La qualitat de l’aigua marca la del plat que fem. Si per beure tenim clar quina aigua volem, per cuinar també. “Feu la prova. Prepareu una caldereta de peix amb aigua embotellada i una altra amb aigua de l’aixeta”, explica el nutricionista Marc Vergés, que afegeix que “el gust dels plats serà molt diferent”.
A més, a la cuina hi ha uns aliments que s’inflen amb l’aigua de cocció, com és el cas de l’arròs, de la pasta, dels llegums, del mateix pa. Cuinar-los amb un tipus o altre d’aigua marcarà la diferència. Passa el mateix amb les cremes, els caldos, les sopes. Si us hi fixeu, en la descripció de receptes de llibres signats per cuiners com Carme Ruscalleda hi ha la indicació “aigua mineral”.
I a l’hora de dutxar-se?
De la mateixa manera que la flora bacteriana pot quedar afectada segons el tipus d’aigua que bevem, també passa amb la flora dèrmica, la pell. “És millor utilitzar els filtres de dutxa o, per exemple, el sistema Johann Grander aplicat a la dutxa, que millora les afeccions de la pell i la suavitat dels cabells”, explica el nutricionista Marc Vergés.
Finalment, cal dir que l’anomenada malaltia del viatger pel canvi d’aigües es produeix justament perquè qui viatja beu una aigua a la qual no té acostumada la flora bacteriana. La fotògrafa Cristina Calderer assegura que no pot beure aigua de l’aixeta perquè li provoca vòmits i malestar general, i per aquest motiu no pot consumir aigua noruega de la marca Voss, que justament ha creat tanta polèmica perquè és de l’aixeta, no de font.
Segons explica el sommelier Julio Cayuela Tormo, la indústria alimentària fa pressió per posar a la venda aigua potable, com la de l’aixeta.
Més plats. Una mongeta tendra cuinada amb aigua de l’aixeta o amb aigua mineral –embotellada– no té res a veure. La diferència és infinita. L’aigua de l’aixeta fa que la verdura perdi color, el verd desllueix, es panseix. En canvi, una verdura bullida amb aigua mineral mantindrà el color viu.
I què té l’aigua de l’aixeta que fa que xucli els colors dels vegetals? L’aigua de l’aixeta ve dels rius que arriben a uns pous on es fa potable. Pel camí, per aquell solc d’aigua que travessa el país, haurà arrossegat tot allò que l’home, voluntàriament o involuntàriament, hi haurà llançat. Una pedra, un plàstic, un tros de fusta, una pila… Els metalls pesants que es desprenen de les piles no s’eliminen de l’aigua; s’hi queden per molt que es faci potable.
A l’hora d’inclinar-se per una aigua embotellada, el debat s’amplia. Per al nutricionista Marc Vergés, “les úniques aigües bones són les de mineralització molt dèbil o, cosa que és el mateix, que tinguin un residu sec de 30 mg/l o bé que siguin a prop d’aquests valors”. Aquest hauria de ser el tipus d’aigua ideal per a embarassades, per a les criatures, per a la gent gran, per a esportistes o per a persones que es posen malaltes amb facilitat.
Ara bé, “el problema de les aigües embotellades és el plàstic”, continua explicant l’expert, perquè “els canvis de temperatura i el temps que hi passa l’aigua a dins fa que “es contamini amb restes de molècules del plàstic”.
Ah! I dues últimes curiositats. Em diuen que hi ha mariners que cuinen les calderetes de peix amb aigua de mar, i que hi ha àvies que, per bullir l’arròs o la pasta, fan servir caldo, perquè quedin més nutritius.
