L’hort urbà

La meva primera guia sobre l’hort urbà. Ed. La Galera. És un llibre pràctic, útil, per preparar un petit hort a casa. Hi trobareu un calendari de cultius, on llegireu que ara, a l’octubre, és un bon moment per plantar bledes, carbassons, cogombres, escaroles, pebrots i pèsols. Aquests últims, a partir del desembre ja els podreu collir. De cadascuna de les hortalisses s’explica la cura que se n’ha de tenir perquè creixin bé. I la guia acaba amb un espai de diari perquè les criatures relatin l’experiència de tenir a casa un hort ufanós com el que ens proposa fer aquest llibre!

“Si les criatures s’apropen a la natura, milloren. L’obesitat, els trastorns mentals –com la hiperactivitat– s’allunyen. I, a més, guanyen en cultura, perquè sabran que la llet surt de les vaques i no del bric, per posar un exemple”.

Les frases són de la pedagoga Heike Freire, que les escriu al llibre Educar en verd (Graó). I, és clar, les argumenta minuciosament. “El contacte amb la natura millora l’obesitat perquè les criatures disposen d’espai de joc, per córrer, per saltar. Tingues en compte que només un 30% de nens i nenes de 3 a 10 anys van caminant cap a l’escola”, em diu la Heike Freire, que també és filòsofa i psicòloga.

–També hi ha molts infants que fan esport a la ciutat –li comento.

–Sí, però sempre són activitats organitzades. No és el mateix un esport organitzat i guiat que estar en un paratge natural on poden jugar de manera autònoma.

D’acord. Però com s’educa en verd? Com es fa?, li pregunto. I la resposta, és clar, és un petit resum del llibre que la pedagoga acaba de publicar.

Educar en verd implica dos conceptes. El primer és acostar les criatures a la natura cada dia. “No n’hi ha prou amb un únic contacte al cap de l’any”. L’ideal seria anar a la natura, al camp, cada dia, però com que els ritmes frenètics dels pares ho dificulten, la natura pot venir a la ciutat. Tan sols cal pensar-hi.

Es poden obrir les cases a la natura, “perquè actualment són búnquers”. Planteu, amb les criatures, torretes per al balcó o per a l’ampit de la finestra. Que siguin plantes pròpies de la zona on viviu, com ara herbes aromàtiques. Deixeu que les criatures s’encarreguin de cuidar-les.

Passegeu pel barri i apadrineu arbres. “Donareu responsabilitat als infants, perquè els podreu dir que ells són els padrins d’aquell arbre que viu prop de casa, i cada tarda poden anar-lo a veure i, si cal, a regalar-lo”. Més idees.

Feu un mapa amb tots els arbres del barri. “Serà molt divertit que «mapageu» el paper amb els noms dels arbres que teniu al voltant. I, si podeu, completeu-lo amb els insectes o ocells que hàgiu vist que hi ha. Ni que siguin formigues o abelles”.

Les escoles també poden fer-ho. Es pot arrencar un tros del ciment dels patis per omplir-lo de terra, perquè els alumnes hi puguin plantar plantes. Hi ha escoles que ho fan, i que estudien el calendari de l’any per saber quins aliments poden anar plantant al pati.

I, per últim, el contacte amb la natura. Sempre que es pugui. “Les criatures estan tan estimulades amb la tecnologia que quan van al camp diuen que s’avorreixen. No saben percebre la tranquil·litat que transmet la natura”.

Fins aquí la primera part d’educar en verd. La segona part d’aquesta educació verda implica una conscienciació mediambiental, ecològica. Dit amb unes altres paraules: fer conèixer als infants els problemes de la selva verge de l’Amazones, per exemple. O de les devastacions de boscos que hi ha al món. I sobretot transmetre’ls la passió per la Terra, per respectar-la, per estimar-la. “Si els pares són grans defensors de l’ecologia, els fills també ho seran”.

Trinitat Gilbert

Trinitat Gilbert
Periodista