La Núria Coll és la dona que hi ha al darrere d’Etselquemenges, una empresa que ja té disset persones treballant-hi i que no para de créixer des que va néixer fa vuit anys.
A més de liderar aquest projecte d’èxit, la Núria tira endavant un projecte personal i familiar molt exigent: és mare de la Vinyet, que té cinc anys, i de la Ginesta i l’Erol, que en tenen dos.
En un entorn de vegades governat per dogmes i on s’espera que les dones es lliurin a la criança, la Núria ha hagut de prendre decisions difícils i, a risc de ser criticada, ha pogut continuar liderant activament Etselquemenges i alhora sentir-se en pau amb el paper de mare.
Trobar l’equilibri ha requerit molta valentia i treball personal. La idea que, quan respectem el que desitgem, oferim una versió nostra molt millor es confirma avui en la seva vida. Cada projecte ocupa un lloc que és respectuós amb ella, com a dona empresària i mare.
Foto: Beth Magre
Quan vas crear Etselquemenges treballaves a TV3 i també feies col·laboracions per a Catalunya Ràdio i RAC1. Com neix la idea de crear un blog d’alimentació saludable?
Va ser per casualitat. Amb l’Adam Martín, periodista especialitzat en alimentació saludable, vam decidir d’obrir un blog per parlar de temes d’alimentació i salut que nosaltres consideràvem interessants i, des del principi, ja vam buscar una persona que dissenyés, una altra que programés i periodistes amb sensibilitat pel tema per poder fer una mena de diari digital temàtic. Volíem crear un mitjà de comunicació, perquè teníem una trajectòria que venia de mitjans generalistes, on el treball en equip és clau per generar molts articles i reportatges.
Ets una dona de ràdio i de tele. Per què vas decidir deixar-ho tot i apostar pel teu projecte personal?
La ràdio ha estat la meva vida i encara em sembla increïble que dirigeixi Etselquemenges i ja no recordi que vinc dels mitjans. Hi té a veure segur l’èxit d’Etselquemenges, motivat pel canvi de paradigma de la societat pel que fa al consum d’alimentació saludable. Cada cop ens llegia més gent, teníem més subscripcions i persones que es volien fer sòcies i això t’anima a pensar en xerrades, tallers de cuina, conferències en vídeo i a fer-ho cada cop més professional. Va ser tot molt orgànic –mai més ben dit– i, quan em vaig quedar embarassada de la primera filla, vaig decidir no tornar a la tele després del part i treballar només a l’Ets. I han passat sis anys des de llavors que han estat una autèntica bogeria pel creixement i el volum de feina que hem sabut generar.
T’imaginaves que avui seria una empresa amb disset persones treballant-hi?
No, de cap manera. L’empresa va evolucionant en funció de les necessitats i hem anat creixent a poc a poc i quan teníem clar que el creixement ens ajudaria a millorar. Cada any em sorprenc de la quantitat de gent que forma part del projecte, sigui treballant-hi o col·laborant-hi.
Núria Coll, igual que algunes dones de l’equip, en farà quaranta aquest 2020.
La majoria de la plantilla de l’Ets són dones. Creus que les baixes maternals o les absències en cas de malaltia dels fills pot generar inestabilitat a l’empresa?
I ara. No m’ho havia ni plantejat. Soc mare de tres i algunes de les persones de la redacció més veteranes han estat mares més d’un cop i no ha passat res; tenen responsabilitats i poden conciliar. I si alguna criatura se’ls posa malalta, no venen o treballen des de casa. Treballem amb previsió i, si una persona falta algun dia, tot surt igualment. I a mi m’encanta pensar que som una empresa en què, si tens una reunió de l’escola a la una del migdia, no suposa cap problema.
Sento un orgull molt gran perquè som el millor equip del món
Què sents cada matí quan obres la porta de la redacció?
Soc molt feliç cada dia quan aixequem la persiana. No m’hauria imaginat mai arribar on hem arribat i, quan veig la cara de totes les persones que formen part de l’equip, sento un orgull molt gran perquè som el millor equip del món. Hi ha molt de talent a Etselquemenges.
A partir d’Etselquemenges i de la versió homònima en castellà Soycomocomo has anat creant projectes paral·lels: EtsNen, La Consulta Nutricional d’Etselquemenges, el Cómo Como Festival, cursos digitals, l’Agenda, la revista en paper d’Etselquemenges i Soycomocomo. Com se t’acudeixen tantes idees?
No ho sé. No tinc cap truc. Potser la clau és que m’apassiona el que faig i que penso molt. Ha, ha, ha! Soc molt mental. L’alimentació saludable també hi té a veure. Tinc molta energia tot i que ja n’estic a punt de fer quaranta i n’estic segura que portar una vida ordenada pel que fa a horaris i hàbits m’ajuda molt. Ah! I tinc idees perquè soc molt curiosa. Això és típic de periodistes i, per tant, tinc molts interessos, m’agrada conèixer mons nous constantment. M’interessa molt la nutrició i la salut, la comunicació en diversos formats, el disseny, el màrqueting, l’emprenedoria, l’economia… Això té un risc i és el de perdre el focus i no concentrar prou bé els esforços en pocs projectes perquè surtin bé. Però a poc a poc anem trobant la fórmula.
No tens por al fracàs?
Al fracàs no, però dirigir una empresa és complicat i hi ha dies difícils. El món digital és molt canviant i això genera un cert neguit permanent perquè caduca molt de pressa i el futur és incert i difícil de predir. Això trenca la monotonia, cosa que està bé perquè et fa fort i supervivent, t’espavila i et fa pensar solucions increïbles per a tot, però també és esgotador i a vegades fa patir. T’hi has d’acostumar i saber-ho portar perquè, si no, no es gaudeix.
Com es fa per liderar un projecte d’èxit amb dues filles i un fill?
No soc cap superdona. Es fa perquè al darrere tinc una xarxa que ho fa possible. D’entrada, a casa, el meu marit i jo treballem la mateixa quantitat d’hores i tenim dividida a parts iguals la responsabilitat dels fills. Això ja és un gran què, perquè un dia els recullo jo a l’escola i un altre dia ell, i així successivament. Però, a més, tinc una mare que viu al costat de casa meva i que ens ajuda molt tant a l’empresa com amb els fills. I ara que són tan petits, també tinc una persona que ens ajuda a fer el sopar i les rentadores. Sense tot això, jo no podria treballar dues o tres tardes, viatjar algun dia o fer llargs rodatges, com a vegades he de fer. Així i tot tinc un nivell força alt d’estrès, laboral i familiar, no us enganyaré i em llevo a dos quarts de sis o a les sis i aprofito per treballar mentre els nens dormen. I això ho compenso sopant molt aviat i anant al llit a dos quarts d’onze.
La Núria amb la Vinyet, la Ginesta i l’Erol
Volies ser mare de tres?
No. Sempre deia que en tindria un o dos. Els he tingut perquè la bessonada va venir de segones. Ara, però, no ho canviaria per res del món. Tres és un número màgic per compensar gelosies i protagonismes, sobretot perquè entre tots tres hi ha baralles i complicitat a parts iguals i fan molta pinya i no hi ha distinció de grans i petits.
En un món on l’alimentació saludable va molt unida a una criança respectuosa i amb vincle, has sentit pressions externes o internes per fer les coses d’una manera determinada per què és el que toca?
Sí! Jo soc qui més m’he jutjat i, com totes les mares, segueixo tenint remordiments moltes vegades per no ser el que se suposa que hauria de ser. Però en general em sento en pau amb la vida que tinc, i crec que he trobat un equilibri bo, gràcies, en part, a ser la responsable de l’empresa i, per tant, poder fer i desfer sense la rigidesa d’un horari. Per exemple, jo treballo molt, però quan estic amb els nens, hi estic. Per exemple, quan estan amb mi no engego la tele i la gran només fa una activitat extraescolar. Això vol dir que les tardes que el seu pare i jo estem amb ells, estem per ells des de quarts de cinc i amb atenció plena. I com que no m’agraden gaire els esdeveniments socials i limito molt els dinars i sopars de feina, tinc prou temps per dirigir l’empresa amb molta autoexigència i alhora està temps amb la família.
Creus que ho vas fer diferent amb la gran que amb els bessons?
Sí! Amb la gran vaig fet pit durant catorze mesos i amb els bessons vaig fer mixta des de l’hospital i els vaig deslletar al cap de tres mesos i mig, coincidint amb la Fira Biocultura. Vaig tornar a casa i ja no vaig recuperar bé la producció de llet i, amb dos, n’estava una mica cansada tot i que m’hauria agradat arribar fins als sis mesos. Ho he fet diferent en tot. I el meu marit també. Passar d’un a tres és molt gros i ja t’ho tires tot a l’esquena. I la veritat és que es gaudeix molt més perquè, quan ploren, saps que potser no els passa res i, quan estan pesats, a vegades rius i tot.
Foto: Beth Magre
Com organitzeu els àpats a casa perquè siguin saludables i no morir en l’intent?
És tota una logística. Sabem que cada dimarts ens arriba la cistella de fruita i verdura ecològica i, a partir d’allà, es desencadenen tots els sopars. Improviso bastant la resta de la compra i cada dia al matí penso una recepta a partir d’uns bàsics i de quina proteïna els han donat a l’escola. Per tant, els dimarts, que a l’escola hi ha carn, sovint sopen ou o llegums. I sempre anem agafant verdures sobrants de la nevera per evitar que se’ns facin malbé. Avui, per exemple, sé que hi ha col i farem tires de col saltades amb carn picada i una mica d’arròs integral. Els faig plats combinats servits en un bol on no hi falta mai greix, com ara alvocat o oli.
Et penedeixes de res?
No. Tinc la sort de ser sempre feliç amb el que visc i intento tenir totes les parcel·les importants per a mi cobertes, per no penedir-me de res. Ara, però, no visc bé tenir tan poc temps per tenir més vida social i, per estar més amb el meu marit. Però tinc l’esperança que, quan siguin més grans, això arribarà. Amb la maternitat, el “jo” queda en un segon o tercer pla, però no pot ser per sempre, o almenys no en el meu cas, perquè m’agrada cuidar-me i no només fer de mare. Dedicar-me tant a l’empresa és una manera de dedicar-me a mi perquè jo estic escollint treballar amb aquesta intensitat. I així i tot també vull més temps per caminar sola durant llargues estones, fer esport o anar a dinar amb amics sense haver de recollir macarrons de sota les taules i estar aixecada, renyant, col·locant pitets i digerint malament. Ara, quan anem tots plegats a dinar en algun restaurant, quan pago, no recordo ni què he menjat.
