En l’antiguitat, el gaspatxo era un combinat rústic que podia improvisar-se funció dels aliments que es tinguessin a mà, els trossos de pa presents a la taula farien la resta. Els components essencials eren l’oli, vinagre, sal i pa, a més d’aigua fresca i all. Al segle XIX, el gaspatxo es va tenyir de vermell amb la presència del tomàquet, una de les hortalisses amb les que el Nou Món va enriquir la nostra alimentació. Eugenia de Montijo, esposa de Napoleó III, era granadina i se li atribueix posar de moda a França el gaspatxo cap a l’any 1850. Era un primer pas per a la seva popularització a tot el món, on competeix amb altres sopes fredes, com la vichyssoise de porros o la bortsch de remolatxa, la sopa nacional de Rússia i Polònia. Amb el temps va guanyar en lleugeresa, fins a esdevenir el que avui és el més universal dels plats andalusos. Avui, hi ha gaspatxo a Nova York, París, Sidney o Tòquio.

He volgut portar-vos una de les herbes aromàtiques, que, tot i que no gaire coneguda, és una de les meves preferides: l’estragó o dragonet, que, amb la seva intensa aroma, resulta ideal per perfumar cremes, salses o fins i tot conserves o olis. A més, té moltes propietats terapèutiques: combat l’acidesa, la inflor d’estómac, les males digestions i les fermentacions intestinals. Es pot fer servir fins i tot per treure els mals de queixal i per regular la menstruació. És diürètica, útil contra el reumatisme, la gota, així com per alleujar l’artrosi. Podeu fer maniluvis i pediluvis per alleujar l’artrosi i el reuma infusionant un grapat d’estragó en aigua bullint i deixant-ho reposar uns minuts.

Pel que fa a les propietats del tomàquet, cal recordar que el seu color vermell intens és degut al licopè, un potent antioxidant que actua protegint les cèl·lules de l’estrès oxidatiu i que és més biodisponible quan es pren amb oli. El licopè, a més de potenciar i protegir les diferents funcions de l’aparell reproductor masculí, també ajuda a reduir el risc de càncer gastrointestinal. El seu consum potencia el sistema immunològic i regula la funció intestinal, a més de ser diürètics i depuratius. Aprofiteu que comença la seva millor època i busqueu tomàquets que facin una olor dolça, intensa, una mica acre i fins i tot picant. No deixeu passar aquestes meravelles de la naturalesa!

La recepta

Ingredients (3-4 racions)

  • 2 tomàquets de pera
  • 8 tomàquets en branca
  • 10 tomàquets xerri
  • 1 cogombre pelat i sense llavors
  • 1 pebrot vermell rostit sense llavors
  • 1 tija d’api
  • ¼ de bitxo vermell
  • 2 grans d’all
  • 1 suc de llima
  • Llet de coco
  • 1 grapat de cibulet fresc
  • 1 grapat de fulles fresques d’estragó (reserveu-ne alguna per decorar)
  • 1 c.s. d’oli d’oliva
  • Una mica de sal marina
  • Un polsim de pebre blanc

Preparació

1.- Tritureu lleugerament els tomàquets a la batedora. Afegiu-hi el cogombre, el pebrot, l’api i els alls trossejats, el bitxo, la sal i el pebre i torneu a triturar. Afegiu-hi el suc de llima, el cibulet i l’estragó i tritureu uns segons més fins a obtenir la textura desitjada; tasteu-ho i corregiu de sal si cal. Serviu i afegiu-hi un rajolí de llet de coco i decoreu amb fulles d’estragó.

2.- Entrebancs: trossets de verdures fresques per donar un toc cruixent com api, ceba tendra, carbassó, pebrot, cogombre, raves, germinats, poma… o fins i tot un ou cuit picat.

Que en gaudiu,

Molta salut!

Cristina Arroyo

Cristina Arroyo
Tècnica en dietètica i nutrició, naturòpata, assessora nutricional i cuinera saludable