Joan Bartra és al·lergòleg de l’Hospital Clínic de Barcelona. Fa unes setmanes va venir a TV3 per parlar de les al·lèrgies amb l’entrada de la primavera, i em va començar a explicar les investigacions sobre al·lèrgies alimentàries que està liderant al Clínic.
Vam dir de trobar-nos un altre dia a l’hospital, on la part clínica i els laboratoris estan separats per un passadís; tot un privilegi per analitzar les malalties dels pacients i avançar en la investigació.
Doctor, avui ens centrarem a parlar essencialment d’al·lèrgies alimentàries. Podríem començar diferenciant una al·lèrgia d’una intolerància.
L’al·lèrgia és una reacció immunològica de l’individu. Pot debutar en el lactant o aparèixer d’adult, però és sempre una recció immunitària. La diferència també és que una reacció al·lèrgica pot anar des d’una picor fins a un xoc anafilàctic i comprometre’ns la vida. En canvi, una intolerància pot ser molt molesta i generar un malestar al llarg de tota la vida, però no ser una reacció fatal.
L’al·lèrgia es relaciona amb l’abús d’un aliment, com passa en el cas de les intoleràncies al gluten o a la llet?
No. L’al·lèrgia no depèn de l’abús; si ets al·lèrgic a la gamba, potser en consumeixes un sol dia i ja tens una reacció. És evident que, com més menges un aliment, més possibilitats tens. Per exemple, el cacauet és l’aliment que causa més al·lèrgies al Regne Unit perquè en consumeixen molt, però no aquí. També és important entendre que no és només l’aliment el que causa l’al·lèrgia, sinó la manera com s’ha processat. El cacauet es menja molt als Estats Units i a la Xina, però hi ha molts més casos d’al·lèrgia als EUA perquè se’l mengen en forma de crema. La crema, tal com està processada, fa que la proteïna sigui diferent i causi més reaccions al·lèrgiques. De fet, la temperatura a la qual s’exposa un aliment pot destruir algunes proteïnes i fer que aquell mateix aliment deixi de causar una al·lèrgia, o bé a la inversa.
I la persona, hi té a veure?
També, perquè a l’aliment i a la manera com està processat hi hem d’afegir factors hormonals, metabòlics i de permeabilitat intestinal.
Ara sabem que hi ha dues o tres situacions especials que alteren la reacció de l’al·lèrgia en un individu: primer, l’exercici; segon, prendre un antiinflamatori o calmant, i, tercer, beure alcohol. Tots tres són factors que desestabilitzen el metabolisme o la permeabilitat del budell i fan que, si aquella persona menja una gamba, per exemple, i immediatament fa exercici o pren una aspirina, pugui tenir una reacció molt greu. Hi ha persones que ens vénen i ens diuen: “Tinc al·lèrgia als casaments”.
[Riem.] Per què?!
Perquè mengen marisc en un casament i després ballen i beuen alcohol. Si el marisc se’l mengen al sofà de casa, l’al·lèrgia pot no manifestar-se, però hem vist que, si hi associem exercici o medicació, el budell absorbeix més de pressa l’aliment i arriba més de pressa a la sang i això pot provocar un xoc anafilàctic i, en alguns casos esporàdics, la mort.
Però no és gaire habitual, oi?
En el nostre medi normalment l’aliment t’avisa i tens picor a la llengua, reaccions a la pell, mal de panxa, diarrees, etc., però el dia que abans et prens un antiinflamatori o bé fas exercici després de menjar l’aliment en qüestió, desenvolupes una reacció al·lèrgica molt més greu. Amb els japonesos i el blat, en canvi, és diferent. Ells tenen un patró d’al·lèrgia alimentària molt curiós de “doble o res”. Fan una al·lèrgia brutal, amb el blat: o bé no els passa res o, de cop, si prenen una aspirina o bé fan exercici després de menjar aliments que estiguin elaborats amb blat, la seva vida corre perill. En el nostre medi és més difícil que no hi hagi cap reacció prèvia.
Quines són les al·lèrgies més comunes?
En els lactants i nens fins a dos anys, la proteïna de llet de vaca i la proteïna de l’ou; i en els adults, el préssec, la fruita seca (avellana, nou) i l’enciam. I després, el peix i marisc.
“Hi ha factors genètics, ambientals, d’hàbits, i en cada individu pesa més un motiu o un altre. Una persona amb antecedents familiars té un 80% de probabilitats de tenir aquella al·lèrgia.”
I la llet no?
En adults no. A més, és de les poques al·lèrgies que és reversible. I també cal en compte que els adults experimentem reaccions perquè tenim el budell inflamat per altres causes i que, en aquell moment, el cos no és capaç de produir l’enzim que s’encarrega de digerir la lactosa i hi fem una intolerància, per posar un exemple. Ara bé, també hem de dir que l’al·lèrgia que debuta a l’edat adulta, és de per vida.
Per què hi ha gent que té més d’una al·lèrgia alimentària o, fins i tot, en té d’alimentàries i de respiratòries?
No és una casualitat. La proteïna d’aquests aliments és semblant i cada cop estem veient més aquesta connexió, aquest diàleg. Tenim molts pacients amb al·lèrgia al pol·len de plataner que també en tenen a la cirera, al préssec i a la fruita seca. El 10% de les persones que tenen al·lèrgia als àcars de la pols també tenen associada una al·lèrgia a la gamba i a altres crustacis.
La proteïna és la clau de l’al·lèrgia…
I està evolucionant tant la investigació en l’estudi de la proteïna que ja veiem que la proteïna pot ser, per què ho entenguem, X o Y, d’acord?
Sí.
En el cas d’un préssec, veiem gent que és al·lèrgica a la proteïna X del préssec i que té una reacció lleu, i gent que n’és a la proteïna Y del préssec i que té una reacció molt més greu.
La clau és, doncs, saber quina proteïna és la que ens fa mal per saber si podem ser més o menys flexible a l’hora d’ingerir aquell aliment, oi?
Exacte. Podem saber el risc real que té aquell pacient. I en els darrers anys, s’ha avançat molt en això que és el diagnòstic molecular, i que és molt important.
Quin percentatge de la població té al·lèrgies alimentàries?
El 5% de la població general, i és més habitual en el nen que en l’adult, però cada cop veiem més al·lèrgies en l’adult.
Quin tractament hi ha? No menjar aquell aliment?
En primer lloc, evitar l’aliment. En segon lloc, donar una farmaciola d’emergència als pacients que prèviament han fet un xoc anafilàctic. Han d’anar amb una injecció –d’adrenalina– autoadministrable. Hi ha pacients que, a vegades, consumeixen aquell aliment conscientment, perquè el que no saben és que un dia tindran picor a la boca i prou, però la pròxima vegada pot ser més greu. I també hi ha els aliments emmascarats: una salsa o picada que porta avellana i no ho saps. I, finalment, el tercer esglaó, és la vacuna. Ara comencen a desenvolupar-se vacunes per a l’al·lèrgia alimentària, però es troben en una fase experimental.
Hi ha res que expliqui per què la persona neix amb el sistema immunitari “tocat”, incapaç de digerir certes proteïnes?
Hi ha factors genètics, ambientals, d’hàbits, i en cada individu pesa més un motiu o un altre. Una persona amb antecedents familiars té un 80% de probabilitats de tenir aquella al·lèrgia.
I quina és la millor prova per saber si som al·lèrgics?
Les proves cutànies, de punció epidèrmica. Es coneix com el Prick test. Fem una petita rascada a la pell, i posem en contacte l’al·lergogen amb unes cèl·lules. Si no sóc al·lèrgic, no tinc defenses contra l’al·lergogen i, per tant, no se’m posarà vermella. És una lectura de quinze minuts.
Fa unes setmanes va sortir un estudi que relacionava un augment de les al·lèrgies en nens nascuts per cesària.
En el canal normal del part, hi ha una sèrie d’organismes que ajuden a madurar el sistema immunitari de l’infant. Quan hi ha un part per cesària s’estalvien aquest pas, i així arribem a la hipòtesi higienista: si el sistema immunitari no ha de lluitar contra microorganismes, no s’entreté amb infeccions més o menys importants; el sistema s’encarrega de lluitar contra altres substàncies externes i és aquí on apareixen les al·lèrgies.
La qüestió és lluitar contra alguna cosa, vaja…
És així. Hi ha estudis que demostren que els nens que neixen en un ambient de granja estant exposats a múltiples microorganismes i estan més protegits a desenvolupar una al·lèrgia perquè el seu sistema immunitari s’està defensant de possibles infeccions.
Dèiem que un altre factor del trencaclosques és l’epigenètica. Les malalties al·lèrgiques han augmentat molt en les últimes dècades. Factors ambientals, entre els quals destaca la contaminació, estan canviant la genètica molt més de pressa del que hauria de ser i per això tenim malalties que fa unes dècades no existien.
La dieta industrialitzada, processada, manufacturada, els sucres… també hi tenen a veure?
Sí, sí. Els hàbits alimentaris també formen part d’aquests factors ambientals que diem.
