Ens citem amb l’actor a l’Hotel Only You, al cèntric carrer madrileny de Barquillo, que té un pati interior espectacular on xerrem de manera distesa.

És simpàtic, observador i mentalment hiperactiu (durant l’entrevista és capaç de mantenir la conversa, beure un exprés i comentar com li agraden les vambes del fotògraf, tot sense perdre el fil). De gira amb l’obra de teatre Venidos a menos –en què comparteix cartell amb l’actor David Ordinas– i integrant del grup d’humoristes del programa televisiu “Me resbala”, aquest malagueny assegura que el més complicat de ser vegà és menjar fora de casa, cosa que, per la feina, es veu obligat a fer pràcticament cada dia. Tot i que potser és encara pitjor “aguantar” els seus amics de tota la vida, que no entenen el perquè de la seva conversió al veganisme.

Com s’acaba sent vegà?

Fa vuit mesos que ho sóc. No va haver-hi un moment concret, ha estat fruit d’una evolució. Mai he estat un gran carnívor, no he menjat massa carn, i al final només menjava pollastre i gall dindi. Després de veure documentals sobre el tracte dels animals a les granges, els medicaments que els donen i que ens acabem menjant, vaig acabar fastiguejat. Va haver-hi un fet determinant, que va ser que un bon amic meu es fes vegà, just dos mesos abans que jo. Però no va haver-hi cap pas previ. Vaig passar de menjar “normal” a fer-me vegetarià, i al cap d’un mes, em vaig fer vegà. Ara estic molt content amb la decisió. No és que em trobi ni millor ni pitjor que abans; va més enllà. Si hem aconseguit alimentar-nos sense haver de matar animals… quin sentit té seguir fent-ho?

I com s'explica a una àvia el veganisme?

És molt, molt complicat. En tinc cada una a casa cada vegada que vaig a veure’ls a Màlaga… Tu els dius a la família o amics que te’n vas a un burguer a afartar-te d’hamburgueses amb formatge, o a comprar-te un paquet de tabac o a beure’t una ampolla de whisky, i a tothom li sembla bé. Ara, tu digues que t’has fet vegà, que llavors s’escandalitzen: “Però què dius? Et faltarà de tot!” [Riu.]

La ingesta de carn és innecessària; tinc molts amics vegans que estan la mar de bé i no els falta de res.

Però això la gent no ho entén… Hi ha dades esborronadores. Amb la quantitat de menjar que cal donar a una vaca perquè generi carn podrien alimentar-se centenars de persones. Però això la societat o no ho veu, o no ho sap, i fins i tot si ho sabés, la majoria creu que menjar carn és necessari… I aquesta percepció és molt difícil de canviar. Jo procuro no ser visceral, encara que de vegades em costi, ni intentar obligar ningú. La meva actitud és la de “jo m’he fet vegà, tu fes el que vulguis”.

I els teus amics? Per ells ets el raret?

Sí… Els meus amics de tota la vida, els de Màlaga, no m’entenen i a sobre fan conya a costa meva. Però cal sobreviure i jo aguanto el xàfec [riu]. Intento no enfadar-me ni posar-me visceral o reivindicatiu. M’encanta cuinar. No paro d’inventar plats; converteixo els plats tradicionals al veganisme. Els meus amics em deixen anar allò de: “Això no tindrà el mateix gust, o no tindrà gust de res”. I jo els dic: “No tindrà el mateix gust, però et juro que és boníssim”.

Així que t’agrada cuinar! Quina és la teva especialitat?

M’agrada moltíssim cuinar. M’encanta fer estofats amb llenties, cigrons, mongetes… I faig unes tripes veganes boníssimes!

Tripes veganes?!

En comptes de tripes, faig servir bolets. I et juro que són collonudes! Faig molt estofat, pasta amb tot tipus de condiments… També faig una truita de patata vegana d’infart…

És complicat compatibilitzar la dieta vegana amb la teva professió?

És molt difícil. Als restaurants normals l’únic que puc prendre és una amanida, verdures a la planxa o pasta amb tomàquet. Si demano una amanida, he d’especificar que no la vull amb tonyina ni ou dur, però tot i això acaben apareixent. És complicat. La nostra societat és extremadament carnívora. L’ésser humà no ha menjat mai tanta carn com ara. Actualment hi ha la percepció que si no menges carn és com si no haguessis menjat… A Madrid no he trobat gaires restaurants especialitzats… Espero que cada vegada n’hi hagi més i que sigui una tendència a l’alça…

I a Màlaga?

Més complicat encara.

És això el més difícil de ser vegà? Menjar fora?

Sí. Per la feina menjo fora gairebé cada dia. I ara que estic de gira, encara més.

Sents que estàs fent un sacrifici, un esforç?

No. Em pensava que ho passaria pitjor, però és que no necessito la carn. Potser el pitjor moment en tot aquest temps ha estat un dia que vaig anar a esquiar amb amics, i en acabar, mort de gana, ells es van posar a menjar hamburgueses i entrepans de llom amb formatge. Jo tenia una gana de llop. Va ser només un segon, durant el qual vaig pensar, “ara m’ho menjaria”. Però em pensava que ho passaria molt pitjor i no ha estat així. No menjar carn em fa sentir bé. M’agrada contribuir a fer que pateixin menys animals.

Aquesta és, per a tu, la “recompensa”?

Sí, perquè físicament, no em trobo ni millor ni pitjor que abans. Em trobo igual. Però psicològicament, tinc la certesa que estic fent el correcte.

Això de la salut deu ser per on, m'imagino, t'ataquen els que no entenen la teva conversió…

Sí. Però jo em trobo igual. Ni tan sols més prim.

Han canviat els teus hàbits…? L’esmorzar, per exemple…

Esmorzo el de sempre: pa amb tomàquet, oli i cafè. Però sense llet de vaca, que fa molt que no en prenc. Hi poso llet de civada o d’ametlla.

… I la compra?

Tothom em diu allò de: “Ha de ser caríssim ser vegà”, però la veritat és que si ho comparo, no és gaire més que abans. Quan feia la compra al supermercat per a vint dies o un mes, em gastava entre 250 o 300 euros. Ara, al súper no me n’hi gasto més de 60. Després, vaig a la fruiteria. La fruita i la verdura és molt barata. No hi deixo més de 25 euros. I al supermercat ecològic o a l’herbolari sí que em gasto uns 150 euros, però no és car, perquè el que hi compro –gluten per fer seitan, quinoa…– em dura molt temps.

Som el que mengem?

La carn que mengem porta molta química. El peix, va ple de tòxics com el plom. I tot això tu després t’ho menges i passa a les teves cèl·lules, al teu organisme. També penso que un animal que ha estat maltractat des que neix fins que mor, tot això, d’alguna manera, també t’ho menges, també passa a tu. Això potser ja és més espiritual, i jo no dic que ho cregui exactament, però pensa-ho: al final, el que t’estàs menjant, del que t’estàs alimentant, és un animal que ha estat tractat com una merda des que va néixer.

Als anuncis de llet et venen una vaca preciosa, pasturant pels prats. Aquesta no és la vida de la vaca de la qual prens la llet. La de la llet viu tota la vida sense poder moure’s, inseminada sense parar, i sent apartada de les seves cries en parir-les. I així al llarg de tota la vida.

Quan la societat entengui que els porcs, els pollastres, les vaques, els cabrits que es menja són animals exactament igual que els gossos i gats que tant li agraden, potser llavors les coses començaran a canviar.

Emma Vallespinós
Emma Vallespinós

Periodista