Al pati de veïns vaig sentir una conversa de finestra a finestra en la qual es preguntaven, “si a simple vista es poguessin veure els virus, què veuríem?” Un exercici interessant, vaig pensar, i que vaig voler desxifrar. Mentalment vaig augmentar la mida de virus fins que va arribar als sis o set centímetres de llarg, que el pogués agafar amb la mà. I vaig sentir que seria molt espantós veure milions de bestioles volant les unes al costat de les altres, com eixams gegantins que, esternut a esternut, avançarien a gran velocitat. Amb aquestes proporcions, serien uns núvols vírics d’uns quants quilòmetres quadrats avançant cent o dos-cents quilòmetres cada dia. Dins el meu cap, havia transformat la pandèmia en una plaga de llagostes.
Les plagues de llagostes en aquests temps d’epidèmies globals no són només passatges bíblics ni imaginacions meves. Al contrari, segueixen molt presents i són tan greus que haurien d’obrir els telenotícies. L’Organització de l’ONU per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) ja va advertir el mes de febrer que els eixams de llagostes s’estan estenent perillosament en zones molt àmplies que afecten Eritrea, Etiòpia, Kenya, Somàlia, el Sudan del Sud, Tanzània i Uganda a l’Àfrica i el Iemen i l’Iran a l’Orient Mitjà. Com anníbals cavalcant elefants, conquisten imparables totes les collites que troben pel camí, i posen en risc l’alimentació de més de vint milions de persones. La fam no s’atura amb mascaretes; és una malaltia amb remei però que, sense solidaritat, és mortal.
Però és que fins i tot la globalització ens ha sortit egoista, colonialista i androcèntrica. No ens interessa gaire conèixer, aprendre i respectar altres cultures i poblacions; i tampoc ens interessa gaire conèixer, aprendre i respectar la natura a la qual pertanyem. De fet, si fóssim menys prepotents i observéssim més, de l’aparició de les pandèmies aprendríem que no podem desobeir les regles clares i senzilles de la Terra i que hem de prohibir els monocultius i les monogranges.
Si fóssim menys prepotents i observéssim més, aprendríem que en condicions d’abundància els saltamartins es reprodueixen conformant grans poblacions i que, quan arriba una crisi brusca per canvis climàtics o sequeres, aquests éssers pacífics caminadors de potes llargues embogeixen i es converteixen en eixams de llagostes camacurtes voladores i devoradores. Ens ho explica l’epigenètica: en unes quantes hores, un animal és capaç de transformar radicalment la seva morfologia i el seu comportament només a partir de canvis ambientals, fins al punt que, en aquests contextos, a les llagostes que es retarden se les acaben cruspint les més voraces.
Una metàfora del moment actual, en què milions d’éssers humans amuntegats en grans urbs es podrien veure obligats a adaptar-se a unes condicions ambientals diferents, ja que no és impossible que a les prestatgeries dels supermercats es pugui passar de l’abundància de l’escassetat en un batre d’ulls. Però no importa; com diu Christopher Ryan, “civilitzats fins a la mort”.
