Volem decidir sobre el que mengem, d’on ve, com ha estat conreat, per qui, com s’estableix el preu. En un món globalitzat, en què la distància entre producció i consum és cada dia més llarga, hi ha moltes que es pregunten sobre l’origen dels aliments. Els grups i les cooperatives de consum agroecològic, que últimament s’han multiplicat a casa nostra, són la millor expressió d’aquesta voluntat de recuperar la capacitat de decidir sobre la nostra alimentació.
Es tracta de veïns d’un barri o d’una ciutat que es posen d’acord per comprar directament a un o diversos pagesos del seu entorn, i apostar per un altre model d’agricultura i consum, organitzant-se a partir d’associacions o de societats cooperatives. Algunes tenen personal remunerat, la majoria no. Són experiències que enforteixen les relacions socials en el territori, que promouen l’economia solidària, que generen llocs de treball nous al camp en plena crisi econòmica.
L’objectiu és retornar el paper central de la pagesia i els consumidors a l’hora de definir les polítiques agrícoles i que l’alimentació no depengui dels interessos econòmics d’unes quantes multinacionals de l’agroindústria. Els criteris de justícia mediambiental i social són els que prevalen. Per aquest motiu, ja no es parla només d’agricultura ecològica sinó d’agroecologia, que defensa un model agrícola sense pesticides químics ni transgènics però també de proximitat, local i pagès.
La sobirania alimentària és el principi que guia aquestes experiències. Ser sobirans, tenir el dret a decidir, sobre la producció de menjar. Una pràctica que col·loca en el centre la defensa d’un món rural viu i les necessitats dels consumidors, que recupera llavors de varietats autòctones en perill d’extinció i que cultiva tenint en compte els cicles de la natura.
A Catalunya, els antecedents d’aquestes experiències es remunten a final dels anys vuitanta i principi dels noranta, quan a Reus, Girona i Barcelona es van constituir els primers grups de consum: El Brot (1987), El Rebost (1988) i Germinal (1993), respectivament. Però no va ser fins més enllà del 2000 que hi va haver un creixement exponencial; a dia d’avui trobem més d’un centenar de grups de consum arreu del territori català, situats, principalment, a l’àrea metropolitana, on la distància entre el camp i la ciutat és més gran.
La coordinació entre aquestes iniciatives, però, és més aviat dèbil, tot i que hi ha marcs de treball estables com la Coordinadora Catalana d’Organitzacions de Consumidors de Productes Ecològics (Ecoconsum), que aplega 25 grups, i La Repera, que organitza periòdicament jornades i debats entre pagesos i consumidors. Localment, hi ha, també, marcs de coordinació, com al barri de Gràcia, a Barcelona, on des de fa anys hi ha l’espai de trobada de Cooperatives amb Gràcia.
Els grups i les cooperatives de consum, de totes maneres, no són l’única via per estrènyer els llaços entre el camp i el plat. Últimament, han proliferat els horts urbans, els mercats pagesos, el retorn de joves al camp, la venda directa en finques… que demostren que altres pràctiques en la producció i el consum d’aliments no només són necessàries sinó que són possibles i viables.
Article escrit per:
Esther Vivas, periodista i investigadora en polítiques agrícoles i alimentàries.
@esthervivas | facebook.com/esthervivas | www.esthervivas.com
