La Thais Villas és d’aquelles televisives propera, riallera i afable amb qui te n’aniries de compres. És graciosa, molt graciosa, i exageradament terrenal quan parla de fama i televisió. En aquesta entrevista no sentireu les riallades que em va fer fer durant l’entrevista. Avui, el seu públic, vosaltres, l’haureu de llegir i imaginar-vos-la conversant, com quan la veieu a la tele fent preguntes àgils, directes i iròniques als entrevistats.

ThaisVillas9

Fotos: Sergi Garnica

La Thais Villas va començar a cuidar-se fa deu anys aproximadament quan es va operar de varius. Quan en tenia quinze, va tenir un accident de trànsit que, al cap dels anys, va derivar en algunes xacres, com ara les varius. Aquell toc d’alerta va significar un abans i un després i, des de llavors, menja i viu amb molta més consciència.

“Les borraines són el que més m’agrada del món”

Fa deu anys, et van operar. 

Exacte. Va anar tot molt bé, però en aquell moment jo tenia una mica de sobrepès i els metges em van començar a dir que m’havia de cuidar, perquè el problema de les varius podia agreujar-se i que havia d’eliminar pes de les cames per la circulació, etc.

Tenies sobrepès perquè menjaves malament?

Fins llavors obria la nevera a l’hora que em venia de gust i picava molt. No m’hi mirava gens ni em preocupava si m’engreixava una mica. A partir de l’operació i de les recomanacions mèdiques, vaig començar a ordenar-me. A banda, després, vaig passar una època força llarga sense feina. Vaig estar a l’atur dos anys i em va afectar molt anímicament. Vaig perdre la gana. De manera literal. Estava molt angoixada, em queien els cabells i em van sortir càries i tot, que no n’havia tingut mai cap. I llavors vaig anar a un homeòpata.

I et va anar bé?
Descobrint amb la Thais el nou supermercat Obbio

Descobrint amb la Thais el nou supermercat Obbio

Sí. Va ser llarg, però sí, sí. Després, ja amb feina i vivint a Madrid, encara arrossegava digestions pesades, mals de cap i hi vaig continuar anant. I no ho he deixat mai més. Des de l’operació de varius fins ara, han passat deu anys, en què he anat fent ajustos. Però, va ser quan tenia uns trenta anys que vaig començar a menjar d’una altra manera, a ser més conscient que la gasolina que poses al cos et pot ajudar o perjudicar. A més, els últims anys he anat veient com als meus pares els anaven sortint mals i problemes perquè no s’han cuidat prou ni han vigilat amb el menjar i vaig pensar: Ei! Això va de debò. Vaig veure que tot té un preu i que tot s’acumula i passa factura. Això em va obrir els ulls i vaig decidir anar també al gimnàs.

Vaja, que vas prendre la decisió de cuidar-te d’una manera molt racional i conscient.
montatge

Fent un te a la cafeteria del supermercat Obbio

“Faré tot el que pugui per arribar a vella procurant que em facin mal com menys coses millor” 

Sí, sí. Del tot. Vaig pensar: faré tot el que pugui per arribar a vella procurant que em facin mal com menys coses possibles millor. A més, l’accident dels quinze anys em va deixar tocada. Vaig estar molt greu; no tens el cos igual i això també et condiciona per cuidar-te quan ja no ets tan jove. Pensa que després d’operar-me, tal com vaig sortir del quiròfan i per prescripció mèdica, havia de caminar cada dia quatre hores. M’acabava Barcelona! Però ho vaig fer. Cada dia. I, quan em va sortir una feina, com que no tenia temps, em vaig comprar una cinta de córrer per fer les hores.

Quina força de voluntat!

Això sí que ho tinc. De tota la vida. Perquè el tema del gimnàs va ser utilitari totalment, però el meu cos no està dotat per ser una esportista, m’entens? Però, ara, em va bé físicament però també per al cap!

Tu ets de Fraga (Aragó). Es menjava força a casa, m’imagino...

A casa? Uf! Jo, a més, m’he menjat sempre tot el que em posaven al plat. Però quan vaig sortir de casa i vaig anar a estudiar fora, vaig començar a treure aliments que em posaven la mare o l’àvia per força. Vaig deixar la carn i la llet. N’havia begut tanta! Et plantificaven el got de llet i la meva àvia m’hi posava quatre cullerades de sucre. I ja de petita pensava: Això no pot ser ni bo! De tant en tant, ja independitzada, em prenia un cafè amb llet, però amb el temps he anat afinant. I em queda molt! Llegeixes, t’informes… I fa dos anys vaig deixar el cafè.

Ah, sí?

ThaisVillas8Sí, i ho vaig fer pensant a veure si n’era capaç. A veure si era capaç de no ser ionqui. Hi havia dies que me’n prenia sis o set! A més, vaig tenir una infecció d’orina i vaig llegir que havia d’eliminar el cafè i l’alcohol i ho vaig fer, tot i que els metges em deien que no tenia relació. Però ho vaig voler aconseguir posant-me a prova. I sí, sí. Mai més.

Ets lectora habitual d’Etselquemenges/Soycomocomo, oi? 

M’ho miro bastant, sí; a vegades, torno a entrar i veig el mateix article i penso: Nena! Que no els has donat ni temps de canviar els articles! També et diré que hi ha un punt en aquest tema de l’alimentació sana que fas un clic i no tornes, de loquito. Saps què vull dir? I jo em cuido eh! Però s’ha d’anar amb compte!

Nosaltres treballem cada dia per divulgar el que creiem, però justament ens obsessiona que la revista respiri normalitat i no talibanisme.

I tant! A més, tinc hàbits que, sense voler, he agafat per efectes col·laterals. La meva parella –el també presentador Òscar Dalmau–, per exemple, no beu i, de rebot, jo bec molt menys. Quan sortim a sopar, a vegades, demano una copa de vi, però, esclar, al principi demanava una ampolla i me la fotia jo sola i pensava: Això no va bé.

I no et deia que no bevia?

No, no, esclar. Se’n servia, però no se’l bevia. Quan començàvem no volia dir-ho, suposo que per no quedar com un raro que no beu.

Com va, a Madrid, amb l’alimentació?

Em costa trobar bona verdura i fruita. Pensa que el meu pare és agricultor. Té una explotació de préssecs i també, en petites quantitats, per a autoconsum, cultiva tot tipus de verdures. I ens les envia al meu germà i a mi a Madrid tot sovint! Borraines, bledes, préssecs, carbassons, fa oli i ens n’envia garrafes… Estic acostumada a menjar verdura de debò! Quan vaig venir a estudiar a Barcelona, que vivia en una pensió d’estudiants, comprava verdura que semblava goma de xiclet i no me’n sabia avenir. Vaig molt poc al súper. I ara, cada quinze dies, em faig arribar una caixa individual de fruita i verdura ecològica i n’estic contenta. A Lavapiés, on visc, han obert una botiga eco on compro sovint que es diu A Salto de Mata. A Madrid hi ha la clientela que hi ha i a aquestes botigues els costa molt tirar endavant. I, de restaurants, en falten. Falten llocs com el Teresa Carles, on, als plats i al plantejament, hi ha alegria!

T’agrada cuinar?

Sí, però cuino molt senzill. Peix a la planxa, no menjo salses i, si dino un plat de bledes, em quedo tan ampla i feliç. O borraines! Que és el que m’agrada més del món! Molts cops no necessito tall. I vaig fent mill, quinoa, ara compro llenties diferents –no només les habituals–, faig purés amb el que tinc, improviso un arròs integral amb verdures i hi poso gingebre o el que tingui. Aquest estiu vam ser a Califòrnia i, mare meva, allò és un altre món! També l’interior és un altre món! Hi ha un volum de greix que no havia vist mai a la vida. La gent va amb cadires de motor perquè no es pot ni moure. Veus la gent com va vestida i t’imagines aquells genolls amb líquid. L’alimentació no és humana. I llavors te’n vas cap a Califòrnia i la cultura és una altra. Tot això dels sucs verds, allà és impressionant. Cada dia ens en preníem un. Que bons! I vaig pensar que, quan tornés, me’n faria però és difícil que no quedi pastós. De fet, fa uns anys, ara que ho recordo, vam fer un viatge amb furgoneta per la costa oest i també em vaig entusiasmar amb el doctor Perricone, però no tant amb les seves dietes sinó amb alguns dels aliments que, gràcies a ell, vaig conèixer.

 

Núria Coll

Núria Coll
Directora d'etselquemenges