Només el 35% dels consumidors de productes ecològics sap què vol dir el terme ecològic, segons un estudi del Ministeri d’Agricultura. Això vol dir que el 65% restant és un públic probablement despistat que pot confondre ecològic amb termes com natural, de proximitat, saludable, artesà, casolà, enriquit, tradicional, etc.
I és que menjar ecològic està de moda, és trendy. Només cal fixar-nos en la derivada que estan fent grans marques d’alimentació i cosmètica convencional obrint noves línies de productes bio sense tòxics o productes químics de síntesi; les grans superfícies comencen a dedicar passadissos sencers a productes orgànics de tota mena i llancen, fins i tot, línies noves amb marques blanques i eco.
Però, tot i que aquest creixement sigui indubtablement positiu, també genera certs perills: la “moda” del consum eco fa que grans marques o petits productors o botiguers intentin despistar-nos i confonguin els consumidors amb estratègies de tota mena.
1- Ús de paraules no regulades
Natural, enriquit, artesà, sa, miraculós, tradicional, casolà, 0%, light, de proximitat, no vol dir ecològic. De fet, cap d’aquests termes està validat per cap marc legal, a diferència d’ecològic (o eco), biològic (o bio) o orgànic, que tenen al darrere diferents organismes de certificació oficial pública i privada, tal com denuncia VSF Justícia Alimentària Global a la campanya “Mentida podrida”.
2- Ús fraudulent del terme eco o dels logotips oficials
Encara que sembli mentida, de vegades passa. Alguns productors o botiguers, potser per desconeixement (perquè es pensen que ho fan correctament o perquè no són conscients de la necessitat d’una certificació oficial) o potser per oportunisme, inclouen la paraula eco en les seves comunicacions (als rètols de les botigues, a les xarxes socials, etc.), malgrat no tenir cap certificació oficial, només com a reclam publicitari, perquè “el logo de la fulla queda bé”, es queixen en Roger i en Gilad, productors d’horta ecològica certificada pel CCPAE de l’Aurora del Camp.
Aquests són els més difícils de detectar, per això el més recomanable és fer la compra a llocs de confiança, com ara botigues de barri i parades de mercat (a qui puguem preguntar i aclarir qualsevol dubte), a cooperatives de consum o bé directament als productors.
Si sospiteu d’algun cas d’ús fraudulent d’aquests termes o logotips, podeu preguntar-ho directament a l’establiment o bé denunciar-ho al CCPAE (en aquest cas, el CCPAE es posarà en contacte amb el productor o establiment per demanar-li que s’inscrigui al registre. Si, al cap del mes, no ho ha fet, el cas passarà a fraus dels Departament d’Agricultura –si és un productor– o a l’Agència Catalana de Consum –si és un comerç).
3- Productes amb només un ingredient eco
Aquest parany es fa servir especialment en el món de la cosmètica. Una crema facial amb “calèndula ecològica”, amb “civada de cultiu ecològic” o amb “àloe bio” no es pot considerar un cosmètic ecològic si no té certificació, perquè, probablement, barrejarà aquest ingredient bio (minoritari en la composició total del producte: llegiu l’etiqueta!) amb altres de no permesos en cosmètica eco, per molt que se’n ressaltin les qualitats a l’etiqueta.
4- Cartes de restaurants amb aliments que són eco i d’altres que no ho són
És la versió en el món de la restauració del punt anterior. Si només la minoria dels proveïdors d’un restaurant fan producció ecològica, o si només alguns dels ingredients de la carta o d’un plat són eco, no podem considerar eco tot l’establiment.
En el món de la restauració, existeix el segell SlowFood, que atorga la certificació anual “Restaurant km 0-Slow Food”, que garanteix el compromís i la tendència de l’establiment a fer servir productes locals (radi inferior a 100 km) i protegits. Els plats Km0 han de ser assenyalats a la carta amb el símbol “Km0”.
També existeixen organismes de certificació ecològica privats, com ara Intereco (amb seu a València) o la CAAE (d’origen andalús), amb poca presència al territori català a dia d’avui.
5- Logotips no oficials
Segur que els heu vist per tot arreu (fixeu-vos en els de la imatge d’aquest article). Dissenys de fulles verdes, arbres o arrels no garanteixen que els productes siguin ecològics, a menys que vagin acompanyades de logotips oficials com els d’ecocert, el CCPAE o el segell europeu (vegeu l’article “Què volen dir els segells ecològics?”).
6- Un únic passadís (o prestatge) per als productes “de moda”
Aquesta tendència us la trobareu sovint a molts supermercats que retolen un passadís amb el terme eco i hi barregen productes ecològics, productes gluten free, light, sense lactosa o de dietètica convencional. Compte, que no tot és el mateix per molt que comparteixin ubicació o prestatge! Un cop més, us tocarà llegir les etiquetes amb deteniment.
7- 0% parabens, 0% additius artificials, 0% sucres afegits, 0% sucre de palma…
D’acord, aquest xampú o aquest desodorant no conté parabens, però… conté silicones? Alumini? Conté altres derivats del petroli tan comuns en productes cosmètics? Moltes etiquetes destaquen la manca d’un ingredient o d’un altre a conveniència, però no destaquen quins altres de no permesos en la producció eco contenen.
La llista dels paranys publicitaris dels falsos productes ecològics, segurament, podria ser molt més llarga. Però, només amb els citats en aquest article, la conclusió a la qual arribem és ben clara: obtenir la certificació ecològica del CCPAE o d’altres organismes oficials requereix passar un control estricte i periòdic que garanteix que el que consumim és, efectivament, ecològic.
Malgrat tot, també és cert que algunes produccions petites a la pràctica fan eco i no tenen la certificació oficial, per això és tan important establir relacions de confiança amb els productors o els petits comerços, per tal que ens puguin garantir l’origen i el tipus de producció de tot el que comprem i consumim.
Si coneixeu altres paranys habituals, us animem a allargar aquesta llista deixant un comentari al final d’aquest article. I no oblideu que la millor manera d’evitar gat per llebre és entrenar la mirada crítica, acostumar-se a llegir etiquetes i, sobretot, preguntar!
