"Entre 1995 i el 2005, hi va haver 18.000 casos de càncer de mama per culpa d'un tractament"

Joan-Ramon Laporte és catedràtic de Farmacologia, cap de Servei de Farmacologia Clínica de l’hospital Vall d’Hebron i director de la Fundació Institut Català de Farmacologia.

Em cita a casa seva. Ha acabat una reunió i em diu que té una hora disponible. Viu en un pis bonic, espaiós, amb molt poca decoració. “Hi estic de lloguer”, em diu. Enmig del marc d’una porta, hi té en Rodolfo.

Atenció! En Rodolfo és un mòbil, fet de paper maixé, que en Joan-Ramon Laporte va adquirir a Mèxic. “M’agrada molt en Rodolfo; m’acompanya allà on vaig”. El mòbil ens serveix per riure una mica i per distendre’ns. Sabem que, quan ens asseguem, començarem a parlar d’un assumpte molt seriós. La primera pregunta que li faig dispara una conversa d’una hora seguida, sense descans, que em portarà fins al seu ordinador, on m’ensenya xifres concretes de tot el que m’explica. Comencem.

Quins són els medicaments que més es consumeixen a Catalunya?

N’hi ha tres: els antidepressius, els del colesterol i els antihipertensius (per a la hipertensió arterial).

Just aquests tres fàrmacs, si els pacients portessin un altre ritme de vida, no caldrien.

[Riu]. Sí! I ara vaig més enllà. Els medicaments per al colesterol només estan indicats per als pacients que abans han tingut un episodi d’infart de miocardi o d’ictus. Per als pacients amb risc cardiovascular però que no han tingut un infart o un ictus s’ha vist, està comprovat, que aquests medicaments no els proporcionen cap benefici. No obstant això, una proporció alta dels nostres pacients (gairebé la meitat) que prenen els medicaments de colesterol són els que no han tingut mai ni infants ni ictus.

Continuo amb els antidepressius. Els que s’administren només són útils per tractar depressions fortes (l’anomenada depressió major) i, en canvi, es donen per tractar depressions lleus, o ni tan sols això, de vegades es donen a pacients que només tenen tristesa. Aquests exemples que explico passen amb molts altres medicaments.

És a dir, que la gent es medica sense necessitar-ho, en algunes ocasions.

Sí. Jo he fet entrevistes a persones que m’han explicat que al matí, acabades de llevar, es prenen un paracetamol.

Per què? Perquè pensen que es trobaran malament? Per encarar un dia dur?

No, no, perquè tenen un dia, ni dolent ni bo. Senzillament perquè s’acaben de llevar. I se’n prenen un; de vegades dos i tot. I no tenen res. Això no vol dir que el paracetamol estigui malament. El que vull dir és que els medicaments poden anar molt bé, però ara mateix, a Catalunya i a Europa en general, el que està passant és que hi ha pacients que no estan rebent els medicaments que necessiten i que no tots els medicaments prescrits van bé per a les persones que els necessiten. Dit amb unes altres paraules, hi ha persones que en prenen sense necessitar-los; i n’hi ha que els necessiten i no els prenen. I ho hem comprovat perquè hem anat fent estudis sobre l’ús dels medicaments. Saps què és la llei dels beneficis inversos?

Me l'explica, si no li fa res?

Sí, la llei dels beneficis inversos és una teoria sanitària que pensa en les persones amb risc d’exclusió social quan fa una inversió en un tractament o en la prevenció d’una patologia, però, en canvi, a la pràctica mai no són aquestes persones les que se’n beneficien, sinó les classes més altes, que no ho necessitarien.

I és aquesta classe social mitjana-alta la que se sobremedica, doncs?

Exacte. Les classes més altes, amb més anys d’educació, són les que prenen més medicaments al nostre país i, en general, passa a tot Europa. Se sobremediquen. També et dic que la sobremedicació s’ha de mirar des d’una perspectiva global. Què vull dir? Doncs que la indústria farmacèutica treballa per al mercat que pot pagar els medicaments.

Com? Per als pobres no treballa?

No, perquè no ho podran pagar. La indústria farmacèutica no desenvolupa medicaments necessaris per tractar malalties de la població pobra, com ara el paludisme o la malària, que és una malaltia de climes humits i calents. En canvi, la població més afavorida és la víctima d’una intoxicació massiva.

Me'n pot dir xifres, de la sobremedicació?

Mira, xifres de Catalunya, d’aquest mateix 2013. A Barcelona, hi ha 30.000 persones que prenen més de deu fàrmacs diferents. Un miler més en pren més de quinze de diferents. I n’hi ha 500 que prenen més de vint fàrmacs diferents. Jo em pregunto: Aquestes persones que prenen més de vint fàrmacs al dia, què més fan al llarg del dia?, perquè no deuen tenir temps per a res més.

Com es pot canviar aquesta dinàmica de prendre tants medicaments i tan variats?

Amb estudis. Tenim proves de la utilitat de cada un dels medicaments, però estan fetes per separat. No en tenim cap que comprovi l’eficiència de tots els medicaments junts. Per això estem proposant una terapèutica nova que diu: sabem que hi ha deu medicaments que poden afavorir un pacient, però no els els donarem perquè, si no, no tindrà una bona qualitat de vida. És a dir, ara caminem cap a una medicina mínimament disruptiva, que no vol sobrecarregar el pacient de receptes, ni de visites repetides, ni de punxades de sang, ni de tests continus.

Canvio de tema. En el programa Salvados, del periodista Jordi Évole, vaig quedar commocionada amb el que va explicar sobre com un medicament havia incrementat el càncer de mama. M'ho pot explicar?

Sí. Expliquem-ho des del principi. Amb l’aparició de la menopausa, l’ovari deixa de fabricar estrògens, de manera que la concentració d’estrògens que circulen per la sang disminueix. Tot té com a conseqüència l’envelliment de l’ovari.

Doncs, bé, a algú se li va ocórrer que si es donaven suplements d’estrògens a les dones amb menopausa es podien tractar els símptomes: els fogots. A final dels anys setanta, es va fer un estudi clínic comparatiu amb dones tractades amb estrògens i d’altres amb placebo, i certament les primeres –les tractades amb estrògens– tenien menys fogots. Conclusió: es va comprovar que podia ser útil.

A partir d’aquí se’n van anar venent. Alerta! Als anys noranta, es va patentar un pegat d’administració transdèrmica, perquè fins llavors l’estrogen –que no és cap descobriment, perquè és un producte natural– no era negoci perquè no es podia patentar. Quan es patenta el pegat, és quan comença el negoci i els laboratoris farmacèutics comencen a vendre’ls afegint-hi molts més beneficis: també servia per reforçar els ossos, per a l’osteoporosi, hi hauria menys infarts de miocardi, prevenien l’Alzheimer. Era l’hormona de l’eterna joventut.

Entre el 1995 i el 2005, a la Gran Bretanya, el 40% de les dones amb menopausa en prenia; a l’Estat espanyol, un 15%.

I què va passar?

Doncs que, el 1999, el govern nord-americà, que és el que més inverteix, amb diner públic, en investigació biomèdica, en va dubtar de l’eficàcia i va posar en marxa un estudi clínic amb 20.000 dones amb menopausa. A una meitat els administraven placebo; a una altra part, el tractament.

Per la seva banda, el govern britànic també va iniciar un assaig clínic amb 4.000 dones.

Els assajos, que havien de durar vuit o deu anys, es van interrompre de cop al cap de dos, perquè es va descobrir que les dones tractades amb el pegat tenien més ictus, càncers de mama, infarts de miocardis, malalties cognitives i principis d’Alzheimer. Hi havia una excepció: reduïen les fractures d’ossos i evitaven el càncer de còlon, que va ser una troballa inesperada.

A l’Estat: entre el 1995 i el 2005, hi va haver 18.000 casos de càncer de mama per culpa d’aquest tractament.

Ara ja no es recepta, doncs, el pegat? S'ha eliminat?

Ara es recomana receptar-lo només durant espais molt curts, perquè se sap que amb poc ús no hi ha les conseqüències que he descrit, però a la pràctica no sabem si es continua fent de manera prolongada.

Joan-Ramon, els infants també estan sobremedicats?

Abans de respondre’t directament amb un sí o amb un no, et dic que els medicaments només estan estudiats per als adults. De vegades el que es fa amb les criatures és prescriure el mateix medicament però reduir-ne la dosi.

I no està bé?

No, perquè una criatura no és un adult petit: té un metabolisme diferent, el seu ronyó excreta els medicaments de manera diferent també; de fet, la criatura té més capacitat d’eliminar-los. Però el que vull dir és que no és el mateix una criatura que un adult. Sovint, les mateixes infeccions tenen un curs clínic diferent també.

Per tant, compte amb els medicaments per a les criatures?

Sí, compte, i sobretot actualment hi ha un motiu de preocupació, que és el TDAH. És una síndrome, un conjunt de símptomes –com la desatenció, la hiperactivat– amb unes conseqüències que poden ser disruptives dins del grup, de la família. Sovint crea ansietat entre els adults que els envolta.

S'ha de medicar?

Els casos més greus es poden beneficiar d’un tractament que pot incloure fàrmacs o no. I d’altres no, no se’ls posa bé, perquè el tractament no és cap ximpleria. Tot el contrari: el fàrmac que s’administra és un derivat de l’amfetamina, que es diu metilfenidat.

I com és aquest medicament?

És un medicament que es va descobrir fa anys, que tenia una patent caducada, i que, per tant, no era objecte de negoci. El metilfenidat, fins fa cinc o sis anys, costava entre dos i quatre euros al mes, però els laboratoris es va inventar la fórmula d’alliberament sostinguda. És a dir, es van inventar una pastilla que allibera a poc a poc el medicament a mesura que passa pel budell. El laboratori assegura a les famílies que el nen estarà protegit durant tot el dia, però a la pràctica és el mateix medicament formulat d’una altra manera.

No et sembla bé?

És que em crida l’atenció que el laboratori no hagi fet cap assaig clínic! Davant d’un medicament amb una forma diferent és lògic que es faci un estudi de l’avantatge del medicament nou. I no s’ha fet. Repeteixo: quan es treu un medicament amb una fórmula diferent, s’ha d’haver comparat el nou amb el vell. Estem parlant de la mateixa molècula, però s’ha de comprovar.

I el preu?

Doncs la dosi baixa són seixanta euros al mes; l’alta, noranta euros. I encara n’hi ha un altre, l’atomatoxina, que costa cent vint euros al mes. Quan un medicament passa de tres a seixanta euros i et diuen que la malaltia és important: arrufa el nas.

Als EUA, el metilfenidat es dóna als nens perquè tinguin uns resultats escolars més bons. El metilfenidat és una amfetamina que antigament havien fet servir els estudiants; és un psicoestimulant, una substància que t’ajuda a concentrar-te. Esclar, augmenta la capacitat de concentrar-se, però no resol res. Al cap de dos anys, els nens tractats amb placebo i amb aquest tractament estan igual de dèficit d’atenció i d’hiperactivitat.

Amb el greuge afegit que aquests medicaments tenen riscos, perquè són estimulants centrals, que fan augmentar la pressió arterial. Llavors jo em pregunto: suposem que aquest nen va bé amb el medicament i que empitjora quan li treus: l’hem de tenir drogoaddicte tota la vida? Cal buscar altres teràpies, com ara cognitives, temperamentals, que no cal que siguin farmacològiques o que es poden combinar sense que comportin aquests riscos.

Uf. Joan-Ramon, la conclusió és que no sabem amb què ens mediquen.

La conclusió és que els medicaments no són banals. Poden ser útils si els fem servir bé, però impliquen riscos.

Cal prendre seriosament els medicaments, perquè tenen implicacions. De manera que si el metge us recepta un medicament, li heu de preguntar: Per què ho fa? Quin és el signe d’alerta d’un efecte no desitjat i quina finalitat té? És a dir, quin és l’objectiu que vol aconseguir el metge amb aquest medicament? També pregunteu-li quant de temps l’heu de prendre.

I, finalment, el més important, si no us recepta un genèric, pregunteu-li el perquè. Els genèrics són els que més coneixem: hi ha més experiència d’ús i no en tenim incertesa. És l’opció preferible. A més, són barats. Així que, si no us recepten un genèric, heu de preguntar al metge si teniu una malaltia gaire estranya, que no us el dóna. Hem d’esborrar la idea que el genèric no té marca. El genèric és justament el medicament més segur.

El farmacòleg Joan-Ramon Laporte

Trinitat Gilbert

Periodista

  @trinigilbert   @trinigilbert