Els lectors de l’Etselquemenges de ben segur que la coneixereu. Potser heu fet programes en línia amb ella, l’heu vist en diferents xerrades, heu passat per la seva consulta de coaching o heu fet alguna de les receptes que ha publicat a la revista en els últims anys. Avui, però, l’entrevistem amb motiu de la publicació del seu últim llibre, Aprende a vivir, aprende a comer, des d’una òptica totalment diferent i molt menys coneguda.

Ens trobem als jardins de La Maternitat de Barcelona, on, fa vint anys, la Núria va començar la seva lluita contra l’anorèxia nerviosa. Una lluita que explica de manera valenta al seu llibre amb tots els ets i uts i sense tabús i que posa profundament en context, juntament amb altres problemes que l’han fet patir durant molt de temps, però que ha aconseguit deixar enrere. Encetem una conversa de dues hores sobre el tractament incomplet que s’acostuma a oferir als centres hospitalaris en aquests casos i la necessitat d’entendre i acompanyar de debò les persones que els pateixen.

El primer que sorprèn veient aquest llibre nou és que no té res a veure amb els que has publicat abans: no hi ha ni una recepta ni parles de consells o rutines d’alimentació. Aquest llibre és en tota regla la teva autobiografia!

Sí! Bé, la idea d’escriure llibres l’he tinguda sempre, i fa uns anys, quan estava intentant recuperar-me, pensava que m’agradaria explicar la meva experiència amb els trastorns d’alimentació, perquè trobava que hi havia molts clixés i molts prejudicis amb què jo no em sentia identificada. Sempre es parla de noies intel·ligents, perfeccionistes i superficials, i a mi em semblava que aquells trastorns eren símptomes d’altres problemes més profunds.

Te l’han demanat els clients, aquest llibre? Volen conèixer la teva pròpia experiència?

El que m’ha passat és que la gent m’escriu correus desesperats. Potser descobreixen la meva història a través de xarxes socials, el meu web o altres publicacions en què participo i em demanen detalls de com ho vaig superar. Però és molt difícil d’explicar, perquè he fet un munt de teràpies i es tracta d’un procés complex, que no és d’un dia per l’altre i no es tracta de res concret ni miraculós que et curi, sinó d’un conjunt de passos. I un dia vaig pensar que escriure un llibre seria una bona manera de donar-hi resposta.

Però tampoc es tracta d’un llibre sobre l’anorèxia, exactament. No parles de les estratègies o trampes que feies servir per amagar el menjar o superar la gana...

No. I, de fet, quan em van ingressar per primera vegada en aquest recinte de La Maternitat, em van penjar l’etiqueta d’”anorèxica” perquè no menjava i pesava 36 quilos, però no tenia aquestes estratègies que vaig aprendre a l’hospital després de conèixer altres noies ingressades. Darrere d’aquestes etiquetes, hi ha problemes molt més profunds. En el llibre intento fer un relat perquè s’entengui que molts cops hi ha ferides emocionals que arrosseguem des de la infància i que, en un moment determinat, es poden manifestar de maneres diferents, com poden ser trastorns d’alimentació, abús de drogues, codependències emocionals o altres formes d’autodestrucció que he pogut experimentar. Cal explicar que tot això és un caldo de cultiu que ens pot afectar de moltes maneres. En el meu cas, també amb males digestions, amenorrea, dolor físic, etc.

Núria, aquest és un llibre molt valent perquè parles sense embuts de molts temes que són tabú. Exposes tan honestament la teva intimitat que, com a lectora, he sentit fins i tot cert pudor. Tot i així, creus que aquesta honestedat es pot entendre com a morbo?

Espero que no! La meva intenció no ha estat despertar morbo en cap cas, sinó demostrar que és molt millor exposar la teva vulnerabilitat que no pas anar-te ficant capes de protecció, anar-te desdibuixant i anar-te allunyant de la teva essència, perquè, quin mal té dir que has tinguts trastorns d’alimentació?

Però l’amenorrea, la desaparició de la regla, per exemple, és un desequilibri que afecta moltes dones del qual no s’acostuma a parlar gens. I tu ho expliques molt obertament. Com pot ser que sigui tabú una cosa tan important com aquesta?

No ho entenc! Jo he estat quinze anys sense tenir la regla i no és normal. Fins i tot havia anat a algun metge que em deia que no passava res, que tenia ovaris poliquístics i que per això no em venia la regla, però aquesta resposta no em semblava normal. Una dona amb salut ha de tenir la menstruació, i l’ha de tenir sense dolor i sempre que toqui. I si no la té, és que alguna cosa va malament, i cal posar-hi atenció.

Al llibre fas una crítica dura al tractament que vas rebre com a pacient d’anorèxia nerviosa. Què fa malament la medicina convencional?

Bé, hi ha moltes famílies que internen els fills i es pensen que, per haver-lo hospitalitzat, ja solucionaran el problema. Però no. Jo entenc que s’ha de fer, i que era l’únic recurs que tenien els meus pares en aquell moment, perquè, si no, m’hagués mort d’inanició. Però si et vols curar, has de passar per un tractament molt més holístic; no es pot tractar aquestes persones des de l’etiqueta d’”anorèxica” tenint en compte només criteris de pes, sense treballar les emocions, culpant-les del que fan, acusant-les de mentideres… En definitiva, no tractant-les des de l’amor sinó des del càstig. Jo, per exemple, mai m’havia pres laxants, i això ningú s’ho creia i sempre m’acusaven de mentidera. O tampoc havia begut mai massa aigua i, hospitalitzada, m’obligaven a beure’n molta. Trobava a faltar que algú m’escoltés de debò. També trobava a faltar molta empatia, perquè sovint els metges i psicòlegs venien acompanyats d’alumnes en pràctiques.

Era un tractament molt fred?

Sí. Va ser un temps molt dur. Pensa que et tanquen aquí d’un dia per l’altre sense avisar-te, envoltada de persones de tot tipus. El primer que vaig veure quan vaig ingressar va ser una noia corrent d’una banda a l’altra del passadís amb un brot esquizoide i això va ser molt impactant. Jo tenia un gran malestar, estava deprimida i només sentia que em volia morir, i de cop em vaig trobar amb tot aquest panorama… i a les hores dels àpats, si no t’ho acabaves tot, et castigaven, i a mi em sembla que no era la millor manera d’ajudar algú.

El tractament només abordava els efectes però no les causes? Els trastorns alimentaris són només la punta de l’iceberg?

Esclar. Ells et donaven l’alta només perquè havies arribat a un pes, que era l’únic barem que feien servir. Però no m’havien donat cap eina per aprendre a estimar-me. Parlo de fa uns anys i no sé si els tractaments han evolucionat en aquest temps, i si ara inclouen ioga, per exemple, o tècniques de meditació, però en aquell moment no.

Et condicionaven la dieta, i això vol dir que ens havíem de menjar absolutament tot el que ens posaven al plat en trenta minuts. Si no ens ho menjàvem tot, ens castigaven sense veure la família, o obligant-nos a menjar uns potets súper calòrics. A mi me’ls van obligar a menjar perquè no havia volgut menjar el ronyó d’un animal, que em feia molt fàstic. Com que m’hi vaig negar, volien que em mengés el potet, però tampoc el vaig voler, i me’l volien injectar per sonda. I vaig acabar tancada en una habitació lligada a la força. No trobo apropiat aquest protocol de deixar-me lligada i aïllada durant hores com si estigués boja, perquè ningú es va prendre la molèstia d’entendre que no rebutjava el ronyó perquè em volgués aprimar sinó perquè em feia fàstic. I el càstig el considero extremadament desproporcionat i sever.

No es té en compte el fet de ser vegetarià o vegà en aquests casos?

Ara no ho sé, però fa quinze anys no et donaven opció. A més, ens feien engreixar amb productes tan poc saludables com el Cacaolat o la brioxeria industrial. I crec que, en aquests casos, és imprescindible fer divulgació nutricional i de bons hàbits alimentaris. El meu primer àpat a l’hospital van ser uns espaguetis a la bolonyesa, una escalopa arrebossada acompanyada de patata, pa blanc, i no recordo les postres… però els berenars eren galetes amb llet o torrades amb mantega i melmelada qualsevol. És una llàstima que no s’aprofitin aquests moments per explicar a aquestes persones el que el seu cos realment necessita i donar-los la possibilitat de transformar la seva relació amb el menjar, que ha de passar de ser conflictiva i agressiva a ser una relació d’amistat. I tenen tot el dret del món de no voler menjar-se un dònut perquè no és un producte sa.

I a perdre la por a les calories...

I tant! Perquè quan estàs malalta, et fan la mateixa por les calories d’un dònut que les d’un alvocat, i nutricionalment no tenen res a veure. Per tant, és evident que cal abordar el sentiment de culpabilitat.

Perquè si no s’aborda, el més fàcil és que les persones recaiguin?

Sí, perquè guanyes pes però les creences segueixen sent les mateixes, la falta d’autoestima i les ferides emocionals són les mateixes perquè ningú te les ha treballat. I el teu entorn, que potser no et beneficia, també segueix sent el mateix. O potser fins i tot ha empitjorat, perquè la majoria de famílies es trenquen, en aquests casos.

Els trastorns d’alimentació són malalties familiars?

Sí, i aquesta és una de les primeres coses que em va dir la psicòloga que realment em va ajudar, que jo era el símptoma d’un problema que hi havia a la família, i que si jo em movia, la resta d’integrants de la família també ho farien. I així va ser. Potser jo vaig manifestar el malestar d’una forma més perillosa, però ens afectava a tots. El meu pare, com molts cops sol passar amb la figura paterna, era del tot absent perquè era incapaç de connectar emocionalment amb mi, fugia, em culpava o em castigava. “Fins que no t’ho acabis tot no t’aixecaràs de taula!”. Jo entenc que l’abordatge per part dels pares ha de ser molt difícil i t’ha de desesperar, però també els diria que no ho poden deixar tot a mans dels centres hospitalaris i que mirin d’entendre els fills i, sobretot, d’estimar-los molt.

Hi ha qui diu que els trastorns alimentaris reflecteixen la incapacitat o la por de fer-se adult.

És un tema molt complex, però jo crec que hi ha una dificultat per acceptar i digerir la realitat i, per tant, per poder madurar, sí. Perquè, normalment, som molt joves quan això passa i ningú t’ha donat eines per gestionar els sentiments. La ràbia, l’acceptació del cos que va canviant amb l’adolescència, etc.

I tu, per aprendre-ho, vas fer un llarg recorregut per diferents teràpies.

Buf! Vaig fer de tot. I, amb el pas del temps i amb les recaigudes, em vaig espantar perquè vaig tenir la sensació que tot allò s’estava cronificant. Ja no era un problema adolescent, i em feia por veure les meves companyes de quaranta anys que seguien patint anorèxia nerviosa restrictiva. Vaig començar a fer sessions en grup, vaig anar a psicòlegs, a psiquiatres, però em van afartar de pastilles, i anava tot el dia drogada, com una autòmata, cosa que no em treia ni l’ansietat ni els atacs de pànic. Vaig fer tot: constel·lacions familiars, kinesiologia, reiki, flors de Bach, homeopatia… Per sort sí que vaig trobar una psicòloga amb qui vaig connectar i que realment em va ajudar a anar traient capes i capes…

I socialment també et devia afectar molt. Vas perdre moltes amistats?

En vaig perdre i en vaig deixar de fer. Em va interferir en tot. És molt limitant perquè creus que tothom et va en contra i que ningú t’entén. Jo també era molt reservada i entenc que fos molt difícil accedir a mi, perquè mai m’atrevia a explicar gaire res i estava carregada de pors. Ocultava els trastorns d’alimentació i els problemes que vaig tenir després amb les drogues. Tenia molta por al contacte i l’únic lloc on em sentia confortable era amb la meva mare; per això vaig generar aquesta relació de codependència amb ella que tampoc era gens sana. Ni els amics ni els professors ho entenien gaire.

Quina és la part bona de tot plegat?

Que ara puc tenir relacions molt més sinceres, tant amb mi mateixa com amb els altres. Ja no estic pendent de quedar bé ni de què pensaran de mi, intento expressar el que sento des de l’amor, però no m’ho vull guardar. I, per descomptat, tenir una relació saludable amb l’alimentació, entre moltes altres coses.

Ara ens parlaves de la teva psicòloga, però, en el llibre, la teràpia que expliques que et va resultar més reveladora és l’astrologia psicològica. De què tracta?

A mi la psicologia sempre m’ha interessat moltíssim i l’astrologia m’interessava de manera més superficial, però no la coneixia gaire. Aquesta descoberta va ser la millor, perquè va ser una eina que em va explicar per què, com i per quina finalitat ets com ets i vius el que vius; va ser fantàstic, i em va permetre eliminar aquest gran sentiment de culpa que tenia. Tot i això, també sóc conscient que ja m’havia treballat molt abans, i que l’astrologia va arribar a la meva vida en el moment en què jo estava preparada per rebre tot el canvi que m’ha revolucionat des que la vaig descobrir. Crec que qualsevol persona a qui li expliquin la seva carta natal ben explicada, psicològicament, pot trobar moltes respostes que sovint no podem entendre, com ara les contradiccions internes. Per mi va ser com obrir els ulls i aconseguir deixar-me en pau.

Expliquem-ho bé perquè la gent ho entengui. No estem parlant d’horòscops, sinó de cartes astrals individuals, oi?

Sí, és un estudi molt complex. En el meu cas, l’alimentació, per exemple, ressona molt a la meva carta i explica moltes coses. Per exemple, és molt virgo prestar atenció a la combinació dels aliments, perquè ets molt sensible a segons quines barreges. Però jo no sóc “només” virgo; tinc tota una carta natal molt complexa que explica la meva bioindividualitat.

Pot haver-hi algun tipus de dieta astrològica?

Sí. I m’encantaria algun dia ser la primera a publicar un llibre explicant-ho. [Riu.]

Núria, avui dia et dediques amb èxit al coaching de salut i alimentació i defenses, com ja hem explicat moltes vegades a Etselquemenges, una alimentació SEN (saludable, energètica i nutritiva). La pregunta que tothom et deu fer és “t’ha curat, l’alimentació SEN”?

No, i això ho vull deixar molt clar. L’alimentació SEN em va curar les digestions, però la sanació va venir també a través de tot el treball personal i emocional que vaig fer. L’alimentació no em va curar els trastorns d’alimentació, però sí que em va ajudar a enamorar-me dels aliments. De tota manera, vull llançar un missatge molt positiu perquè ara desmenteixo que tot allò fos crònic, tal com m’havien dit molts metges, perquè ara puc viure la vida plenament i amb molta salut. Ara menjo saludablement, però no obsessivament.

Tens ganes de treballar amb noies que hagin pogut viure el mateix que tu?

Sí. De fet, ara començaré un voluntariat d’acompanyament a persones amb trastorns alimentaris, però no els vull parlar d’aliments, sinó d’autoestima i d’emocions. No sóc psicòloga ni pretenc ser-ho, però sí crec que puc acompanyar molta gent des d’un altre punt de vista.

Sempre hi ha esperança?

Jo crec que sí. Evidentment, t’hi has d’esforçar, però has de creure que te’n pots sortir, demanar ajuda, posar-te a les mans d’algú que et ressoni i confiar-hi, encara que sigui dur perquè et fa afrontar les pors. Si tries viure, has de ser valenta i triar viure feliç. Encara que et faci por, fes-ho!

Marta Costa
Marta Costa

Periodista i Postgrau en Comunicació Alimentària.
Coordinadora de continguts d’Etselquemenges.