Fotos: Sergi Garnica

Fotos: Sergi Garnica

A casa, la meva mare sempre ha cuinat 100% cuina mediterrània: molt poc fregit, amb una amanida sempre a taula, llegums i moltíssim peix. Però, com en totes les vides, la de l’Íngrid Rubio ha tingut alguns capítols significatius de l’alimentació. Viu en un poble petit i rural a cinquanta quilòmetres de Madrid i aprofito que passa per Barcelona per trobar-nos al nou supermercat Woki Organic Market, que acaba d’obrir portes al Passeig de Sant Joan, davant de la parada de metro de Verdaguer, el barri on va viure de petita.

Som a punt de veure-la a la pel·lícula Ciudad Delirio.

He sabut que et cuides molt perquè fas molt d’esport i perquè ja no menges el mateix que abans. Anem, però, una mica enrere... Hi ha hagut algun capítol destacable a la teva vida en relació amb l'alimentació?

Quan la meva mare estava embarassada, es va menjar unes ostres i una estava en mal estat. Li van receptar prendre dos litres de te o te amb llet. No va passar res, l’embaràs va anar bé, però quan vaig néixer, als nous mesos quan tocava, vaig sortir molt esquifida i deshidratada. Estic gairebé segura que va ser l’ostra. Els primers sis mesos de vida vaig viure en una incubadora i m’havien d’hidratar. De fet, els metges no tenien gaires esperances que me’n sortís. Com que vaig néixer a l’agost, vaig estar mesos hidratant-me; un cop a casa, un altre metge va veure que respirava malament i, quan ja m’havia recuperat de la deshidratació, em van diagnosticar una pulmonia doble. Crec que l’ostra va tenir-hi molt a veure. Així que podríem dir que vaig tenir un començament de vida estel·lar [riu]. Evidentment no he menjat, ni menjaré mai, una ostra ni cap marisc llefiscós. Surto barateta en aquest sentit. El peix, però, m’agrada molt, eh?

Vaig néixer deshidratada per culpa d’una ostra en mal estat que ma mare va menjar estant embarassada.

Eres bona menjadora de petita?

No! A l’escola era “la niña de la bola”. M’estava hora i mitja remenant el plat fins que em castigaven al replà. Al cap d’hores, picava a la Pepita, la veïna del davant, i acabava de menjar a casa seva.

I després de la infància, adolescència i joventut, t'has cuidat?

He fet molt esport: natació, Pilates, bicicleta. M’agrada molt l’esport i la natura. De sempre. I entre això i que no acostumo a tenir cap mal vici amb el menjar, doncs sí, sí, em cuido. L’únic que he hagut de controlar és l’embotit: Oh, que bona que és la catalana! Però com que visc a Madrid, no tinc tot l’embotit de Catalunya brutal tan a l’abast i això em va bé. Ara, si algun dia ma mare ve a veure’m a Madrid, em porta un fuet!

ingrid_interior3

Però tens uns gens agraïts. Estàs molt bé, Íngrid!

No t’ho pensis. Tinc trenta-vuit anys i m’he de cuidar; i aprofito els rodatges! Mira, si tens un personatge secundari a una sèrie o peli, disposes de moltes hores mortes i pots anar al gimnàs cada dia… En canvi, quan fas un prota, saps que aquells mesos treballaràs catorze hores i no podràs fer res. Estàs en actiu però no fas la taula d’exercicis al gimnàs, ni Pilates, ni res. Treballes i a dormir. A El corazón del océano (Antena3) només teníem festa els diumenges. Va ser, però, meravellós.

Per què?

Perquè es rodava a Colòmbia! Pel viatge, pel personatge que vaig fer, pels directors, pels actors, per la coproducció; barrejar dues cultures va ser d’una riquesa bestial. La gent d’allà té una alegria que es contagia, i rodar entre aquells paisatges va ser brutal.

També has rodat a Cali (Ciudad Delirio) una pel·lícula en què també has fet molt esport...

Feia tres hores de salsa caleña cada dia. Cada dia m’estava hores ballant, i esclar, amb aquelles temperatures altíssimes i tanta activitat, em feia uns esmorzars molt complets. Anava a un forn que tenia pa integral ecològic i comprava tomàquets ben madurs; menjava hidrats i proteïna. La pel·lícula parla d’aquesta part de la Colòmbia del ball.

Tu balles a la pel·lícula?

No, però com que va ser un rodatge llarg perquè costava ajustar-lo, vaig demanar de fer classes cada dia. I al migdia em feia un plat d’arròs. Cada cop m’agrada més l’arròs i combino l’integral amb el blanc. També menjo pasta integral.

ingrid_carrer2

Et vas aprimar més pel personatge, oi?

La pel·lícula està ambientada al segle XVI en una època en què la població té pesta i passa gana. Pensa que portava vuit quilos de roba i quatre més de capa. Sabia que seria esgotador. Hi havia una humitat altíssima, feia moltíssima calor, era un rodatge amb naufragi inclòs, etc. Em vaig entrenar i vaig reforçar l’esquena per aguantar tants quilos de roba, estava molt fibrada i vaig fer també un règim amb una nutricionista. A més, el personatge passa per la pesta i moltes calamitats i fam durant sis anys, i vaig pensar que m’havia d’aprimar més perquè el personatge fos ben real. Però ho vaig fer amb un acompanyament setmanal d’una professional. Tenia claríssim que la salut és primordial, i independentment del personatge no volia que hi hagués conseqüències.

Quants quilos et vas aprimar i com?

Cinc. Vaig començar amb més proteïna, però després vam fer una dieta de moltíssima verdura. Vam anar provant dietes diferents per mirar quina s’adequava més a les meves necessitats.

I avui com menja l'Íngrid Rubio?

Per canvis i estrès, fa un any, vaig tenir problemes digestius i, per exemple, vaig deixar la llet, perquè notava que tenia digestions molt pesades. Em va anar molt bé la llet d’arròs i des de llavors que en prenc. Hi poso poc cafè, només taco la llet i en faig un i prou al dia. Què més? He tret gairebé tota la carn. De fet, he anat traient molts aliments per trobar-me millor; i ara, tot just ara, començo a reincorporar-ne algun. L’altre dia vaig menjar un filet, per exemple, però no em ve gaire de gust.

Amb l’Íngrid acabem tafanejant el Woki i mirant productes. Remenem les llenties vermelles que venen a granel. “Saps què no m’agrada de Madrid? Que mai mai em deixen tocar els tomàquets. Necessito saber com estan per comprar-los!”

Núria Coll

Núria Coll
Directora d'etselquemenges