Em va sorprendre l’afirmació d’en Guillermo, de la Universitat Politècnica de València, avançant-me resultats d’una recerca: “Les persones que per conviccions polítiques, ètiques i ecologistes compren els aliments en cooperatives de consum gasten menys diners en el capítol alimentari que altres famílies“. El seu substanciós comentari requeria madurar-ho a foc lent, perquè encara que no és en el menjar en el que avui la majoria de famílies gasten més diners (el cistell d’aliments suposa un 20% de les despeses totals de mitjana), sí que és en el que es posa més atenció a l’hora de treure el moneder de la butxaca.
La primera de les raons d’aquesta afirmació rau en el lloc on decideixes comprar, i allunyar-se de les grans superfícies sembla que afavoreix l’estalvi. La seva publicitat ens atreu amb preus molt baixos en alguns productes, com els anomenats productes tractor, aquells que fan que ens decidim per un establiment o un altre per anar a comprar. Però els avantatjosos preus de la llet o l’oli (baixos perquè a qui ho produeix se li paga per sota dels seus costos) no sempre es repeteixen en altres aliments. Un cop ja som dintre de l’establiment, els supermercats juguen amb el seu poder d’atracció i amb la nostra voracitat compulsiva, i acabem adquirint coses innecessàries il·luminades a les seves prestatgeries. De la mateixa manera que caiem de quatre potes davant d’ofertes de béns superflus, sucumbim a d’altres que ens fan comprar més del compte: ofertes 3×2, un 25% extra o format maxi. Com expliquen els recents informes de malbaratament alimentari, una part important d’aquestes ofertes acaben a les escombraries. Aboquem menjar i estalvi.
Per contra, les parades del mercat municipal o les petites botigues de barri poden oferir-nos a preus similars tanta varietat com la publicitada per les grans superfícies o fins i tot més. No ens constarà trobar el que necessitem, però sobretot, com expliquen els responsables dels mercats municipals de Barcelona, “és aquí on es fa possible comprar just el que es necessita. Des de dos o tres ous fins als grams precisos de cigrons cuits”.
“Malgrat el que se sol dir, els criteris ecològics són bons aliats de la nostra butxaca”
La segona raó té a veure amb el que es compra, i els criteris ecològics ben entesos −malgrat que se sol afirmar el contrari− són bons aliats per reduir l’import total del tiquet de la compra. Les cooperatives de consum, els cistells setmanals o els mercats de pagès ens retornen a l‘alimentació de temporada de cadascun dels nostres territoris. Quan arriba el moment dels pebrots o de les cols, menjarem pebrots o cols, que, sense quilòmetres ni intermediaris excessius, en aquell moment presenten preus molt raonables. I si a vegades trobem que els productes d’aquests cistells responsables resulten més cars que productes similars de l’agroindústria convencional, cal pensar que els primers, lliures de pesticides, són millors per al nostre organisme, que ho agraeix. Més sans i forts, es reduirà la despesa sanitària. L’administració −és a dir, les butxaques de tots i totes− prou que coneix els costos que es deriven de malalties relacionades amb una mala alimentació.
Per acabar, la tercera de les raons de l’estalvi és una de les recomanacions més habituals i importants de l’alimentació ecològica: reduir l’excessiu consum de carn de les nostres dietes. Les repercussions que genera el fet d’oferir proteïna animal molt barata a una petita part de la població mundial són moltes i inacceptables. La ramaderia industrial utilitza la meitat de les collites del món per nodrir-se; és responsable de la desforestació de milions d’hectàrees de selves i boscos; exigeix un elevat consum d’aigua que condiciona les seves reserves futures; i, el més dramàtic, priva milions de persones de països del Sud de les seves formes de vida tradicionals i d’una nutrició suficient. Amb menys carn a la dieta (i quan es compri, que sigui ecològica, sana, d’animals ni engabiats ni malalts, i de petits productors i productores locals), aquestes famílies solidàries han trobat de retruc una altra forma de no disparar la despesa alimentària.
Ho hem dit moltes vegades: els valors que no tenen preu, com ara la justícia social o la cura del medi ambient, són arguments fonamentals per portar-nos a revisar la nostra alimentació particular. I encara que en alguns casos cal fer un esforç més gran per disposar de productes locals i ecològics a preus més assequibles, ara podem dir, també, que el preu que paguem per aquesta alimentació responsable no hauria de ser limitador. És curiós, però, amb menys despesa, més bons resultats per a les nostres llars i per a la salut del planeta. Que no té preu.
Article escrit per:
Gustavo Duch
Cofundador de Veterinaris sense fronteres.
Coordinador de la revista ’Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas’.
http://gustavoduch.wordpress.com/
