Naturòpata i expert en medicina oriental, Daniel Albors està vinculat amb el centre d’ensenyança Roger de Llúria des de fa set anys. Forma tècnics sanitaris en Naturopatia i és especialista en el camp de l’acupuntura. 

Natural d’Alcoi, va conèixer el món de les teràpies naturals per necessitat, i aviat va deixar de ser pacient per passar a ser divulgador i propagador dels coneixements de la medicina tradicional xinesa. Daniel Albors no renega de la medicina occidental: “Si ha una urgència, no n’hi ha prou amb les teràpies naturals, però passat el moment de crisi, les pautes, accions i remeis que proposa la medicina natural seran els que previndran malalties futures. Caldria una acció conjunta de les dues metodologies”.

En quin moment entres a formar part de les teràpies naturals?

Va ser una necessitat física. Formava part de la plantilla d’Ardystil. Treballava a Alcoi en un laboratori químic, fent colors per a la indústria tèxtil –que són altament tòxics–, i els treballadors vam resultar ser afectats pel que més tard es va anomenar la síndrome Ardystil. Sis treballadors van morir per insuficiència respiratòria i una setantena de persones vam començar a tenir crisis respiratòries greus, trastorns cutanis i al·lèrgies serioses. En aquella època, jo estudiava Química industrial i poc després vaig deixar els estudis. Vaig tenir una crisi física i personal, existencialista, que em va fer preguntar-me: “Què hi he vingut a fer, al món?”. I vaig acabar recorrent a la medicina natural. Primer com a pacient, i més tard com a divulgador i professor de Naturopatia.

Cap a on et va portar aquesta necessitat de canvi? 

Vaig aprendre a tenir cura de mi, a donar una importància a l’alimentació, a estar més interessat per la meva salut. Vaig entrar en contacte amb el món del ioga; també vaig començar a interessar-me per una alimentació més sana. Tenia la necessitat de conèixer altres remeis que no fossin els químics, i d’alguna manera sabia que aquells remeis serien clau per a la meva supervivència. Hi ha persona que potser tindrà unes característiques genètiques o una complexió més forta i podrà resistir millor certes toxicitats; però n’hi haurà d’altres que, si arriben a vells, serà més per una qüestió de força vital i d’intel·ligència: perquè han sabut conèixer-se, adaptar-se a les circumstàncies. I de vegades viu més aquest segon perfil que l’altre! És com qui té un cotxe dolent i li dura molts anys, perquè el tracta bé…Quan recuperes la salut o sobrevius a certes situacions, sol passar, també, que et converteixes en una mena d’apòstol.

Hipòcrates deia: “Que el menjar sigui el teu aliment, i l’aliment la teva medicina”. Quin vincle estableixes entre salut i alimentació?

La cultura grecollatina és plena de referències a una alimentació sana. Són recomanacions que són perfectament vigents avui. Hipòcrates classificava els aliments a la seva manera: calents, freds, hidratants, secants… I aquest sistema ja té una base de raonament: és l’inici de la ciència de la dietètica. De fet, hi ha molts vincles entre salut i alimentació! Els postulats de la Grècia antiga i de la Xina ja unien la cultura de l’alimentació amb l’art de curar. Els seus precursors principals eren Asclepi (que els romans anomenaven Esculapi) i Hipòcrates. Citaven dues arts: l’art de curar, de la qual s’ha derivat la ciència de la medicina, i l’art de viure, propulsat per Pitàgores, que, encara que és més conegut per les seves aportacions matemàtiques, va ser un gran defensor dels costums i normes per viure bé i alimentar-se correctament.

L’art de viure i l’art de curar estan emparentades, doncs.

Sí, i els grecs, que ho relacionaven tot, deien que el déu de la medicina, Asclepi, tenia dues filles: Higiea –la deessa de la salut– i Panacea. El concepte d’alimentació i tractaments naturals entraria més dins del camp d’Higiea; mentre que la medicina moderna, els fàrmacs, els medicaments, formarien part del camp de Panacea. Higiea, si vols, canvia de moda menys sovint, perquè en realitat el que era una alimentació sana en l’època d’Hipòcrates, continua sent-ho ara. No obstant això, dins del camp d’Higiea no només s’hi engloba l’alimentació, sinó també l’exercici, la respiració i fins i tot la manera de pensar. Diguem-ne que hi ha una manera de pensar antihigiènica. Podries trobar-te amb una persona que potser té una alimentació molt pulcra, però una manera de pensar o de sentir que l’intoxica. El concepte Higiea engloba cos i psique. És saber identificar l’aliment que no m’està fent bé, o el pensament que m’està fent mal. I saber escoltar el cos…

Sopa de farigola i ceba, a l’hivern

Daniel Albors ens explica que un plat que li agrada cuinar durant els mesos més freds és un brou fet amb farigola i ceba. “És un aliment que escalfa el cos i li aporta bons nutrients, a més de ser un remei per als constipats. M’agrada prendre’n per sopar”. També és un incondicional del suc de llimona amb aigua als matins i recomana l’arròs com a aliment per tot l’any. “A les terres valencianes hi ha veïns que en mengen cada dia. Va bé tant si et fa mal la panxa, com si vols cuinar un plat més contundent”.

“El principi bàsic de la medicina tradicional és potenciar la salut més que no pas evitar la malaltia. Es busca assolir un equilibri: inhibir el que està massa excitat, o bé excitar el que es troba massa inhibit”

Això no sempre ho fem...

Hauríem d’escoltar-lo més. Ens parla la part del cos que la medicina xinesa anomena po, l’ànima instintiva o instint de supervivència. A diferència del shen, que és l’enteniment, la consciència, i que s’assembla molt a la paraula catalana seny. En xinès, perdre el shen vol dir ‘embogir’. Els animals salvatges no estudien dietètica, però dins del seu hàbitat natural ja trien els aliments que necessiten; mentre que els éssers humans que vivim en zones urbanes –tret d’algunes excepcions– ens hem desorientat, hem perdut l’instint i estem en inferioritat de condicions respecte dels altres animals. L’humà ha de suplir aquesta manca per mitjà de la intel·ligència, comprenent, estudiant. L’ideal és tenir en compte les dues idees: l’instint i la intel·ligència. Els educadors de l’alimentació hem de fer comprendre a les persones allò que l’instint no els diu. I nosaltres mateixos hem d’estudiar molt, per comprendre i veure quins són els aliments adients en cada cas.

Quin llibre recomanaria als nostres lectors per introduir-se en l’estudi de l’alimentació adequada?

L’Olga Cuevas ha escrit un llibre molt interessant que compleix aquest propòsit: El equilibrio de la alimentación. Serveix per introduir conceptes bàsics sobre alimentació i és molt entenedor i assequible: no cal tenir coneixements sobre química previs per poder-lo entendre. Explica els problemes més freqüents que poden estar relacionats amb l’alimentació que fem i també inclou algunes receptes amb aliments interessants, que no solen ser usuals en la nostra cultura, com per exemple les algues.

Parlem de les algues...

Les algues han començat a popularitzar-se a partir de la cuina japonesa, però a la península Ibèrica hi ha moltes algues comestibles i de qualitat! Més a l’Atlàntic, a la zona de Galícia, que no pas al Mediterrani. Però la nostra cultura no tenia el costum de cuinar-les. La cuina oriental les té molt ben catalogades. Aquí tenim els espaguetis de mar, que tenen propietats similars a les algues kombu. Una cosa similar passa amb els bolets nipons: el xiitake, el maitake, el reishi. En terres catalanes podem trobar els equivalents catalans, només que no estan catalogats medicinalment, sinó dietèticament: són el bolet de roure, la gírgola de castanyer o la pipa.

 

En el món occidental hi havia tot de saviesa de plantes medicinals que s’ha perdut. Com es pot recuperar?

S’ha perdut tot de coneixement i és una llàstima! En aquest sentit, al Japó i a la Xina, han sabut preservar tota aquesta saviesa de plantes i remeis naturals. Al Japó, quan van veure que la modernitat, la tecnologia, els estava fent perdre la seva essència, van intentar preservar el coneixement més tradicional i s’han escrit molts llibres. I la Xina ho estava mantenint bé fins ara, però actualment hi està havent un esclat salvatge en què interessa produir i guanyar diners, i probablement algunes tradicions se’n ressentiran. Es pot recuperar, llegint i estudiant molt.

En què ens ajuda la medicina oriental?

La medicina oriental s’adreça més a potenciar la salut que no pas a fer desaparèixer la malaltia. És un mètode que hauria de ser a l’avantguarda del que és medicina preventiva. I això inclou la dieta, l’exercici, la manera de prendre’s les coses. Això és el que endarrereix el procés d’haver de necessitar tractaments farmacològics més agressius. Tu no pots canviar la genètica, però sí que pots endarrerir que t’aparegui una diabetis o una artritis; i si en lloc de sortir-te als quaranta t’apareix als setanta, millor. Pots fer que la teva estructura corporal es mantingui tan digna com sigui possible durant més temps: això és a les teves mans, per mitjà d’hàbits i l’estil de vida! Ara bé, és evident que en un moment d’urgència, primer de tot cal sortir-se’n. En una crisi hipertensora o davant d’un infart, cal prendre la medicació i els fàrmacs adients. Això sí, un cop hem superat això, cal anar a la dietista i replantejar els hàbits que tenim.

Interessant...

L’escriptor Aldous Huxley deia que la medicina és 50% magnífica i 50% inexistent: perquè té remeis magnífics i súper contundents químicament que fan que alguns problemes desapareguin momentàniament, però que alhora és impossible que mantinguin sana la persona; mentre que la medicina natural és capaç de mantenir-nos sans i amb salut durant temps, però quan ens estem enfonsant, o en situacions de crisi, no ens permet remuntar. Per tant, cal combinar les dues branques.

Cada vegada hi ha més centres d’atenció primària que inclouen tractaments vinculats a la medicina natural, com la reflexoteràpia podal. Caminem cap a un treball més coordinat de les dues metodologies? 

Encara queda molt camí per fer! Resulta molt beneficiós combinar les dues disciplines. Cadascuna aporta coses diferents. Una visió no hauria d’excloure l’altra, sinó complementar-la. Insisteixo, si ens trobem en una fase crítica, amb símptomes molt aguts, necessitem un remei ràpid i efectiu, que és el que aporta la medicina occidental. Però si hem superat un infart, un càncer o alguna malaltia greu, si no marquem unes pautes per mitjà de la medicina natural i canviant hàbits, tornarem a fer un segon infart o recaurem en alguna altra patologia. A la Xina, per exemple, hi ha un treball més coordinat entre medicina natural i medicina moderna. El metge xinès tradicional té estudis d’anatomia i fisiologia igual que el metge occidental. I té coneixements per tractar les patologies. Els pacients trien si prefereixen anar al metge naturista o al metge occidental; tot això dins d’un sistema públic.

Als hospitals públics i centres de salut es pot triar un metge tradicional o un d’occidental?

Sí, i fins i tot pot passar que el metge occidental derivi el pacient al naturista i a la inversa. Si un pacient té un herpes i decideix anar al dermatòleg, però té molt dolor, per exemple, el mateix metge pot decidir derivar-lo a l’acupuntor, abans de donar-li fàrmacs. Pràcticament tots els pacients que han tingut un accident vascular cerebral, tan bon punt superen la fase crítica, fan rehabilitació, fisioteràpia i també acupuntura. Amb els reumatismes passa el mateix.

I el metge naturista deriva algun pacient als metges occidentals?

Sí, i tant! Potser hi ha persones que tenen més confiança en la medicina natural, perquè han tingut alguna mala experiència amb la moderna, i van al metge naturista, però aquest considera que aquella patologia l’ha de tractar un metge occidental, amb fàrmacs, perquè la situació és urgent i greu, per exemple, si es tracta d’una pneumònia o una tuberculosi. Llavors deriva el pacient cap al metge occidental, perquè li faci una radiografia. Les dues metodologies conviuen i ajuden el pacient.Seria ideal que la medicina moderna i l’oriental treballessin d’una manera més estreta; si es pot prevenir l’abús de fàrmacs i potenciar un estil de vida més saludable, per què no ho fem?

Quins són els principis sobre els quals es regeix la medicina natural?

La medicina oriental i la tradicional europea hipocràtica consideren que curar és treure el que sobra i afegir allò que falta. D’aquesta manera, cada vegada que estàs prenent el que necessites, t’estàs curant; i cada cop que menges el que no necessites t’estàs debilitant la salut. I en medicina xinesa, cal saber diferenciar entre el buit i la plenitud. Si estàs en fase de buit, vol dir que estàs feble: que cal afegir allò que et falta. I la plenitud és un terme que indica que sobra alguna cosa; i llavors cal saber allà on sobra. Tots els sistemes de diagnosi que té el metge oriental –el pols, la llengua, l’interrogatori, l’observació–, en realitat, van en la línia de saber si sobra alguna cosa al cos i, després, veure quina és la millor tècnica per eliminar-ho; i si li falta alguna cosa, cal esbrinar què cal aportar-li per enfortir-lo. I evidentment el que sobra no és mai l’energia vital; el que sobra sempre serà algun element perjudicial: toxines o energia perversa.

Què incloem dins del terme energia perversa?

L’energia perversa és tot allò que ens fa mal: toxines, microbis, canvis de temperatura que afecten l’organisme i el desestabilitzen, etc. Les energies perverses endògenes són trastorns metabòlics: si no has paït bé un aliment, això t’intoxica. I també hi ha energies perverses externes.

Els pensaments negatius, també els inclouríem dins de l’energia perversa?

No. Això és el que la medicina oriental anomena les set passions, que són les causes psicoafectives. Serien causes més emocionals, com la tristor, la ràbia, la por, que, tant si s’expressen com si es reprimeixen, són malèvoles.

Però bé que s’han de gestionar d’alguna manera, aquestes emocions...

Sí, és evident. Si les reprimeixes, es provoca un estancament i una ira interior que pot acabar generant una úlcera estomacal o altres problemes. En realitat, quan es desencadena una bomba agressiva, si la reprimeixes, l’esclat t’afectarà a tu. Si l’expresses, en canvi, potser no serà dolenta per a tu, però ho serà per als qui et rodegin. I, fins i tot, pot ser nociva per a un mateix, perquè si tenim molta ira, i ens puja la sang al cap, augmenta la tensió arterial i, en cas que siguem hipertensos, aquesta ràbia ens pot costar un accident vascular cerebral. Per tant, no sempre és sa expressar els sentiments que ens irriten. El que caldria és trobar la manera d’apagar aquest foc i fer que la ràbia desaparegui.

De quina manera?

Amb exercicis de respiració. Practicar el descens, fer baixar aquesta pujada física de sang, de tensió, de fúria. La medicina oriental en diu fer baixar el yang. Normalment quan algú s’enfureix, els efectes se solen notar a la part alta del cos; mentre que si és un problema de pors, afecta la part baixa de l’organisme: desordres estomacals, ganes d’anar al lavabo. La tristesa, la depressió, formarien part del yin: l’estancament, el bloqueig. Amb tot, es poden alternar les dues fases: algú amb molta tristesa pot intercalar períodes d’irritabilitat i agressivitat. Normalment aquesta pujada de sang al cap provoca cefalees, fa augmentar la tensió. L’equilibri yin-yang és aconseguir que el que tenim sobreexcitat es calmi, i el que es troba inhibit s’activi. I això caldria aplicar-ho en la manera d’alimentar-se, en els estats anímics, en el treball-descans, en l’educació dels fills, en totes les facetes de la vida.

Quins consells ens donaries per buscar l’equilibri?

Un és l’alimentació, però també podem trobar un estat de pau en la psicologia, en el psiquisme. Això ho podem cercar practicant tècniques que afavoreixin aquest benestar, com el tai-txi, el txi-kung, el ioga… L’equilibri no és només mental, sinó en termes generals: físic i psíquic. El tai-txi té per objectiu aconseguir l’elasticitat d’un nen, la força d’un llenyataire i la saviesa de l’ancià. L’equilibri és molt difícil d’assolir.

 

Avui en dia, hi ha moltes crisis d’ansietat a les consultes dels metges. Com es pot tractar això a través de la naturopatia?

 Nosaltres bàsicament abordem el problema des de dues bandes: dins de la medicina natural, la dietètica té un paper molt important –pràcticament tots els nostres pacients tenen una dieta personalitzada, intentem fer una dietètica tan personalitzada com sigui possible–; i l’altra és la fisioteràpia i l’acupuntura. En alguns casos també fem suport psicoterapèutic, però en la majoria els pacients vénen per fer teràpies físiques: teràpia manual o acupuntura. Oi que diries que la majoria de gent que visita una consulta d’acupuntura ho fa per temes de dolor? Doncs hi ha un percentatge molt elevat de gent que també hi va per ansietat i insomni.

 


Laura Basagaña
Laura Basagaña

Periodista