L’Emma fa anar el corró amb energia al restaurant Semproniana. Foto: Xavier Bertral
En Joan Roca cuina al restaurant El Celler de Can Roca i a casa seva. L’equip de casa està format per en Marc i la Marina, els seus fills. “Hi ha un àpat que compartim, que és el sopar, i que preparem conjuntament. Ens hi posem d’hora, a les set, i els fills saben que s’han d’encarregar sempre d’alguna cosa: pelar les pastanagues, remenar la cassola, amanir l’amanida”. Segons el cuiner de Girona, d’aquesta manera ha aconseguit que tastessin verdures, “perquè les anem a buscar el dissabte al matí al mercat; després, a casa, les manipulen, les oloren, les trossegen i, finalment, s’atreveixen a menjar-les. A nosaltres ens ha funcionat”.
Les criatures han d’entrar a la cuina: hi poden fer els deures, o jugar-hi; hi poden tenir una tauleta o una cuineta petita; hi han de passar estones. Són idees de la cuinera Ada Parellada, que explica que fins i tot els perills inherents en una cuina són interessants com a aprenentatge. “Els nens han d’aprendre que hi són, i els pares els han d’explicar tantes vegades com calgui, però, de totes maneres, els han de deixar entrar”. A partir d’aquí, la cuinera del Semproniana recomana adaptar receptes i eines a l’edat. “Als més petits els podem donar unes tisores escolars perquè tallin els porros. Els carbassons i els xampinyons, que són tous, també són ideals perquè els trossegin. En canvi, les pastanagues, que són molt dures, són molt poc recomanables si no és que es fa servir un pelador”. D’altra banda, les receptes per fer amb nens han de ser manipulatives, “perquè les sopes els encanten de menjar, però, en canvi, les troben molt avorrides de preparar”. Una recepta ideal per fer amb nens és la quiche. “Els pastissos també estan bé per fer conjuntament, perquè el resultat és sorprenent i ràpid, però està bé que també participin en la cuina diària, no només en la festiva”.
Als adolescents també se’ls ha d’enganxar pels fogons. L’Eulàlia Fargas, cuinera especialitzada en cuina de nens i adolescents, assegura que és possible, i que el procés educatiu continua sent tan important com quan eren petits. “Jo recomano a tots els pares que a partir de primer d’ESO els permetin cuinar a casa diàriament”. L’Eulàlia ho ha posat en pràctica amb la seva filla Oliva. Des de primer d’ESO, l’Oliva i una amiga dinaven a casa, perquè prèviament l’Eulàlia els havia mig preparat el dinar. “Elles havien d’acabar-lo. Uns dies havien de fer-se una botifarra i saltar-hi uns cigrons, que jo ja havia deixat cuits; d’altres, havien de tirar l’arròs a una paella, de la qual jo havia preparat el fons. És a dir, sempre els havien d’acabar”. Durant quatre anys, l’Oliva ha après moltíssim de cuina. I també s’ha divertit. “Al principi se’ls cremava tot, però han acabat sabent-ne”. Aquest sistema va bé si “és un grup de dos o tres amics, perquè cuinar per a un mateix és molt avorrit”. I també si es combinen les cases, perquè “uns dies a la setmana, dinaven a casa; uns altres, anaven a la casa de l’amiga”.
L’àvia Remei, autora de best-sellers de cuina, té clares les receptes que han de fer els petits per anar-los inculcant l’aprenentatge. “Els hem de deixar fer arrebossats, i deixar-los tallar les mongetes tendres, la coliflor”. A més, també recomana posar-los sempre un davantal, perquè no s’embrutin. I a poc a poc, a mesura que creixin, deixar-los fer altres receptes, com ara una truita francesa. També opina que manipular els menjars i participar en la cuina pot ser una bona via perquè tastin els aliments més difícils.
De fet, ensenyar-los a cuinar seria com si fessin plastilina o alguna altra activitat manual, diu ara la Marta Carnicero, autora del llibre Festa a la cuina. “Les activitats poden ser semblants, però, a la cuina, hi ha una diferència molt clara, que és que hi ha premi: es poden menjar el que han preparat. I això no passa amb cap altre treball manual”. La Marta també creu que als petits se’ls ha d’ensenyar també a recollir la cuina, “adaptat al seu nivell”, però han d’aprendre que després de preparar plats, cal recollir el que s’ha embrutat. “Cuinar és tot un procés, que pot començar al mercat, anant a buscar els aliments, i pot continuar a casa trossejant, olorant, emplatant”. I aquesta pot ser una bona fórmula per ensenyar-los a menjar de tot. “A casa, ha funcionat perquè els menjars de color verd eren rebutjats d’entrada, i des que els preparen les meves filles, els tasten”, conclou la Marta Carnicero.
Un truc de la Carme Ruscalleda
La cuinera Carme Ruscalleda recomana als pares que, quan siguin a taula amb els nens, parlin del menjar. “Que no encenguin el televisor, i que el tema de conversa sigui el plat que s’estan menjant, perquè cada àpat pot ser una lliçó sobre un aliment”. D’aquesta manera també se’ls introdueix en la gastronomia.
Deu consells per ensenyar-los a cuinar
1. Deixar-los entrar a la cuina.
2. Posar-los un davantal.
3. Adaptar receptes i eines a l’edat (amb dos anys poden netejar enciams; amb vuit anys ja poden fer anar el foc).
4. Substituir ganivets per tisores escolars.
5. Deixar-los intervenir en la creativitat de la recepta.
6. Tenir un alçador perquè arribin bé per preparar els plats.
7. Quan són molt petits: deixar-los decorar el final d’una recepta.
8. Quan són més grans: deixar-los intervenir en la invenció de la recepta.
9. Fer-los recollir el que s’ha embrutat a la cuina.
10. Tenir una actitud positiva, i felicitar el resultat.
Consells a l’engròs de l’Ada Parellada
La cuinera Ada Parellada suggereix a moltes famílies que no cuinin. Sí, sí. Ho llegiu bé. “No cuineu, perquè si no teniu temps per preparar els plats, penso que és millor que estigueu pels fills, que hi mengeu”. Així doncs, “compreu-ho tot bo i fet”. D’amanides, n’hi ha de bones en bosses preparades. I també molts altres plats. Com que “ja no haureu de destinar temps a la cuina, aprofiteu-lo al màxim per estar tots plegats a taula”.
Comenceu parant-la molt ben parada. Feu-hi participar les criatures: que hi posin els coberts, els plats, els gots, l’aigua. Poseu-hi també una cistella de fruites, és a dir les postres. Que durant tot l’àpat les vegin i que les tinguin ben a prop perquè, així, quan acabin no s’aixequin per anar a la nevera a buscar-hi res més. No cal.
Si es fa així, si les famílies mengen plegades, encara que no hagin preparat cap aliment, a poc a poc s’adonaran que, si s’organitzen, també poden cuinar.
De fet, la cuinera del Semproniana sosté que les cuines casolanes han de ser com les dels restaurants. És a dir, han de tenir preparades bases dels plats, perquè a l’hora de posar-se davant dels fogons la feina més important ja estigui feta. “En un restaurant, el plat demanat no es prepara des del principi fins al final; si no, no acabaríem mai de la vida”. Dit amb altres paraules, si es vol una sopa, el brou ja està fet. Tan sols cal bullir-hi una pasta, un arròs o un altre ingredient. Són deu minuts. Si es vol fer una fideuada, si es té preparat el fumet, només cal rossejar deu minuts els fideus. D’entrada, sembla complicat, però tenir fets sofregits, caldos i fumets és essencial perquè la cuina diària sigui ràpida i desestressant.
Totes aquestes bases de plats es poden preparar els caps de setmana, amb més temps. Si no, un altre consell és fer-ho quan la canalla ja dorm, quan la feina de dutxes, deures i sopars ja estiguin enllestides. Llavors, amb calma, és moment d’encendre el forn, per exemple, i com que està encès, fer-hi tot el que calgui. “És el que faig jo a casa”, diu l’Ada. “El dia que encenc el forn, hi faig una escalivada; com que el tinc encès, hi torro uns pinyons; com que el tinc encès, hi poso unes patates”. I potser així ha mig preparat els plats dels dies següents.
Ara bé, la cuinera del Semproniana, autora del llibre més dolç que mai s’ha escrit sobre cuiners i restaurants, Sal de vainilla (Planeta), insisteix: “Si no es té temps per cuinar sol o amb la canalla, compreu-ho tot fet, perquè l’aprenentatge primordial es fa a taula menjant plegats”.
Ho diu Ada Parellada i també filòsofs com Francesc Torralba, que en més d’una ocasió ha explicat que al voltant d’una taula s’aprèn i s’entén la convivència familiar. Un exemple: “Si s’acaba l’ampolla d’aigua, i tots estan asseguts, l’aprenentatge és que els infants, sense que ningú els ho digui, tinguin la iniciativa d’anar-ne a buscar una altra perquè saben que tots han de col·laborar”.
