És una tarda de pluja no prevista a Madrid. Així que l’aigua trunca els plans quotidians de molta gent: es buiden els carrers, i s’omplen els bars. Ens citem al Federal Café (Plaza Comendadores, 9) un local que, pels finestrals enormes que té, sembla creat per a dies assolellats. Malgrat això, és ple a vessar: mares amb nadons, solitaris amb la tauleta a la mà o grups d’universitaris fent un cafè poblen el local. Elena Furiase (Madrid, 1988) arriba sorpresa, també, per aquesta pluja insolent que posa, irremeiablement, la ciutat cap per avall. S’asseu, somriu i demana aigua mineral amb un tall de llimona.

furiase5

Tots els convidats d'aquesta secció identifiquen clarament el moment que va marcar un abans i un després en la seva alimentació. Quin va ser el teu?

Jo mai he estat dins del cànon habitual de bellesa; sempre he tingut tendència a engreixar-me i tota la vida he estat mig a dieta. En un moment determinat, vaig començar a menjar molt malament, i vaig desenvolupar una anèmia terrible. La meva tia Rosario [Flores] em va parlar d’una clínica a Saragossa que feia anàlisis d’intolerància alimentària. Això va ser el començament de tot.

Hi vas anar?

Sí. Jo tenia, a més de l’anèmia, unes digestions molt pesades, encara que mengés poc; i m’adormia per les cantonades. Després de l’anàlisi d’intoleràncies, et donen una llista d’uns cinc-cents aliments i et diuen els que no pots menjar i els que pots menjar poc. Has de seguir aquestes recomanacions durant un any, i després fer-te una altra vegada l’analítica.

Quins aliments se’t posen bé i quins no?

Les albergínies no puc ni tocar-les; el blat, poc i integral; el tomàquet, molt poc; l’espàrrec i l’all, gens; la carn, fora, ni porc ni vedella. Mira que a mi m’agrada la carn, però… Tampoc puc beure llet de vaca, ni tan sols de soja, encara que sí que tolero bé el formatge de vaca i el d’ovella. El de cabra no.

furiase-tira

Et trobes millor?

Vaig començar al setembre, i sí que em sento molt millor. L’anèmia ha millorat considerablement. Em noto amb molta més energia. Els aliments que prenc són els aliments que se’m posen bé, que digereixo bé.

Enyores cap aliment?

Sobretot les patates i els ous!

Deus haver descobert aliments nous…

Sí! La quinoa! No la coneixia i ara en prenc molta. A casa fem croquetes de quinoa, hamburgueses de quinoa… És una passada! Em faig hamburgueses de quinoa, hi poso formatge, xampinyons, enciam, pa de blat de moro… i sembla una hamburguesa normal! A més, com que visc amb el meu germà i amb la meva mare [Lolita] els obligo a menjar el mateix… [Riu.]

furiase6

Llegeixes obsessivament les etiquetes al súper?

I tant, ara m’hi fixo molt per descartar el que puc comprar i el que no. Busco amb lupa si conté ou, blat…

Em faig hamburgueses de quinoa, hi poso formatge, xampinyons, enciam, pa de blat de moro… i sembla una hamburguesa normal!”

És fàcil compatibilitzar aquesta manera d'alimentar-te amb la teva professió?

Sí, en el meu cas és molt fàcil, perquè són aliments que es troben on sigui. Tot i que en un còctel, un lliurament de premis o en un rodatge m’ho haig de saltar. Els esmorzars en aquest tipus de llocs sempre inclouen brioixeria, pa normal… No em deixa gaire marge. I a l’hora de menjar, si hi ha arròs i ous amb patates, doncs intento inclinar-me per l’arròs, no menjar pa…

Com esmorzes ara?

Prenc pa de blat de moro torrat, oli de gira-sol, perquè no en puc prendre d’oliva, sal iodada, una mica de gall dindi… Suc de mandarina, o una mica de pinya. De taronja no puc menjar-ne cada dia perquè és molt àcida.

Influeix el que mengem en l’estat d'ànim?

Jo crec que els estats d’ànim depenen d’altres coses. El que mengem influeix en l’organisme, però considero que no en les emocions.

furiase7

Ha canviat gaire la teva manera de comprar?

Realment no, perquè no menjo res estrany. És molt senzill trobar productes sense gluten i la informació detallada sobre el que porta i el que no. La part dolenta és el preu… No puc comprar galetes d’herbolari, haig d’anar a les grans superfícies. Crec que si aquests productes fossin més econòmics, més gent se sumaria a menjar millor i més sa.

Cuidar el que menges… ho vius com un esforç?

Al principi no, estava molt motivada. Feia fotos de les meves pizzes de blat de moro i les penjava a Instagram. Però ara començo a veure-ho com un sofriment, de vegades. El que menjo és molt bo, però de vegades tinc “mono” de coses que no puc menjar. Si arribo a aquest punt, m’ho menjo i fora culpabilitat. La culpa és un sentiment molt absurd. De l’error se n’aprèn i punt.

Però val la pena aquest esforç?

Sí, sí, per descomptat. Em trobo molt bé. Fa un parell d’anys vaig estar molt malament per l’anèmia i això em va afectar en molts aspectes, però ara em trobo molt bé; no ho deixaria. Quan arribi setembre, repetiré les anàlisis. I tant.

Emma Vallespinós
Emma Vallespinós

Periodista