M’espera la Teresa Casasas, la jove entusiasta que ha fet de l’afició del seu pare la seva nova professió. La Tere és infermera i actualment combina la feina de les abelles amb la de la cura de les persones. La seva família sempre havia tingut ruscs, gallines, conills, horta… tot el que en una casa de pagès és digne de compartir. Els pares s’hi dedicaven d’una manera amateur fins que, una vegada jubilats i en certa manera cansats de la feina, van decidir plegar. En aquell moment va ser quan la Tere va veure l’oportunitat de fer un pas més enllà i activar d’una manera més professional el seu vincle amb els mel·lífers. “El meu pare va posar les abelles l’any 1969. Ell era paleta i era la seva manera de distreure’s; jo l’ajudava, i quan va decidir plegar vaig pensar que jo també ho podria fer”, recorda la Tere mentre m’ho explica serenament.
Era l’any 2009 quan van fer el traspàs generacional de competències. El pare de la Tere feia un maneig molt artesanal i respectuós, fet que va facilitar el compliment dels requisits de la certificació del CCPAE. “Els primers anys van ser molt durs perquè la certificació t’obliga sobretot a portar molt al dia la traçabilitat. Va ser un esforç que ara agraeixo enormement, em facilita molt la feina i me l’ordena!”.
Li demano que m’expliqui quina és la diferència entre una mel convencional i una d’ecològica. N’enumera cinc. La primera és que no es poden aplicar tractaments químics agressius. Es veu que hi ha un paràsit anomenat Varroa –que la gran majoria d’apicultors tracten amb productes químics que no estan permesos pel CCPAE– que debilita les abelles i les fa molt més sensibles a altres virus o malalties, i és per aquest motiu que per norma general es fa un tractament preventiu. L’apicultura ecològica aplica pocs productes i molt específics. Segons la Tere, “després de quatre anys sense tractar-les tant, les abelles són més valentes i fortes”. La segona és que els ruscos ecològics s’han de situar a una distància mínima de tres quilòmetres de radi d’una font de contaminació no autoritzada. Per exemple, ella va haver de canviar els ruscos perquè tenia un camp de golf a la vora en el qual s’apliquen insecticides i es rega amb aigües freàtiques.
“Després de quatre anys sense tractar-les tant, les abelles són més valentes i fortes”
La tercera és que, quan es dóna d’alta una explotació apícola ecològica queden prohibides les fumigacions des de l’aire en aquesta zona. Per tant, allà on hi hagi ruscos ecològics no hi hauria de passar mai una avioneta a llençar productes químics des del cel. La quarta és que la cera que s’afegeix als ruscos ha de ser de procedència ecològica. Es veu que a Catalunya no hi ha cap estampador de cera ecològica i, fins ara, l’ha hagut d’anar a buscar a estampar a Astúries. Els primers anys havia de comprar la cera fora de Catalunya, perquè aquí no n’hi ha d’ecològica. A partir d’aquest any, la Tere ja es farà la seva pròpia cera, que es lamina a Astúries, ja que aquí encara no n’hi ha cap de certificat en ecològic. El cinquè és que l’abella no es pot alimentar de sucres afegits, només de la seva pròpia mel i, quan hi ha condicions climatològiques extremes, es pot complementar la seva alimentació ajudant-la amb mel ecològica certificada d’altres explotacions.
Aquestes cinc diferències deixen molt clar què és i com es fa el maneig amb els ruscos ecològics, i també ens donen pistes de les pràctiques poc respectuoses amb les abelles i l’entorn que es practiquen en algunes explotacions apícoles.
Personalment no sabia que, en la producció convencional, les abelles s’alimenten amb sucre. “Els donen sucres perquè així poden retirar més mel dels panells. Però elles treballen per recol·lectar la mel i el que no té sentit és que mengin sucre; és una falta de respecte per la seva feina!”. La Tere m’explica que normalment ella els deixa la meitat de la mel que fan; l’altra meitat és la que comercialitza. Aquest tipus de maneig implica que la producció és molt més baixa que en una explotació convencional, fet que encareix el preu final del quilo de mel.
Actualment, la Tere mena unes cent seixanta arnes. És ella qui se’n cuida, només amb ajuda puntual en els moments de més feina, i un cop de mà del seu marit en la part més administrativa i sobretot en la tasca comercial. La seva idea seria anar augmentant i arribar a tenir-ne unes dues-centes o dues-centes cinquanta. “M’agradaria vendre eixams, crec que és un món que a molta gent li agradaria conèixer de més a la vora, malgrat que sigui de forma amateur”. També m’explica que, amb els ruscos que té ara, la mel se li acaba a meitat de temporada, i que li agradaria poder oferir sempre la seva producció. Com que ara per ara no ho pot fer, el que fa és vendre “mel de selecció”, una mel que ella selecciona d’apicultors ecològics de confiança i que comercialitza sota la seva marca, sempre amb la identificació del lloc de floració.
Quan li demano que és el que més li agrada de la feina amb les abelles, em respon que “són apassionants, són molt treballadores, molt espavilades, ordenades i metòdiques”. Veig en els seus ulls la poesia que traspua mentre pensa en les abelles; reflecteix una mirada quasi tant poètica com el nom de la mel: Llàgrimes de Ra. “Ra era el déu del sol i, segons un antic mite egipci, les abelles eren les seves llàgrimes, eren les missatgeres dels déus, caient com llàgrimes a terra”. Segurament, quan tasteu la mel hi trobareu tots aquests matisos màgics!
A Llàgrimes de Ra produeixen tres tipus de mel: mil flors, castanyer i romaní. Els ruscos estan repartits entre el Brull, Seva i Viladrau, al Parc Natural del Montseny, i la zona de Casserres al Berguedà. Aquestes mels les podeu trobar a diferents botigues, ja que molta de la producció la comercialitza Hortec a través dels seus canals de distribució i venda. També en podeu trobar a Vic a les botigues l’Arrel, Mas Jalec, Herboristeria Sant Ponç, i a la parada de Sambucus al mercat, així com a la zona del Vallès a De Mica en Mica Eco. Evidentment, podeu anar a fer una visita a la Tere i comprar mel; llavors també us oferirà pol·len fresc i cera. Una meravella! Li podeu escriure un correu a tcasasas@gmai.com o trucar al telèfon 630 479 396.
Apiteràpia: un verí que cura
Entre les teràpies alternatives i les noves maneres de conviure amb els processos de malaltia, hi ha un corrent que ha agafat força en els últims anys: fer servir les picades de les abelles per guarir alguns tipus d’infermetats.
La recerca científica és limitada, tot i que està documentat que antigues cultures com la grega, l’egípcia, la maia o l’asteca ja feien servir el verí de les abelles per remeiar dolors i malestar. Segons l’Associació d’Apicultors Gironins Associats, “l’apiteràpia és l’ús terapèutic principalment d’apitoxines (verí d’abella) i altres productes de les abelles, com la mel, el pol·len, la gelea reial i el pròpolis amb fins terapèutics i preventius”. Els defensors d’aquesta tècnica asseguren que el verí de l’abella conté vuitanta substàncies diferents molt beneficioses per a l’organisme, com ara la melitina i l’apamina, dos antiinflamatoris molt potents; la dopamina, que millora la tensió arterial, o la fosfolipasa, un vasodilatador excel·lent.
He conegut aquesta tècnica perquè la Tere ven abelles per a usos terapèutics. Personalment no tinc més informació, però us convido a indagar-hi si ho considereu interessant.
