundància del menjar.
L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, la FAO, reconeix que en els darrers cent anys han desaparegut el 75% de les varietats agrícoles. La nostra seguretat alimentària, per tant, no està garantida, ja que depenem d’un ventall cada cop més reduït d’espècies animals i vegetals. En definitiva, es promouen les varietats que s’adeqüen més als estàndards de l’agroindústria (que poden viatjar milers de quilòmetres abans d’arribar al nostre plat, que tenen un bon aspecte a les lleixes del supermercat, etc.), i es deixen de banda altres criteris com la qualitat i la diversitat del que mengem.
Se’ns diu que per acabar amb la fam al món cal produir més aliments i, en conseqüència, cal més agricultura transgènica. Però, avui, de menjar no en falta sinó que en sobra: no tenim un problema de producció, sinó d’accés. I l’agricultura transgènica no democratitza el sistema alimentari; ans al contrari, privatitza les llavors, promou la dependència pagesa, contamina l’agricultura convencional i ecològica i imposa els seus interessos particulars al principi de precaució que hauria de prevaldre.
Marie Monique Robin, autora del llibre i el documental El mundo según Monsanto (2008), ho deixa clar: aquestes empreses volen “controlar la cadena alimentària” i “els transgènics són un mitjà per aconseguir aquest objectiu”. Premis com els concedits a Monsanto i Syngenta són una farsa, davant la qual només hi ha una resposta possible: la denúncia. Cal assenyalar que una altra agricultura només serà possible al marge dels interessos d’aquestes multinacionals.
Article escrit per:
Esther Vivas, periodista i investigadora en polítiques agrícoles i alimentàries.
@esthervivas | facebook.com/esthervivas | www.esthervivas.com
