El dietista, nutricionista i investigador Jesús Sanchis fa tàndem amb el psiconeuroimmunòleg clínic Xavi Cañellas per investigar i divulgar què cal fer per prevenir i tractar malalties autoimmunitàries, inflamatòries metabòliques (diabetis tipus I i II, dermatitis, hipertiroïdisme i hipotiroïdisme, hipercolesterolèmia, al·lèrgies, endometriosi, esclerosi múltiple, fibromiàlgia, artritis reumatoide…), o una de les pandèmies més importants del segle XXI: l’obesitat. Sanchis investiga als laboratoris de l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Alimentació del Consell Superior d’Investigacions Científiques (IATA-CSIC) amb un dels grups més punters d’Europa i fa el doctorat en Ciències de l’Alimentació a la Universitat de València. Cañellas és cofundador de Regenera.cat, empresa pionera en la formació en psiconeuroimmunologia clínica i evidència científica a l’Estat espanyol, on promou i investiga els vincles entre salut física, salut emocional –dins del projecte “Batega. Laboratori emocional”– i els canvis en el sistema immunitari.

Ens trobem al Centre Cívic Convent de Sant Agustí del carrer Comerç de Barcelona, ben a prop d’un dels tallers de lactància materna del grup ALBA, que promou i ensenya les mares a donar el pit. Segons Sanchis i Cañellas, el sistema immunitari es forma en els primers dos anys de vida i es programa a l’úter de la mare. El fet de donar el pit fa que algunes malalties es puguin evitar. “S’està investigant tots els nutrients que conté la llet materna, que és un aliment que caldria que els nadons rebessin com a mínim sis mesos de forma exclusiva, i que conté substàncies que cap medicament ha sabut imitar”, expliquen els investigadors.

FotosXavierJesus3

En primer lloc, quina és la diferència entre microbioma i microbiota?

Jesús: Quan parlem de microbiota fem referència als bacteris que poblen el cos. Quan parlem dels que habiten a l’intestí, aleshores és microbiota intestinal. Som deu vegades més bacteris que cèl·lules humanes! I quan fem referència al microbioma, ens referim a l’expressió gènica de la microbiota: el codi genètic d’aquests bacteris que ens ajuden a mantenir-nos sans, però que també ens poden fer emmalaltir. Segons els últims estudis, superen en 150 vegades el codi genètic humà. Així doncs, qui és l’hoste?

Som deu vegades més bacteris que no pas cèl·lules humanes

Hi ha bacteris sans i d’altres que no ho són...

Xavi: Sí, podríem dir que hi ha una lluita entre els sans i els potencialment patògens. Si proliferen els dolents, generarem alteracions de salut a molts nivells, no només a l’intestí. Això és el que anomenem disbiosi, una alteració de l’equilibri tan delicat que hi ha entre l’hoste (nosaltres) i la microbiota intestinal. Aquí comencen moltíssims trastorns.

Per què és tan important aquest camp d'estudi?

Jesús: Ens hem passat cent anys intentant eliminar els bacteris de l’entorn, fins i tot de l’organisme, fins que, gràcies a estudis que mostraven que les persones amb patologies com obesitat i diabetis tenen una microbiota intestinal diferent de les persones sanes, vam entendre que la microbiota intestinal podia tenir un paper fonamental en l’equilibri salut-malaltia. Així, especialment, en l’última dècada, es comença a tenir en compte l’anàlisi de les femtes en l’estudi de pràcticament qualsevol malaltia.

Quines diferències hi ha? Podem evitar l’obesitat i la diabetis modificant els bacteris de l’intestí?

Xavi: Les diferències passen per com es programa aquesta microbiota; i la programació comença a l’úter de la mare. Cada vegada, més estudis científics mostren que la translocació bacteriana entre nadó i mare comença a l’úter. Sempre s’havia cregut que l’intestí era estèril en el moment de néixer i ara veiem que no. Hi ha diversos estudis del 2013 que parlen d’aquest traspàs de bacteris entre mare i fill durant l’embaràs; per tant la salut de la mare durant la gestació és clau per a la programació de la microbiota del nadó. Durant tot l’embaràs, la microbiota canvia fisiològicament, i genera una inflamació a la mare per assegurar que els nutrients arriben al nadó. Per exemple, la microbiota de la mare induirà resistència a la insulina perquè el fetus rebi glucosa constantment. Aleshores, segons el part –cesària o part vaginal, fins i tot si és medicalitzat– la colonització bacteriana canvia dràsticament. A més, si el nadó rep llet de la mare o de fórmula, els bacteris de l’intestí seran diferents.

Jesús: Parlar d’evitar una pandèmia com l’obesitat o la diabetis modificant la microbiota intestinal segurament seria un reduccionisme. Som un tot, hi ha molts factors darrere d’aquestes malalties. Tot i que durant molts anys hem oblidat aquests petits habitants, i que ara sabem que són una peça clau per tenir i mantenir la salut, és aviat per fer aquesta afirmació. Cal educar i conscienciar per tal de no haver de modificar els bacteris, tret de casos excepcionals. És a dir, les mares han de saber que els seus hàbits de vida durant l’embaràs, la lactància i els primers anys de vida dels fills, afecten la vida dels menuts més enllà de la infantesa. Igualment, els hàbits de vida dels adults (alimentació, activitat física, estrès, descans, etc.) modulen l’ecosistema intestinal, que al seu torn modula la salut.

“La programació de la microbiota depèn de si el part és vaginal o per cesària, de si hi ha lactància materna o de fórmula”

Si el part és medicalitzat o per cesària els bacteris de la mare no arriben tant al bebè?

Xavi: No és que no arribin tant, sinó que per cesària el bebè rep bacteris de la pell de la mare; en un part vaginal rep els de la vagina: Lactobacillus, sobretot, que activa la immunoregulació. El sistema immunitari del nen es forma en els primers dos anys de vida i té a veure amb com la colonització bacteriana arriba a fer aquesta programació en l’intestí del nen. Però no només és important el tipus de part, també l’estrès de la mare canvia la flora bacteriana del seu intestí i, de retruc, la programació de la microbiota del bebè. Hi ha uns estudis molt interessants de l’any 2012 que mostren com les hormones de l’estrès de la mare –el cortisol i la noradrenalina–poden canviar literalment els bacteris de la mare i, per tant, del nadó, o poden generar una virulència en bacteris que en principi no eren virulentes, que acaben desembocant en malaltia. I són les preguntes de sempre: És normal tenir dermatitis atòpica? És normal tenir tantes al·lèrgies? No, no és gens normal. És normal en aquest context actual en què destruïm els bacteris “bons” que han de protegir la immunitat.

“Si el part és vaginal, el nen rep Lactobacillus, uns bacteris que activen la immunitat”

Jesús: En la prevenció de malalties, aquesta programació inicial és un dels punts determinants. S’han fet estudis que comparen la microbiota intestinal en nens nascuts per part natural o per cesària, o que han pres lactància materna o de fórmula, o nascuts de mare obesa o de mare amb pes normal. S’ha mirat quina relació hi ha i es conclou que, entre altres trastorns, tenen més índex d’obesitat els nens nascuts de mare obesa, o per cesària o alimentats amb fórmula. Els bacteris que tenen a l’intestí no són els que haurien de tenir. Massa sovint, des del món sanitari es dóna un missatge erroni, o bé s’interpreta malament. Els mesos de lactància han de ser sis exclusivament, no sis com a màxim. Sis haurien de ser els mínims per proporcionar al nadó l’arsenal defensiu que necessita per assegurar la salut present i futura, si no és que hi ha cap causa major que ho impedeixi. No hi ha, ni s’ha inventat, cap aliment com la llet materna. Però no ens confonguem: cada mamífer que prengui tanta llet com pugui, però de la seva espècie.

FotosXavierJesus2

Xavi: La lactància s’ha d’allargar tot el que es pugui, tot i que hi ha casos en què no és possible i hi ha alternatives que ara comentarem –els probiòtics i els prebiòtics, que serveixen per pal·liar la mancança natural. Ara bé, la controvèrsia la trobem als cereals. El primer nutrient que ha de rebre el nadó després de la llet materna no han de ser els cereals: hi ha estudis que mostren que causen un increment de la permeabilitat intestinal; per tant es fa malbé la integritat de l’epiteli intestinal.

Què vol dir tenir un intestí íntegre?

Jesús: Un intestí íntegre és sinònim d’una muralla ben forta que evita l’entrada d’agents dolents al nostre castell, l’organisme. Un intestí íntegre no té una permeabilitat intestinal augmentada, que lamentablement és una cosa molt comuna avui dia, tant en nadons com en gent gran. Jo mateix n’he tingut. No és normal que gairebé tot el que menges se’t posi malament, que et notis inflat, que tinguis gasos, restrenyiment, etc. No és normal i els medicaments no són la solució. Terapeutes experts com en Xavi tracten, cada dia, aquests trastorns.

El gluten i el sucre causen aquesta hiperpermeabilitat intestinal?

Xavi: Sí. Per això no recomano els cereals –que contenen proporcions altes de gluten i de sucre– per als nadons, ni tampoc per als adults. Si fem un cop d’ull a l’alimentació evolutiva, veiem que algunes malalties comencen a proliferar quan basem l’alimentació en els cereals. No hi ha estudis a llarg termini que diguin que els cereals siguin sans per a l’ésser humà; al contrari: hi ha estudis que diuen que certs cereals tenen uns tipus d’antinutrients que funcionen com a disruptors endocrins –implica que generen canvis hormonals– i que afavoreixen aquest augment desastrós de la permeabilitat intestinal. Això vol dir que certs tòxics passen al torrent sanguini i, aleshores, tenim risc d’emmalaltir.

“Els cereals contenen antinutrients que afavoreixen l’augment de la permeabilitat intestinal”

Alguns estudis relacionen el gluten amb l'activació de la inflamació en òrgans com el pàncrees i el cervell, que acaba desembocant en diabetis tipus II i malalties autoimmunitàries.

Jesús: Hem comentat que l’intestí assegura la protecció de l’organisme. Si rep desperfectes, tot l’organisme quedarà afectat. Les cèl·lules de l’epiteli intestinal estan unides de moltes maneres (tight i gap junction, desmosomes…). Què passa quan ingerim gluten? Cada cop més gent s’adona que, tot i no tenir celiaquia, té malestar quan pren gluten: és la sensibilitat al gluten no celíaca. Passa, perquè, en prendre gluten, aquestes unions cel·lulars queden afectades; si no deixem de prendre gluten, l’intestí es debilita i augmenta la permeabilitat intestinal. No hi ha consens científic en aquest camp, i hi ha molts interessos econòmics al voltant, però diversos grups de gran prestigi internacional investiguen els trastorns associats amb la ingesta de gluten, amb Alessio Fassano –MD – Massachusetts General Hospital–, com a referent mundial. Hi ha més consens quan parlem de malalties autoimmunitàries. Quan l’intestí perd la integritat, hi ha components, concretament el lipopolisacàrid bacterià, que travessen la nostra muralla i desencadenen el que anomenem una “endotoxèmia metabòlica”, que, com el nom indica, afecta tot el metabolisme i desencadena una inflamació crònica de baix grau que acaba desembocant i potenciant malalties tant autoimmunitàries com metabòliques: malaltia de Crohn, esclerosi múltiple, endometriosi, síndrome metabòlica, diabetis tipus II i obesitat, entre d’altres, i cada vegada amb més evidència científica, trastorns del sistema nerviós. I tot això, que no és poca cosa, comença per aquesta alteració dels bacteris i cèl·lules intestinals encarregades de protegir-nos. Aquests canvis en la flora bacteriana vénen determinats, com ja hem comentat, per una mala alimentació, per un estrès crònic, pel sedentarisme, per una mala programació en la infància, per estades hospitalàries i, molt important, per la ingesta d’antibiòtics.

Xavi: El que ha de quedar clar és que el gluten no és només dolent per als celíacs! Fa cinc anys que s’ha corroborat la sensibilitat al gluten no celíaca, i cada any surten més estudis publicats sobre el tema. És a dir, una persona pot no ser celíaca, però tenir conseqüències negatives si n’ingereix, perquè el gluten ataca aquestes unions intestinals. Això fa augmentar la zonulina, proteïna derivada d’aquest trencament cel·lular. Quan la zonulina augmenta, algunes persones tenen una resposta immunitària: el cos percep aquesta alliberació de zonulina com un atac bacterià i desencadena una inflamació per donar-hi resposta, quan en realitat no hi ha hagut cap atac; l’únic que hem fet és ingerir una cosa que no ens va bé. Si, a més de prendre gluten habitualment, tenim la mala sort de tenir un antigen HLAB27, HLAB8 o HLAB21, entre d’altres, a més d’inflamació, hi podria arribar a haver una malaltia autoimmunitària com artritis reumatoide, esclerosi múltiple, malaltia de Crohn, etc. L’any 2005, la revista Acta Pediatrica, una de les revistes més importants en pediatria ja adverteix que gairebé totes les malalties pediàtriques tenen a veure amb la integritat de l’intestí: és a dir, cal evitar aquest trencament cel·lular i aquesta hiperpermeabilitat intestinal. Això es diu i es publica l’any 2005 i al 2015 encara no hem canviat la piràmide nutricional, amb els cereals a la base. Cereals amb gluten.

Quina relació hi ha entre flora intestinal i obesitat?

Jesús: L’any 2004, el grup del doctor Jeffrey I. Gordon, el pioner d’aquest tipus d’estudis, va mostrar que els ratolins lliures de gèrmens, tot i consumir un 30% més d’aliment que els seus companys convencionals (amb microbiota), tenien un 40% menys de greix total i que, en ser colonitzats amb microbiota dels seus companys, van veure augmentats els seus nivells de greix total un 60%; al cap de dues setmanes havien desenvolupat resistència a la insulina, tot i haver disminuït el consum d’aliments i augmentat el nivell d’activitat física. Això ens permet fer-nos una idea de la importància que la microbiota intestinal té a l’hora d’obtenir energia dels aliments, i de regular el metabolisme, ja sigui bé o malament. El 2006, el mateix grup va fer un altre estudi molt important: va colonitzar ratolins lliures de gèrmens amb microbiota de bessons humans, en què un era prim i l’altre gras. Els ratolins que van rebre la microbiota del germà prim van seguir prims, però els altres es van engreixar ràpidament. Ara investiguem quins són els bacteris específics que hi estan implicats i els mecanismes pels quals la microbiota és tan important en el desenvolupament de patologies com l’obesitat i la diabetis tipus II.

Xavi: Si tenim la flora intestinal desequilibrada –no tenim els bacteris bons que ens protegeixen– tendim a inflamar-nos més. Aquesta inflamació metabòlica pot generar resistència a la insulina i augmentar l’acumulació o producció de greix. Hem d’entendre que el greix és un òrgan endocrí i que produeix substàncies com les adipocitoquines, que intervenen en el sistema immunitari i generen, al seu torn, més inflamació. És un cercle viciós: amb la inflamació, augmenta la leptina, que té la funció, entre d’altres, d’indicar al cervell que estem tips i que no volem menjar més. Ara bé, si hi ha un gran augment continu de leptina, pot arribar a haver-hi resistència a la leptina, que farà que no sapiguem quan hem de parar de menjar, perquè sempre tindrem gana. Aleshores s’activen camins neurològics de mediadors com l’orexina, que ens fan menjar tot i que no ho necessitem. Llavors comença el cercle d’acumulació d’alteracions que comportaran l’obesitat, un trastorn neuroendocrí i microbiòtic. Evidentment, la flora intestinal ja s’ha modificat si la persona és obesa. A partir d’aquí és probable, que a més d’obesitat, tingui altres trastorns de salut.

“El greix és un òrgan endocrí que produeix substàncies que intervenen en el sistema immunitari; i un excés genera inflamació i no-sacietat”

Parlem ara una mica dels probiòtics. Com podem saber que els productes que comprem són realment sans i ens van bé? 

Jesús: Durant anys, no hi ha hagut cap legislació rigorosa: cada fabricant deia el què li semblava. Encara ara trobem molts missatges publicitaris equívocs: que un iogurt contingui probiòtics no vol dir que els iogurts siguin bons per millorar els trastorns per als quals els probiòtics han demostrat ser efectius. Cada soca bacteriana, o agrupació (consorci), es pot considerar efectiva per a les patologies específicament estudiades. Per assegurar-nos que comprem probiòtics de qualitat cal que el producte estigui etiquetat amb la soca bacteriana corresponent o bé amb el consorci que conté, i que, a més, tingui prou bacteris viables.

Viables?

Jesús: Quina utilitat té un soldat mort per a un exèrcit? Cap, oi? Doncs prendre bacteris que no arriben amb vida al lloc de la lluita tampoc ens pot ajudar en la batalla contra l’enemic (bacteris potencialment dolents). Així doncs, aquests bacteris han d’arribar al seu punt de destí –el budell– travessant l’esòfag i l’estómac. Al llarg d’aquest viatge, molts d’aquests bacteris es destrueixen, i lògicament deixen de ser viables. Per tal d’assegurar que prou soldats sobreviuran aquesta dura travessia, hem d’ingerir probiòtics que continguin un mínim de 1x10e9 UFC (unitats formadores de colònies): mil milions de bacteris. Aquesta informació ha de sortir a l’etiqueta de forma clara.

Els probiòtics poden ajudar algú que tingui la flora bacteriana desequilibrada?

Xavi: Primer de tot cal reeducar-se nutricionalment. Mai recomanaré un probiòtic a una persona que no menja saludablement, perquè és perdre temps i diners. Cal proporcionar a l’intestí elements perquè proliferin els bacteris sans, que són els que ens mantenen sans. Si menjo malament, destrueixo aquests bacteris; prendre un probiòtic després no és la manera.

FotosXavierJesus4

Quina diferència hi ha entre probiòtic i prebiòtic?

Jesús: Faré una metàfora molt clara. Al bosc (l’intestí), hi hem de plantar bons arbres (els probiòtics, els bacteris) i després cal posar-hi el compost (els adobs naturals, els prebiòtics). Necessitem bons arbres: bacteris sans per als intestins. El primer pas per plantar aquest bosc és la gestació i l’alimentació de la mare durant l’embaràs, el tipus de part i la lactància: això marca l’ecosistema del bosc –la microbiota intestinal– per tota la vida. Després, al llarg de la vida, aquest bosc canviarà: algunes espècies d’arbres desapareixeran i d’altres s’hi uniran. Si les coses no van bé, haurem de veure si podem plantar més arbres a través dels probiòtics o no, però cal que ens assegurem de plantar i mantenir un bosc amb gran diversitat, qualitat i quantitat d’arbres. I ara toca parlar del menjar i de què implica una bona alimentació: una dieta sana proveeix aliment per al bosc (els prebiòtics que els bacteris de l’intestí necessiten). De vegades, amb una bona alimentació ja n’hi ha prou per estar sa; ara bé, què és una bona alimentació? Molts cops, en la nostra estimada societat de l’opulència –amb una alimentació, per norma general, molt lluny de ser sana–, provoquem una disbiosi, un desequilibri de l’ecosistema intestinal: estrès a la feina o amb la parella, una alimentació poc saludable, el sedentarisme, antibiòtics, que maten tots els bacteris, bons i dolents… En aquests casos cal repoblar el bosc amb probiòtics i ajudar-lo amb prebiòtics.

Xavi: El prebiòtic és el que menja el bacteri; fa créixer el bacteri. Per això és interessant d’aconseguir a partir d’una bona nutrició. I ara toca parlar de la fibra.

Doncs parlem-ne!

Xavi: Hi ha fibra insoluble, que és la que tradicionalment prenem per anar de ventre i no és fermentable per bacteris, i la soluble, que fa créixer bacteris bons a l’intestí. Aquesta ens interessa molt! La primera, en canvi, ha d’estar ben equilibrada amb la segona per no esdevenir perjudicial. La clau de tot és l’equilibri. Revisions publicades l’any 2007 a la revista World Journal of Gastroenterology en què investiguen l’impacte de la fibra dietètica en les diferents malalties colorectals conclouen que l’excés de fibra insoluble no protegeix de les malalties del tub digestiu tal com la indústria ens ha fet creure durant anys. Conclouen literalment que “aquest tipus de fibra (insoluble) no és ni digerible ni absorbible i no té nutrició”. Molts cereals contenen fibra insoluble, per això no recomanem menjar-ne habitualment. Els cereals, a més, contenen gluten, que ja hem explicat que és nociu per al tracte digestiu. I segueixo parlant de l’equilibri de la fibra soluble i la insoluble; algunes fruites i verdures també tenen fibra insoluble, però no són pas nocives. Caldria posar fi a la publicitat massiva sobre la fibra dietètica, sobretot provinent dels cereals, que ven fum sobre la prevenció de malalties digestives. Burkitt va postular per primer cop en un estudi epidemiològic de 1971 el paper protector de la fibra en alteracions com la diverticulosi, hemorroides i càncer colorectal a partir de l’observació d’una tribu africana que tenia una dieta rica en fibra. La pregunta seria: Quina proporció de soluble i insoluble tenien? Segurament no devia ser només fibra insoluble. Equilibri! I menjar aliments que fa milers i milers d’anys que mengem: fruites, verdures i tubercles, i no abusar d’aliments més “nous”, evolutivament parlant, com els cereals.

“Hem d’equilibrar la ingesta de fibra insoluble amb la de fibra soluble”

On és la fibra soluble? 

Xavi: En algunes verdures com la carbassa, el carbassó; fruites com els plàtans i el mango; i en tubercles com patates, moniatos, pastanagues…, que contenen midó resistent i que també és un tipus de fibra que ajuda a fer proliferar bacteris sans. Saps com assegurar-te que n’has menjat? Fent una poma al forn!

Ah, sí?

Xavi: Quan escalfem la poma, es desprèn un tipus de fibra, la pectina, que és soluble. És un grandíssim medicament. Per això ens agrada parlar de la nutrició com a medicament. La fibra soluble ens ajuda a fer créixer els bacteris que la microbiota sana –normobiota– necessita per seguir sana. Això fermenta i genera uns àcids grassos de cadena curta, com ara el butirat, molt present en la llet materna. Aleshores, el que estem dient és que hem d’aportar al cos elements presents en la llet materna.

Com podem ingerir aquests prebiòtics?

Xavi: A través d’una alimentació sana basada en carbohidrats en forma de fruites, verdures i tubercles, fonts excel·lents de prebiòtics base d’una alimentació coherent amb l’evolució de la nostra espècie, i en la qual inclourem també proteïnes de qualitat: carn, peix i ous procedents d’animals lliures que pasturen. I greixos també de qualitat presents en aquests tipus d’animals i també procedents de fruites com l’alvocat, el coco i olis com el d’oliva cru; també certa fruita seca. Cal evitar productes processats, cereals –sobretot amb gluten–, sucres, olis refinats i lactis sobretot pasteuritzats i d’animals processats. Si els animals mengen herba i pasturen, la seva microbiota generarà substàncies que ens aniran bé a nosaltres. Ah, i una petita defensa a la patata, que darrerament té mala reputació: s’ha dit que té una càrrega glucèmica alta i que podria engreixar. Com sempre cal coherència. Sí que té antinutrients, però sobretot a la pell; per tant la recomanació és pelar-la. D’altra banda, té molt midó resistent, que fa proliferar els bacteris bons. Estaria bé revisar aquests estigmes que pesen sobre certs aliments; i veure si d’altres que tenen molt bona fama són tan bons.

FotosXavierJesus1

Els llegums són adequats?

Xavi: Contenen antinutrients com les saponines i l’àcid fític. Les primeres aglutinen molècules de colesterol de les cèl·lules intestinals i produeixen porus a la barrera intestinal, cosa que contribueix a la permeabilitat de l’intestí. Per això no recomanem prendre’n. De totes maneres, s’ha vist que si les deixem en remull més de divuit hores i les cuinem llargament, podem eliminar gran part d’aquestes saponines; a priori, serien menys perjudicials. Per altra banda, l’àcid fític impedeix l’absorció de minerals com el ferro i el zinc, entre d’altres, que porta el llegum mateix; per tant un consum excessiu podria crear una deficiència d’aquests minerals. A més pot interferir en enzims que ajuden a digerir els nutrients, com la pepsina i la tripsina. Si tenim una bona flora, podria ser que neutralitzéssim part d’aquest àcid fític. Hem de pensar que altres aliments com els espinacs i les bledes també tenen un altre antinutrient, l’àcid oxàlic, que també impedeix l’absorció de certs minerals, però no per això els hem d’evitar. També s’ha demostrat que el remull de més de divuit hores disminueix la concentració d’àcid fític. Per altra banda, són una font de midó resistent. Així doncs, si no hi ha alteració intestinal (inflamació), sempre que les deixem en remull més de divuit hores, les cuinem bé i no ens facin gasos ni distensió abdominal, en podem prendre sense abusar (1-2 cops setmana).

Els cereals amb gluten, en canvi, cal eliminar-los. L'espelta i el sègol, però, que contenen menys gluten que el blat, serien més recomanables?

Xavi: Fa poc s’han publicat alguns estudis que demostren que deixar de consumir aliments amb gluten no suposa cap problema per a la salut humana. No cal fer cap tipus de transició cap a cereals amb menys gluten, que definiria com a “menys dolents”, però en cap cas com a “sans”. Encara que continguin poc gluten, en tenen i, com molt bé diu una de les eminències mundials més importants en l’estudi de la malaltia celíaca, Alessio Fassano: “L’ésser humà no pot digerir el gluten”. Pseudocereals com el fajol, que no en té, serien una alternativa.

Per què l'aglutinina del germen de blat  és tan nociva?

Xavi: L’aglutinina del germen de blat són proteïnes anomenades “lectines” que alteren les unions estretes (tight junctions) de les cèl·lules intestinals, i augmenten la permeabilitat de l’intestí. Com ja hem comentat això és una de les causes de moltes malalties immunitàries i autoimmunitàries. Estudis en humans han evidenciat que estimulen citoquines proinflamatòries com el factor de transcripció nuclear kappa B (NF-κB), l’interferó gamma (IFN-γ) i el factor de necrosi tumoral alfa (TNF- α), que fa generar una resposta inflamatòria.

Caram! I també toca vigilar amb el sucre, oi?

Xavi: El sucre, si prové de la fruita, i menjat amb moderació no és un problema. Ara bé, el sucre refinat és tan potent que sobreactiva el circuit de la recompensa del cervell: un circuit descrit de nuclis i estructures neuronals i que governa l’hormona dopamina. El sucre, “neurològicament” parlant, té la mateixa línia d’addicció que la cocaïna: augmenta l’alliberació de dopamina al circuit de la recompensa, i pot acabar disminuint receptors de dopamina 2 en un dels nuclis que l’integren, el nucli accumbens. Això crea la necessitat de rebre el mateix estímul (addicció). Si ens fixem en la nutrició al llarg de la història, les tribus de caçadors-recol·lectors no menjaven grans quantitats de sucre al dia. En canvi, un estudi del 2004 del doctor Loren Cordain mostrava que una persona l’any 2000 es podia prendre 200 grams de sucre al dia de mitjana, que vol dir 72 grams de sucre a l’any. Una bestiesa! En cada refresc carbonatat hi ha entre cinc i set sobres de sucre; i als sucs industrials hi ha entre 42 i 47 grams de sucre! Això, evidentment, no és saludable i té conseqüències en la microbiota.

“De mitjana, una persona l’any 2000 prenia 200 grams de sucre al dia, uns 72 quilos de sucre a l’any. La indústria incorpora aquest component perquè sap que activa circuits neurològics d’addicció al producte”

Hi ha relació entre el trastorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat i la ingesta de sucre?

Xavi: Sempre hi ha diverses causes i detonants, però la ingesta de sucre no ajuda a estar concentrats i serens. Els sucres refinats, juntament amb el glutamat monosòdic, present en “aliments” processats, activen el sistema nerviós central, que implica excitació neurològica. Si  a això li sumem un circuit de la recompensa no equilibrat amb recompenses naturals, tenim una bomba de rellotgeria que inclou una hiperexcitació neurològica amb un circuit que perd la capacitat de recompensar-se amb estímuls més naturals. En aquest sentit, i si parlem de nens, cal esmentar la importància de l’educació emocional des de ben petits en tots els àmbits: tant amb el menjar com amb el contacte físic, amor i recompensa social.

Jesús: Hi ha diferents corrents científics i nutricionals, però l’objectiu és comú: buscar la salut de la població. Hem de veure en què coincidim. És difícil unir ideal i real; la gent vol coses ràpides, fàcils, saboroses, estimulants i la indústria les hi posa a l’abast, massa vegades sense que el consumidor en sigui conscient. Hi ha aliments teòricament “salats” amb el sucre com a segon o tercer component. I no hi fa pas cap paper de conservant, sinó que ens enganxa a aquell producte. Hem d’unir forces per fer entendre a la població els riscos d’aquest tipus d’alimentació. Si ens dediquem a comprar menjar enllaunat o bé plastificat, plats precuinats, i deixem que la indústria alimentària segueixi controlant les recomanacions nutricionals i les piràmides alimentàries, malament rai.

FotosXavierJesus5

Esteu estudiant com s'alimentaven les tribus del paleolític per trobar relació entre l’estil de vida i la composició de la microbiota d'aquestes tribus –algunes de les quals encara estan en actiu, aïllades en territoris selvàtics–, que compareu amb la de la població occidentalitzada. Què heu trobat?

Xavi: Si ens fixem en les tribus caçadores-recol·lectores veiem que no tenen diabetis tipus 2, acne, obesitat, ictus, patologies cardiovasculars i tenen molts pocs casos de càncer. No tenen les anomenades malalties de la civilització. Com que tenim una biologia semblant i l’únic que ens diferencia és l’estil de vida, nosaltres promovem una filosofia i una alimentació basada en l’evolució –sense cereals, gluten, lactis, productes processats– que aposta per fer exercici físic i tenir uns nivells de greix al cos controlats. L’exercici físic ha de ser coherent amb els nostres gens. Amb els meus socis hem creat un mètode d’entrenament, el Paleotraining que busca reproduir els moviments als quals estem més adaptats. Segons els estudis que comparen la massa muscular de quan érem caçadors-recol·lectors amb la d’ara, literalment hem perdut entre el 30-50% de massa muscular. Això és greu, ja que hem augmentat el teixit adipós (el greix), i ja hem vist que això implica una inflamació de baix grau.

Jesús: Un dels investigadors més importants dels Estats Units en microbiota i salut ha agafat mostres de la femta –on es veuen els bacteris de la microbiota– d’aquestes tribus que viuen en condicions molts més similars a les dels nostres ancestres i de la femta de persones europees amb un estil de vida postoccidentalitzat. La diferència és molt gran, perquè hi ha espècies de bacteris que nosaltres tenim que les tribus no occidentalitzades no tenen, i una distribució molt diferent de les que compartim. En alguns casos s’ha parlat del trasplantament fecal com a solució per curar diverses malalties autoimmunitàries i metabòliques, que seria agafar els bacteris bons d’aquestes tribus i posar-los a l’intestí malalt.

Dóna bons resultats?

Jesús: El trasplantament fecal o fecaloteràpia s’està estudiant a fons, i fins ara ha mostrat un percentatge d’èxit elevat per tractar infeccions reiteratives per Clostridium difficile, i bons resultats en persones amb síndrome metabòlica, però fan falta més estudis ben fets en humans. El problema és que no sabem, exactament, quins són els bacteris bons. Un percentatge molt gran dels bacteris que ens habiten no són cultivables (no sabem quins són) i d’altres no sabem si són bons o dolents, o cap de les dues coses; depèn de la proporció. Ara bé, el que cal tenir clar és que ni la probioticoteràpia ni la fecaloteràpia podran substituir una alimentació sana i un estil de vida adequat. Cal pensar que aquestes tribus necessiten extreure la màxima energia possible de tot el que ingereixen, normalment poc, molt ric en fibra soluble, i sense sucre ni greixos adulterats, i que a més fan una gran despesa energètica. Si nosaltres tinguéssim els seus bacteris i no modifiquéssim l’estil de vida, segurament, ens engreixaríem més. Cal analitzar les coses en conjunt: els nostres bacteris són els que la nostra alimentació i estil de vida ajuden a proliferar. Així doncs, potser, més que centrar-nos a canviar la microbiota mitjançant la fecaloteràpia o la probioticoeràpia, cal centrar-nos a canviar els hàbits de vida, fet que ens reestructuraria l’ecosistema intestinal, que, de ben segur, s’aproximaria més al de les tribus de les quals parlem.

Xavi: Si tens un múscul funcional i unes reserves de greix òptimes, tindràs salut. Però què ha passat des de les tribus de caçadors-recol·lectors fins a la societat postindustrial? Que hem perdut entre un 30 i un 50% de musculatura. I què hem guanyat? Greix! Hem guanyat inflamació i hem generat disbiosi intestinal: ens hem carregat els bacteris bons i hem ajudat a proliferar els dolents. Hem disminuït les patologies infeccioses, però hem augmentat exponencialment les patologies no infeccioses: malalties autoimmunitàries, acne, obesitat, diabetis tipus 2… Aquesta és la nostra epidèmia!

Cert.

Jesús: Ara estem estudiant l’eix intestí-cervell. M’agradaria remarcar que estem veient que, des dels intestins, podem alterar voluntàriament –segons l’alimentació, l’estrès o el sedentarisme– la intestinal. Això afectarà els neurotransmissors, i de retruc, el cervell i el nostre comportament. Alhora, el nostre estat emocional afectarà la composició dels bacteris del nostre intestí, i la seva integritat. Cervell i intestí es retroalimenten!

Xavi: Per això, és importantíssima l’educació emocional ja des de ben petits. M’agradaria mencionar una iniciativa pionera que treballa amb el benestar emocional, la psicologia i la psiconeuroimmunologia. Parlo del laboratori Batega Laboratori Emocional, que analitza aquests tres eixos: educació emocional, educació nutricional i salut física i mental. La manera que tenim d’interpretar el món, el nostre aprenentatge emocional, implica tenir benestar o malestar. Les emocions no són abstractes, són processos neurològics que indueixen canvis endocrins descrits. Gràcies als estudis amb ressonància magnètica funcional s’han pogut descriure les estructures cerebrals encarregades de transmetre i produir emocions. I d’això tampoc no fa tant, uns vint anys; neurocientífics com Antonio Damasio han trencat paradigmes en aquest sentit. Per tant, podem concloure que la gestió emocional té un paper clau en la salut. Com vèiem abans i citant estudis publicats per exemple el 2008 en revistes com Trends in Microbiology, l’augment de la producció d’hormones d’estrès modifica la flora bacteriana i pot generar inflamació. Moltes de les malalties autoimmunitàries apareixen quan tenim un malestar emocional sumat a d’altres factors.

FotosXavierJesus6

Què em podeu dir del sobrecreixement bacterià de l'intestí prim que es tradueix en gasos o molèstia abdominal quan mengem massa fibra o sucre? Com es pot evitar?

Xavi: El creixement bacterià desmesurat està molt relacionat amb una falta d’àcid clorhídric a l’estómac, que anomenem “hipoclorhídria”. Quan això passa, hi ha nutrients que no es digereixen, que fermenten i que generen una proliferació bacteriana. A més, hi ha aliments que estan compostos per FODMAP (Fermentable Oligosaccharides, Disaccharides, Monosaccharides and Polyols), que són altament fermentables. Aleshores el problema és un bucle entre una falta d’àcid clorhídric, una proliferació bacteriana i una disbiosi prèvia. O pot venir per un medicament que ha fet malbé la mucosa de l’estómac; o perquè el cos inhibeix la producció d’àcid clorhídric per estrès emocional. Ja hem comentat que la comunicació entre cervell i intestí és continua, i que l’estrès genera canvis en els bacteris de l’intestí; i que la microbiota de l’intestí afecta els neurotransmissors del cervell. Si això passa de manera continuada, la mucosa de l’estómac s’atrofia.

“La comunicació entre cervell i intestí és contínua: l’estrès emocional afecta la microbiota intestinal, i els canvis de la microbiota afecten els neurotransmissors del cervell”

Què hem de fer per mantenir uns nivells estables d'àcid clorhídric?

Jesús: Aquí és molt important l’estil de vida i el benestar emocional: és molt comú que si la gent té molèstia abdominal, digestions pesades, àcides, es prengui un inhibidor de la secreció d’aquest àcid essencial per a la digestió, com l’omeprazole. Però és una solució passatgera que no soluciona el problema de base; és un pegat que només complica més la situació. Amb el temps necessitarem més dosi de medicament i/o sentirem gasos, hi haurà putrefacció de les proteïnes mal digerides per la falta d’un pH adequat, dèficit de vitamina B12… Després d’haver estat sis anys prenent-ne cada dia fent cas a la medicina convencional, sé de què parlo.

Xavi: No hi ha una recepta fixa, però l’estil de vida sa implica fer canvis en l’alimentació, treballar per atenuar l’estrès emocional, fer exercici físic abans de cada menjada, deixar de banda el gluten i els sucres refinats i aliments processats i combinar aquestes pautes amb alguns aliments i herbes que ens poden ajudar a mantenir una bona secreció d’àcid clorhídric com infusions de gingebre, cardamom, canyella o regalèssia. I, per descomptat, no ha de faltar proteïna animal de qualitat.

Les persones amb càndides poden millorar amb probiòtics?

Xavi: Sí. La càndida és un fong; n’hi ha de tipus diferents i tots en tenim a la mucosa. La càndida no és dolenta. Ara bé, de vegades creix desmesuradament en llocs on no hauria de fer-ho. Si hi ha hagut una disbiosi, la càndida aprofita l’oportunitat per proliferar i s’expandeix massa. Com que s’alimenta de sucres, podríem pensar que una dieta sense cap sucre seria la més òptima. Però hi ha molts més factors que els sucres. Per exemple, les hormones sexuals femenines tenen una acció de proliferació que pot influir en el creixement del fong; per això algunes donen poden tenir símptomes quan ovulen o tenen la regla. Els anticonceptius orals també són un focus de proliferació important per a la càndida. A més, tornem-hi, l’estrès emocional hi té un paper important; en un estat d’activació del sistema nerviós simpàtic (de fugida), s’activen rutes metabòliques com la gluconeogènesi o la glucogenòlisi amb l’objectiu de produir glucosa per crear alarma; no deixa de ser glucosa lliure que alimenta un fong. Per tant, un cop més, una visió funcional i integradora tindrà en compte no només un factor per produir una proliferació del fong sinó l’estat en general de la persona: hàbits, gestió emocional… Tractant tots els ítems, amb l’ajuda d’un bon probiòtic a més, segurament millorarem. Tot compta. Tal com m’agrada dir, psiconeuroimmunologia en estat pur!

Laura Basagaña
Laura Basagaña

Periodista

  @LauraBasagana