Per aclarir una mica el panorama, us repassem algunes de les alternatives més conegudes per entendre més en profunditat el tema i els criteris que cal tenir en compte a l’hora de triar l’aigua que bevem.
Quines opcions d’aigües hi ha per poder beure?
Analitzem les alternatives més comuns que tenim per consumir aigua.
L’aigua de xarxa
La més econòmica, en termes de medi ambient i de butxaca, és l’aigua de xarxa.
A l’Estat espanyol, els municipis són responsables d’assegurar que l’aigua subministrada sigui apta per al consum humà. No obstant això, l’aigua d’aixeta, tot i que pugui tenir bon gust, no és sempre una opció del tot segura. A més de la presència de tòxics vinculats a residus sanitaris, agroquímics, industrials, metalls pesants, etc., la cloració que es fa a la planta potabilitzadora pot generar problemes amb subproductes tòxics com els trihalometans.
Al nostre país hi ha diferències substancials de qualitat i organolèptiques entre l’aigua de la xarxa de les diferents localitats…
L’aigua d’aixeta, tot i que pugui tenir bon gust, no és sempre una opció del tot segura
L’aigua embotellada
L’alternativa més sabuda són les aigües embotellades i, aquí, s’obre tot un ventall de possibilitats. El més important és llegir les etiquetes, que contenen la informació exigida per la legislació i necessària per poder triar bé.
Les 5 claus per escollir bé l’aigua embotellada
1. La denominació
El primer que podem distingir en una aigua envasada és la denominació aigua mineral natural, aigües de deu o brollador o aigües preparades.
- Aigua mineral natural: tenen origen en un estrat o jaciment subterrani i brollen d’una deu natural o perforada, contenen minerals i són pures, ja que l’aqüífer està protegit contra tot risc de contaminació.
- Aigües de deu o brollador: són també segures, encara que les seves característiques organolèptiques, químiques i de puresa són una mica menys exigents. A més, no hi ha obligació d’indicar la composició química.
- Aigües potables preparades: són sotmeses a tractaments autoritzats fisicoquímics necessaris perquè reuneixin les característiques establertes. Poden provenir de font o captació o d’abastament públic.
2. El residu sec
L’aigua mineral natural té l’obligació de portar la menció de la composició analítica. És a dir, ha d’especificar si és de mineralització feble o si és bicarbonatada o càlcica… Aquesta informació és útil i hauria de ser un altre dels criteris que tinguem en compte a l’hora de triar, després de la denominació.
En la composició s’especifica, d’una banda, la quantitat de minerals dissolts en l’aigua, cosa que donarà lloc a quatre categories:
- Aigua de mineralització molt dèbil
- Aigua de mineralització dèbil
- Aigua de mineralització mitjana
- Aigua de mineralització forta
Això quedarà reflectit en el residu sec. Per a un adult sa, una aigua mineral natural de mineralització dèbil és una opció adequada, ja que molt feble és potser una aigua una mica “buida” nutricionalment; i la de mineralització forta pot ser una mica pesada per als òrgans d’eliminació. Així, generalitzant, per a un adult sa, un residu sec que rondi els 150 mg/l és una alternativa raonable. Per exemple, la marques Caldes de Boí o Veri tenen aigua mineral natural amb residus secs d’entre 100 i 120 mg/l.
Si l’aigua que busquem és per a ús infantil, llavors sí que tindrà sentit buscar una aigua de mineralització molt feble, amb un residu sec més baix, per no sobrecarregar els ronyons. Les marques Bezoya o Bronchales tenen, per exemple, aigua mineral natural amb residu sec de només 28 i 35 mg/l, respectivament, amb la qual cosa són una opció vàlida per a nens.
3. La quantitat determinant d’un mineral
Després també hi ha les mencions en funció de la quantitat d’un determinat mineral contingut a l’aigua. Per exemple, les aigües càlciques tenen més de 200 mg/l de calci, les magnèsiques, 50 mg/l de magnesi, i així amb el clorur, el fluor, el sodi… Ho podem tenir en compte si busquem o volem evitar els efectes de determinats minerals.
Les aigües indicades per a dietes pobres en sodi, perquè els ronyons no funcionen del tot bé o perquè hi ha problemes de tensió per exemple, són les que contenen fins a 20 mg/l com a màxim d’aquest mineral. Les marques Solán de Cabras i Sant Aniol, per exemple, tenen entre 5 i 7 mg/l de sodi i, per tant, estan indicades per a dietes pobres en sodi.
4. La procedència
Una altra dada que també apareix a l’etiqueta i que ens pot fer decidir és el lloc de procedència, que és on es troba el punt de captació o deu, ja que, com menys viatge hagi de fer l’aigua fins a nosaltres, molt millor.
5. La data de consum preferent
També es pot tenir en compte la data de consum preferent, ja que, encara que les aigües envasades no caduquen, es recomana consumir-les abans d’una determinada data per qüestions organolèptiques.
L’impacte mediambiental de l’aigua embotellada
No obstant tot això, l’inconvenient més gran que plantegen les aigües embotellades és en termes mediambientals: es fan servir grans quantitats de petroli per fabricar els envasos de plàstic, es gasten molts recursos per transportar-los i, després, les ampolles tarden massa temps (centenars d’anys) a descompondre’s.
Un percentatge molt petit dels envasos d’aigua es recicla efectivament. Aquest és un aspecte que no hauríem de menysprear en els temps de crisi mediambiental actuals. D’altra banda, si el plàstic se sotmet a altes temperatures, hi pot haver una migració de tòxics a l’aigua.
Les aigües embotellades en envasos de vidre, encara que probablement no són l’opció més pràctica, es converteixen una alternativa molt més sostenible i segura. Algunes marques que ofereixen aquest envàs són Veri o Solán de Cabras.
Els filtres, avantatges i desavantatges
L’altra alternativa que cada cop més es considera a les cases són els filtres purificadors d’aigua. Aquí, una altra vegada, hi ha molts sistemes que permeten millorar la qualitat i possibiliten l’ús de l’aigua de l’aixeta. Les dues tecnologies més conegudes són l’osmosi inversa i els filtres de carboni.
- Osmosi inversa
L’osmosi és un sistema de depuració de l’aigua de xarxa que consisteix en què l’aigua flueix a través d’una membrana que separa una aigua rica en soluts d’una altra pràcticament pura. Els models solen col·locar-se sota l’aigüera i el manteniment consisteix a canviar la membrana cada pocs anys i els filtres cada any.
És un sistema molt pràctic i segur, però també té inconvenients: d’una banda es multiplica la despesa de l’aigua, ja que s’obté 1 litre d’aigua filtrada per cada 4 litres subministrats. De totes maneres, evidentment, es pot fer un ús racional de l’aigua filtrada, ja que s’obté d’una petita aixeta que es col·loca al costat de de la xarxa. Un altre inconvenient és que l’aigua depurada queda pobra en minerals. Això es pot resoldre afegint un rajolí d’aigua de mar o una mica de sal marina sense refinar al recipient on servim l’aigua per beure.
- Filtres de carboni
Els filtres de carboni actiu que porten les gerres com la Brita tenen, per una banda, un poder de depuració limitat, ja que eliminen el clor i una part dels plaguicides i el plom, però no retenen altres metalls ni els nitrats. Per desfer-nos del clor només caldria col·locar l’aigua que volem fer servir en un recipient amb boca ampla destapat durant unes hores i deixar que s’evapori.
Sense aigua no podríem viure
L’aigua és un nutrient essencial; això vol dir que l’organisme no la fabrica en les quantitats que necessitem i, per tant, l’hem d’obtenir a través de la dieta, o sigui, bevent-ne directament i també a partir dels aliments hidratats que ingerim.
La deshidratació apareix quan l’organisme no té prou aigua com hauria de tenir; pot ser més o menys greu, i fins i tot mortal, ja que l’aigua compleix funcions vitals. Per això és clau plantejar-se una ingesta adequada en quantitat i qualitat.
La set és el mecanisme més important per regular els líquids corporals i impedir la deshidratació. Per tant, la millor manera d’assegurar una aportació adequada d’aigua és menjant aliments hidratats i bevent quan tenim set. De vegades es pot perdre aquest mecanisme regulador que és la set; en aquest cas, sí que cal parar més atenció a la ingesta d’aigua regular per evitar la deshidratació.
