Entenguem primer de què parlem. La grassofòbia és una expressió que al·ludeix a la por o desgrat exagerat al sobrepès propi o al d’altres persones. Quan es tracta del propi, pot afavorir una distorsió que condueixi a un trastorn de la conducta alimentària. Quan es refereix al d’altres persones, hi ha implicades actituds negatives o d’intolerància cap a elles com, per exemple, la discriminació o la burla.
Últimament, el tema de la grassofòbia s’ha instal·lat acaloradament a les xarxes, com un problema real que s’ha de combatre. Ho considero molt oportú i necessari. De totes maneres, el discurs d’algunes de les persones que batallen contra aquest tipus de violència –del qual gairebé sempre som víctimes les dones– ha pres en alguns casos un tint polèmic: el de promoure cossos obesos.
Cànons de bellesa que ens oprimeixen
La societat patriarcal en què vivim ens ha imposat a les dones uns cànons físics molt difícils de complir i que, a la gran majoria de nosaltres, ens oprimeixen. No en tinc cap dubte: ho veig al meu voltant, ho visc en primera persona.
Rebel·lar-se contra aquesta imposició em sembla una necessitat i una obligació perquè nosaltres i també les futures generacions puguin viure més lliurement, tenir més autoestima, gaudir més dels seus cossos.
Que ens sentim malament per tenir pèls a les cames, que ens hàgim d’amagar els pits perquè hi tenim estries després de la lactància, que hàgim d’anar a la perruqueria cada tres setmanes perquè ens han crescut els cabells blancs o que arribem a posar-nos malaltes per estar primes no està bé. Això hauria de canviar. I encara més si, a sobre, va acompanyat d’estigmatització.
És la solució promoure cossos obesos?
L’altre dia llegia a una influencer que convidava a “posar de moda” les talles XXL, que parlava de l’activisme gras i que ensenyava orgullosa el seu greix abdominal. I mostrava, de pas, que bé que s’ho passava menjant brioixeria sense preocupacions. A mi això també em grinyola, si sóc honesta. Em sembla una aportació irresponsable, sobretot per part de persones que són models per a molta gent, igual que fer apologia d’un pes per sota d’uns nivells saludables. Arran d’algunes publicitats amb models que tenien sobrepès, es van fer estudis que observen com aquest tipus de missatge pot influenciar i fins i tot modelar els comportaments de grup, i fomentar el descuit dels hàbits saludables.
I, compte, que no penso pas que la salut física d’una dona estigui garantida si compleix unes taules de pes i altura. Moltes dones de constitució gran no compleixen els cànons socials de bellesa imposats i, no obstant això, tenen una salut física excel·lent: són vitals, tenen força i gairebé mai es posen malaltes.
És evident que un cos sa no té a veure –moltes vegades– amb un cos prim. De vegades, tot el contrari. Només heu d’investigar una miqueta sobre què és ser TOFI i els riscos que això implica. Així doncs, de la mateixa manera, tampoc crec que sigui una bona idea promoure un estereotip de cos a l’altre extrem i uns hàbits de vida que també impliquen uns quants problemes de salut: una dona i qualsevol persona amb obesitat té més risc cardiovascular, un sistema immunitari alterat, tendirà més fàcilment al sedentarisme i també a problemes de tipus neurodegeneratius. Una persona amb obesitat té menys qualitat i esperança de vida.
Filem més prim
Ni grassofòbica, ni promotora de cossos obesos. M’encanten les corbes de les dones –crec que són un símbol de sensualitat del qual hauríem de sentir-nos orgulloses–, però també crec que cal vetllar per un estat de salut que naturalment s’associa a una composició corporal adequada i que s’aconsegueix amb una dieta saludable i una vida activa.
Totes tenim un cos –amb una constitució determinada: més malucs, menys malucs, més pit, menys pit, cames més llargues, o més curtes…– i no hauríem de tenir la pressió d’assemblar-nos a les models de les revistes ni molt menys ningú ens hauria de fer sentir malament per no complir uns cànons de bellesa ridículs. Això és indiscutible.
Filem més prim, combatem la grassofòbia i també tots els maleïts mandats físics que se’ns imposen, però busquem una solució que no impliqui tenir com a model un tipus de cos que signifiqui més problemes de salut. I, de pas, deixem de parlar tant del cos que hauríem de tenir i parlem més de què podem fer per estar sanes, per tenir una bona composició corporal, per estar vitals, encara que tinguem una esquena ampla, cel·lulitis o estries. Estimem els nostres cossos i cuidem-los.
D’aquí a uns dies començarem un nou curs online per perdre pes, dedicat a dones de 40 anys en endavant. La intenció que tinc és que aconseguim una composició corporal que ens permeti sentir-nos vitals i que eviti tots els problemes associats al sobrepès i l’obesitat.
Volem agradar-nos, però no a qualsevol preu i, per això, la meva proposta és que aprenguem una manera d’alimentar-nos, conscients del moment que estem vivint i que ens permeti cuidar-nos millor i estimar-nos més, sense cànons.
| Descobriu tot el que tinc per a vosaltres en aquest curs |
