Històricament, el preu d’origen i el preu de destí de l’aliment fresc sempre ha escanyolit el marge de maniobra del més feble. Pagesos i ramaders han acceptat la pèrdua d’una micona del seu patrimoni amb cada camió que ha marxat cap a l’escorxador o el supermercat arrodonint el preu final de la transacció. Per posar un parell d’exemples significatius, un productor d’all cobrava el quilo a 0,82 euros durant el mes de gener de 2020, mentre que el senyor del supermercat el venia a 5,36 euros. O un productor de patata cobrava el quilo a 0,17 al distribuïdor, mentre que al supermercat es venia a 1,25 euros, amb una diferència percentual entre origen i destí del 635%.
Per acabar-ho d’adobar, en el pitjor moment de la corba de la pandèmia del coronavirus, les fruites i les verdures han enregistrat un nou increment de fins a un 46%, segons l’informe fet per la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders. Encara que es negui sistemàticament des de les altes esferes polítiques, el mes de gener passat un quilo de pastanagues costava 0,99 i, per art de màgia, el mateix quilo de pastanagues va passar a 1,25 euros al mes d’abril, quan les cues per accedir al supermercat eren ben llargues i s’exigia un exercici de responsabilitat a tota la societat. Irònicament, el consumidor ha pensat com el pagès o el ramader. “Només són uns cèntims més”.
Uns cèntims més que fan cada dia més rics els reguladors dels preus. Uns agents que mouen els fils a l’ombra i que són els grans desconeguts de tot aquest entramat. I és que lògicament els preus varien segons oferta i demanda, però hi ha factors col·laterals que no tenim en compte quan omplim el carro de la compra. Les empreses de distribució defensen que no estan apujant els marges, però la falta de mà d’obra al camp conjuntament amb els problemes de proveïment de matèries primeres i el cost de la logística del transport han passat factura al tiquet final. Per aquest motiu i molts d’altres, seguir una dieta saludable, fresca i de temporada en temps de coronavirus és més car que seguir aquesta mateixa dieta a final de 2019.
Una pujada incomprensiblement acceptada que no ha afectat de la mateixa manera els aliments processats. Aquests dies estranys, al supermercat podem fer una comparativa colpidora. Un quilo d’albergínia fresca costa 2,51 euros i una lasanya amb albergínia congelada d’un gran grup alimentari costa 2,50 euros. Posar i treure del forn i llestos, sense voler acceptar que aquest cèntim de diferència il·lustra la perversitat dels preus falsos dels aliments. Un fenomen que, afortunadament, es comença a estudiar en les altes esferes de la comunitat científica.
Aquest mes d’abril, l’última publicació de Nature Food incloïa un editorial sense firmar colpidor. “The true cost of food” (‘El preu real del menjar’) és revelador perquè per primera vegada apel·la directament als científics especialitzats en alimentació com a agents implicats en aquest guirigall. El text comença fort ja d’entrada: “Els preus que reflecteixen millor els costos ambientals dels aliments poden promoure pràctiques de consum i producció més sostenibles. La comunitat investigadora té un paper fonamental en la construcció d’un marc per a la implementació de costos reals”.
És a dir, la majoria dels impactes ambientals de la producció i el consum d’aliments no es valoren econòmicament i, per tant, no es noten a la butxaca. Si un quilo de carn de vedella del Brasil o un quilo de soja de Bolívia arriba al nostre territori, té un preu estipulat pels mercats internacionals, però no hi ha cap organisme regulador que afegeixi un cànon addicional a aquests dos aliments pel cost mediambiental que ocasionen en la desforestació de la selva amazònica, els gasos contaminants dels animals a la capa d’ozó, el transport amb avió o la desaparició de cultius ancestrals en favor de monocultius transgènics.
Són dos exemples internacionals, però la mateixa lògica serveix per a qualsevol aliment poc saludable produït a gran escala a casa nostra. No ens enganyem; no és cap novetat certificar que els aliments que contaminen més el planeta són també els menys recomanables per a la salut. Però i si cada aliment poc saludable incorporés l’empremta ecològica en l’etiqueta del preu final? Canviaríem radicalment la dieta amb una acció tan revolucionària? Seria una bona manera de minimitzar el desajust històric entre qui provoca contaminació i qui paga per adquirir aquest aliment?
I si cada aliment poc saludable incorporés l’empremta ecològica en l’etiqueta del preu final?
“És el que els economistes anomenen costos ocults”, prossegueix l’editorial de Nature Food. “És la diferència entre el preu de mercat dels aliments i el cost global que té per a la societat”. Ells en diuen costos ocults perquè no poden dir preus falsos. I és que aquests preus falsos sempre afavoreixen els dolents de la pel·lícula. És evident que és molt complicat quantificar l’augment concret que implicaria en el cost final, però si som capaços entre tots de posar un semàfor nutricional a cada aliment per alertar dels perills d’una mala alimentació per a la salut, no podem exigir el mateix per al bé de la salut del planeta?
La desertificació és un fet, i la falta d’aigua, un problema greu. “Calcular preus reals comporta reptes tècnics, com ara saber quins impactes cal tenir en compte, com valorar adequadament valors intangibles i com atribuir els impactes a les mercaderies al llarg del temps”. Un repte nou que caldrà exigir a la comunitat científica a curt termini, perquè, si no s’equilibren els costos reals dels aliments, es multiplicaran els fracassos del sistema alimentari amb pràctiques de producció pobres que fomenten residus, agreugen la contaminació i dissocien encara més el consum de la producció. Una problemàtica que es multiplica en un món on les diferències socioeconòmiques entre rics i pobres són un mur cada vegada més visible. I no volem que els rics monopolitzin el menjar fresc, saludable i de temporada, oi?
Retornant als conceptes econòmics, l’Índex Big Mac és una manera informal de mesurar la paritat de poder adquisitiu entre dues monedes. Amb 50 dòlars pots comprar 30 Big Mac a l’Índia, mentre que a Noruega tan sols en compraries 7. El desnivell de 23 entrepans de menjar ràpid marca la diferència real del cost de la vida en un país i l’altre. Doncs bé, ara imaginem un Índex Eco aplicat al dany mediambiental. No es pot prohibir a ningú que deixi el menjar porqueria, només faltaria. Però qui vulgui fer una dieta menys saludable hauria d’acceptar pagar un cost (real) més alt i, conseqüentment, tenir molta més facilitat econòmica per decantar-se per la compra de fruites i verdures locals de temporada. Sona molt radical, però tocant la butxaca es toca més fàcilment la consciència.
Una campanya de Justícia Alimentaria posa el dit a la llaga. “Només amb una nova política fiscal alimentària que apliqui un IVA del 0% als aliments saludables i del 21% als aliments insans podrem assegurar l’accés a una alimentació saludable bàsica per a tothom”, diuen els seus promotors després de llegir una dada esfereïdora: “El 45% de la població no es pot permetre una alimentació saludable bàsica”. Dependrà precisament també dels científics, que ja han començat a obrir els ulls, poder pressionar amb la ciència com a bandera i establir l’IVA del 0% per guanyar la lluita als preus baixos dels aliments insans.
“El cost real ofereix als investigadors l’oportunitat de tenir un paper més protagonista. En lloc de fer avaluacions a posteriori, els estudis exploratoris podrien assenyalar formes d’operar amb èxit i orientar el debat cap a una direcció constructiva. Encara s’ha de veure si els investigadors seran més proactius i posaran el seu granet de sorra per reduir l’escletxa amb els responsables polítics; el que és ben cert és que els ‘preus falsos’ no es poden mantenir durant més temps”, sentencia Nature Food amb encert.
Posar la ma a la butxaca dels consumidors per forçar un cambi d’hàbits pot ser una eina, al igual que tallar l’aigua unes hores al dia perque la gent començi a pendre consciència de la seva importància. Pero només pensar que els rics poden arribar a monopolitzar el menjar fresc, saludable i de temporada em fan venir nàusees. Aquest es un debat molt seriós i no serà gens fàcil cambiar la tendència perque la gent no deixarà de consumir menjar escombreria d’un dia per l’altre. Nomes amb una mesura no serà possible cambiar els habits pero pendre consciència es el primer pas de molts que han de venir si volem que menjar saludable sigueixi sent una opció real i asequible per a tothom.
Gràcies per l’article.