Aquell vespre en Pau no volia acabar-se el sopar:
–Mare, no m’agrada la verdura! No en vull més! –va dir molt enfadat.
–Pau, de vegades tinc la sensació que quan veus menjar de color verd ja dius que no. La verdura té gustos i textures molt diferents! Quina és la que no t’agrada?
–Cap, cap! Aquestes floretes… això… el bròquil aquest… Ecs! No en vull! Ni tampoc m’agrada el carbassó, ni la mongeta tendra, ni la col, ni l’enciam, ni les bledes! No me n’agrada cap, de verdura!
–Mmm… No t’agraden les cremes de carbassó fredes que faig a l’estiu? O quan fem mongeta tendra amb tomàquet de l’hort de l’avi? I a l’hivern, el bròquil, la col, les bledes o la coliflor? Cada verdura al seu temps, amb la seva olor particular, textura i gust! T’estàs perdent un tresor, Pau! –va exclamar la mare.
En Pau s’avorria davant del plat i no sabia què podia fer per acabar-se tot allò que li havia posat la mare.
–Pau, et sembla que barregem quatre cigrons amb el bròquil? Potser així t’ho menges millor…
–No, no en vull, d’aquesta cosa. No en menjaré!
–I si resulta que el bròquil és més bo del que t’imagines? I si resulta que després t’agrada molt? Segur que no en vols?
–No!
–Ni una miqueta… petita?
–No, mare. Vull anar a dormir!
I sense dir res més, en Pau va deixar el plat a taula i se’n va anar cap al llit. Aquella nit, però, va tenir un somni molt especial, un somni que recordaria per sempre més. Quan es va despertar, va córrer cap a la mare.
–Mare, mare! Vull bròquil per esmorzar!
–Però, què dius, Pau? Bròquil per esmorzar?
–Sí! Així podré pujar dalt de l’arc de Sant Martí! M’ho ha dit durant el somni!
–De quin somni parles?
–Mare, he somiat que tenia poders màgics a les cames i que podia saltar molt amunt, fins a tocar el cel! Gràcies als meus poders, podia seure dalt d’un núvol o penjar-me d’un raig del sol. Fins i tot podia parlar amb l’arc de Sant Martí!
–Ah, sí? I què et deia l’arc?
–Doncs em deia que, si endevinava els sabors dels seus colors, podria baixar-hi com si fos un tobogan!
–Que divertit, Pau! I quin gust té l’arc de Sant Martí? –va preguntar la mare.
–Doncs el vermell té gust de maduixa; el color taronja, de pastanaga; el lila, de móra; el groc, de llimona; el blau d’aigua de mar; el morat de fruita del bosc, de…com es diu aquella boleta…nabiu! Això!
I un per un en Pau li explicava a la mare els gustos que tenien els colors de l’arc de Sant Martí. Tots, menys un. El verd!
–Mare, resulta que en el somni no he encertat el gust del color verd! L’he tastat i tastat moltes vegades. He preguntat si era d’enciam, de kiwi o d’escarola… i resulta que no. I si tenia gust de bròquil, mare? Com que ahir no el vaig tastar no sé quin gust té! Per això en vull per esmorzar, per poder continuar el meu somni i baixar per l’arc de Sant Martí!
Aquell matí, tant sí com no, en Pau va voler menjar bròquil per esmorzar, i no li va desagradar. Tenia un gust particular, diferent de qualsevol menjar que hagués tastat abans. De nit, va poder viatjar al seu somni i tornar a parlar amb l’arc de Sant Martí!
–Hola, arc! Ja sé quin gust té el teu color verd! És bròquil?
–Sí, Pau! Molt bé! Ara tindràs l’oportunitat de lliscar sobre meu tantes vegades com vulguis! Hi ha molt pocs nens que ho hagin aconseguit; pensa que ets un privilegiat!
Aquella nit, en Pau es va passar tota la nit baixant i pujant per l’arc de Sant Martí! Va ser el somni més divertit que mai hagués tingut! I des d’aquell dia, naturalment, no deixa ni una floreta de bròquil al plat!
